(Perpinyà, 8 març 1920 – 4 agost 2013)
Escriptor. Professor de català de la JAEC, ha impartit cursos nocturns de llengua catalana per a adults a Perpinyà.
Novel·lista de llenguatge senzill i acurat, ha publicat Un home qualsevol (1979, premi Sant Jordi 1978), La traició (1980), …li tiri la primera pedra (1985, premi Pous i Pagès 1981), I després d’aixó, què? (1982), La cinquena dimensió (1983), El cant de les sirenes (1985) i L’or dels altres (1986).
(Perpinyà, 1 setembre 1873 – Tolosa, Llenguadoc, 16 agost 1952)
Historiador. Dedicà la major part de les seves obres a l’estudi de la història medieval dels Països Catalans. Fou professor de les Universitats de Montpeller (1903) i de Dijon (1905), catedràtic de la Facultat de Lletres de Tolosa (1910) i membre corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1905) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1945).
Entre els seus treballs d’història general sobresurten La société féodale (1923), Histoire du Roussillon (1923), en col·laboració amb Pere Vidal, i L’Effondrement d’un Empire et la naissance d’une Europe, IXº-XIº siècles (1941).
S’especialitzà en l’estudi de l’època carolíngia i del segle XV: Les origines de la première Maison comtal de Barcelona (1900), Louis XI, Jean II et la révolution catalane (1461-1473) (1903), La question des Pyrénées et la Marche d’Espagne au Moyen Age (1947), etc.
(Perpinyà, 1755 – Tolosa, Llenguadoc, 1838)
(o Melcior de Margarit) Escriptor. Darrer marquès d’Aguilar, baró de Mosset i intitulat comte de Montagut. Fill de Pere-Francesc de Bou i Pujol, que fou primer mere president de Perpinyà (1790).
Participà en la Revolució Francesa, però s’hagué d’exiliar a Barcelona al final del 1790. Es destacà entre els emigrats polítics, amb la seva muller, Joana de Bruyères, introductora del vals a Barcelona (1791).
Fou membre de la societat de ciències de Montpeller, de l’acadèmia de bones lletres de Tolosa i mantenidor dels jocs florals de la mateixa ciutat.
Autor de poesies neoclàssiques en francès i d’una traducció de poesies de Lope de Vega.
(Perpinyà, 1702 – 1764)
Segon marquès de Millars. Fill i hereu d’Esteve de Blanes i de Planque. Fou comissari de la noblesa del Rosselló (1749-59).
La seva segona muller i vídua Maria Delpàs-Camporrells i de Ros, filla del marquès de Sant Marçal, reuní una fortuna considerable i es veié obligada, el 1793, a refugiar-se a Barcelona, on sembla que morí en la indigència.
(Perpinyà, segle XVIII – Barcelona, 1795)
Escriptor, del grup de Tuir, fill de Tomàs de Banyuls i de Martín, baró de Nyer i marquès de Montferrer, i germà petit de Joan Baptista.
Doctor en teologia, fou canonge d’Elna, rector de la Universitat de Perpinyà i, des del 1767, prior de Cornellà de Conflent. Traduí en vers al català la Zaira de Voltaire (1780-82).
Després de la Revolució Francesa s’establí a Barcelona, on testà el 1795.
(Perpinyà, segle XVII – Nils, Rosselló, 25 juny 1665)
Militar. Comandà les forces rosselloneses durant la guerra dels Segadors i participà decisivament en la batalla de Montjuïc (1641). Aquell mateix any expulsà les tropes espanyoles del Rosselló, obtingué el grau de mariscal de camp i l’any següent el títol de cavaller.
El 1655, al servei de França, prengué Solsona, però més tard l’hagué d’evacuar, així com també Olot (1657). El 1660 fou nomenat cònsol de Perpinyà.
Arnau (Catalunya, segle X – segle XI) Monjo del monestir de Ripoll. Fou col·laborador de l’abat i bisbe Oliba, del qual fou notari durant molts anys. Fou nomenat abat de Sant Feliu de Guíxols a precs de la comtessa Ermessenda de Carcassona. Oliba li cedí el títol, però Arnau no volgué acceptar-lo fins després de mort Oliba.
Arnau (Catalunya, segle XI – abans 1050) Noble. Fill segon del primer matrimoni del comte Ramon Berenguer I de Barcelona amb Elisabet. Morí de poca edat, abans del traspàs de la seva mare, esdevingut el 1050.
Arnau (Catalunya, segle XIII) Joglar. Fou un dels més destacats a la cort de Pere II el Gran.
Arnau (Perpinyà, segle XIII – Sant Joan de les Abadesses ?, Ripollès, segle XIV) Pintor. L’any 1300 era establert a Sant Joan de les Abadesses.
Arnau (Perpinyà, segle XIV) Pintor. Actiu a la Seu d’Urgell, a qui s’ha volgut identificar amb el mestre d’Estamariu. Se li atribueixen diverses arques funeràries amb decoració pictòrica, conservades a la catedral d’Urgell.
(Perpinyà, segle XIV)
(o Guillem Adalbert) Consol de Perpinyà (1325). Partidari del projecte de Pere III el Cerimoniós d’incorporació dels territoris de Jaume III de Mallorca, fou empresonat per aquest.
Ocupada l’illa de Mallorca pel rei Pere el 1343, fou alliberat. Participà l’any següent en la campanya del Rosselló com a conseller del rei Pere.
Intervingué en les deliberacions sobre la capitulació de Cotlliure (1344) i de Perpinyà (1345). Pere III el nomenà batlle d’aquesta vila, un cop conquerida.
(Perpinyà, 1463 – Barcelona, 1492)
Escriptor. Va servir, de molt jove, com a patge del rei Joan II el Sense Fe, després va romandre a França, i posteriorment va prendre part en la guerra de Granada.
Establert a Barcelona, va estar al servei del duc de Cardona, i ingressà l’any 1490 a l’orde franciscà.
Escriptor bilingüe, de les seves poesies catalanes escrites segons el model de l’escondit provençal, que es conserven gràcies a una edició del 1528, es destaquen Les cobles de les estisores, de to festiu.
Té més relleu dins la seva obra catalana la prosa, formada per un petit conjunt d’escrits adreçats a diferents personatges, i la narració en prosa de forma dialogada L’ànima d’Oliver.
La seva producció castellana, compren letrillas d’estil senzill, molt semblant a les de Juan del Encina. En prosa destaca l’al·legoria La noche.
(Perpinyà, segle XVI – Barcelona, segle XVI)
Pintor i vidrier. Tingué taller a Banyoles i també a Barcelona, d’on era declarat ciutadà el 1582.
El 1567 fou encarregat de la reparació de vidrieres a la seu d’Elna. El 1580, en unió de Joan Mates, pintà el retaule major de Calella (Maresme).
Dos anys més tard li era encomanada la reparació de les vidrieres del cimbori de la capella del Palau Episcopal de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 