(Perpinyà, 11 març 1622 – Barcelona, 11 maig 1695)
Metge. Iniciador d’un llinatge de metges que treballaren tant a Catalunya com a la Catalunya Nord. Llicenciat a Barcelona (1654).
Primer metge de l’exèrcit reial espanyol (1676-90) i autor de la primera obra sobre la salut dels soldats: De salute militum tuenda (1679). També publicà De vario omnique falso astrologiae conceptu (1657).
El seu nebot fou Josep (I) Carrera.
(Perpinyà, segle XIV – Barcelona, 1408)
Jurista, conseller auditor, promovedor i després regent de la cancelleria de Joan I el Caçador; el seu veritable nom era Pere Olzina de Berga.
Portà a terme nombroses ambaixades a Avinyó (el 13687, el 1388 i el 1389 -aquest darrer any per negociar el matrimoni de la infanta Violant d’Aragó amb Lluís II d’Anjou-, i el 1393 a fi de demanar subsidis per a l’expedició a Sardenya) i formà part d’altres a la cort de França (1389 i 1393).
En el procés del 1396 contra els antics consellers de Joan I, fou encartat i acusat de suborn, corrupció i rapte, però fou absolt el 1398. Tornà a entrar al servei del rei Martí I l’Humà.
(Perpinyà, 29 juliol 1356 – Barcelona, 31 maig 1410)
“l’Humà“ o “l’Eclesiàstic“ Rei de Catalunya-Aragó, de Sardenya (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-10). Fill de Pere III el Cerimoniós. En els últims temps del seu pare, quan esclatà la discòrdia entre aquest i l’hereu Joan, Martí procurà de mantenir-s’hi al marge, i només molt forçadament acabà inclinant-se cap al partit del seu germà.
Durant el regnat de Joan I el Caçador (1387-96) fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent general dels regnes. Després del casament (1390) del seu fill Martí I el Jove amb la reina Maria I de Sicília, Martí l’Humà s’encarregà de pacificar el regne sicilià, on la noblesa havia usurpat l’autoritat reial, tasca que realitzà entre el 1392 i el 1396.
Succeí al seu germà Joan I, mort sense fills el 1396. En aquells moments Martí es trobava a Sicília i encara trigà un any, aproximadament, a tornar a Catalunya. Durant l’absència, la seva muller, Maria de Luna, defensà el tron enfront de les pretensions del comte de Foix.
El 1397 Martí jurà els furs de Catalunya i Aragó i tingué corts d’aquests regnes l’any següent, però la seva principal ocupació en la primera etapa de regnat fou d’apaivagar les bandositats que hi havia en diversos indrets dels seus dominis. La mort del comte d’Empúries li permeté de fer l’annexió d’aquest comtat a la corona (1401). Entre el 1406 i el 1408 estigué a València, ocupat a pacificar els bàndols nobiliaris de la ciutat; mentrestant, morí (1406) la seva muller, Maria de Luna.
A Sardenya, els jutges d’Arborea, ajudats pels genovesos, havien aconseguit de dominar quasi tota l’illa, i només tres ciutats (Càller, l’Alguer i Longosardo) restaven fidels a la corona catalano-aragonesa. Martí el Jove passà a Càller i el seu pare li envià un estol de 150 veles per ajudar-lo, però el rei sicilià, sense esperar l’arribada de l’estol, inicià la batalla i derrotà completament sards i genovesos a Sanluri (1409).
Dissortadament, Martí el Jove, el primogènit d’Aragó, emmalaltí de febres infeccioses i morí al cap de poc temps. El reialme sicilià passà a Martí l’Humà, que el 1409 es casà amb Margarida de Prades en un últim intent de cercar un hereu per a la corona. Poc després, nomenà el seu cunyat i cosí, Jaume II d’Urgell, governador dels estats i lloctinent general, nomenament que topà amb l’hostilitat declarada de les autoritats aragoneses. Veient que no naixia l’hereu esperat, es decidí a convocar una assemblea de juristes de tots els regnes de la corona perquè l’assessoressin en l’afer de la successió.
Si bé els càrrecs de Jaume d’Urgell eren els propis de l’hereu a la corona, Martí procurà sempre en favor del seu nét Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, el qual intentà sense èxit fer legitimar pel papa. A la mort de Martí deixà sense resolució el problema successori. Fou el darrer monarca del Casal de Barcelona; el Compromís de Casp (1412) elegí el castellà Ferran d’Antequera com a successor.
Rei pacífic i humanista, el regnat de Martí l’Humà fou una època de crisi per a la corona catalano-aragonesa. Les pestes que periòdicament (1397-1410) s’estenien sobre els reialmes de la corona produïren una àmplia crisi demogràfica que subvertí l’estructura econòmica. Al camp començaren a produir-se les primeres agitacions dels remences, i a les ciutats es produïen desordres. A l’exterior la revolta sarda i la llarga lluita de pirateries amb Gènova dificultaren el comerç i produïren, entre el 1407 i el 1409, una profunda crisi monetària.
(Perpinyà, 27 desembre 1350 – Foixà, Baix Empordà, 19 maig 1396)
“el Caçador” Rei de Catalunya-Aragó (1387-96). Fill i successor de Pere III el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília. L’any 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, que ostentaren des d’aleshores els hereus a la corona.
Morta la seva primera muller, Mata d’Armanyac, refusà els consells del seu pare de maridar-se amb Maria de Sicília, hereva d’aquest regne, i es casà amb Violant de Bar, neboda de Carles V de França, seguint així les indicacions de Climent VII d’Avinyó, papa a qui, trencant la indiferència del pare en la qüestió del Cisma, prestà obediència poc després de l’inici del seu regnat (1387).
Durant el seu regnat es produí la gran explosió antisemita que assolà els calls de Barcelona, Girona, Perpinyà, València i Mallorca, i que fou durament reprimida pel monarca. El 1389, hagué de rebutjar un intent d’invasió de Catalunya pel comte Bernat VII d’Armanyac, que pretenia fer valer els drets que Isabel de Mallorca, germana del titular Jaume IV de Mallorca, havia cedit a Lluís d’Anjou.
El seu regnat significà l’inici del retrocés del poder català al Mediterrani. El 1391 es produí a Sardenya un alçament de Brancaleone d’Oria que no clogué el domini català a l’illa gràcies únicament a la fidelitat d’algunes ciutats, ja que el monarca fou incapaç de dur a la pràctica l’expedició de socors.
Uns quants anys abans (1388) el ducat català d’Atenes havia caigut en mans de Raineri Acciaiuoli i Joan I no havia fet res per enviar ajuda als súbdits que el defensaven. Neopàtria caigué el 1390, amb la qual cosa restaren en poder català només algunes places de menor importància.
Fou un rei de mentalitat oberta a la cultura i als plaers de la Cort; anomenat també l’Aimador de la Gentilesa. Durant el seu regnat se celebraren els primers Jocs Florals i destacaren personalitats com Bernat Metge.
A la seva mort els seus consellers més pròxims, entre els quals el mateix Metge, foren jutjats per conspiració enmig d’un gran escàndol i, fins i tot, acusats de regicidi.
Dades dels Països Catalans 