(Cadaqués, Alt Empordà, 5 juliol 1858 – Barcelona, abril 1915)
Periodista, autor teatral i advocat.
Dirigí “L’Aureneta” i fou redactor en cap del “Diario Mercantil”.
Publicà més de trenta obres teatrals en català, d’arrel romàntica i de to festiu, com El túnel (1895), El cor i l’ànima (1894), Ànimes perdudes (1908) i Botifarres dolces (1906).
(Barcelona, juliol 1789 – París, França, 4 setembre 1855)
Periodista, escriptor i polític. Col·laborà a “El Propagador de la Libertad” i fou regidor i vocal de la Junta de Comerç de Barcelona.
Com a membre del partit liberal, presidí la Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya cap a l’any 1835. Morí a l’exili.
Publicà, dins un estil romàntic, obres de tots els gèneres literaris.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 16 maig 1856 – l’Havana, Cuba, 1924)
Periodista. El 1873 es traslladà a Cuba, on col·laborà a “El Progreso” de l’Havana. Hi fundà les revistes “L’Atlàntida” (1881), en català, i “L’Almovàger” (1885), en bilingüe, i a la ciutat de Colón fundà “El Imparcial” (1891).
Entre les seves diverses publicacions destaquen Historia contemporánea de Cuba 1801-1806 (1896), Destellos de arte y crítica (1912), La vida del corazón (1919) i Cronología moderna universal de los sucesos notables ocurridos en el mundo, especialmente en Cuba y en España desde 1800 a 1923 (1924).
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 15 novembre 1887 – Barcelona, 2 gener 1957)
Periodista. Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona i fou notari de la ciutat.
Dirigí la revista “Catalunya Social” des d’on s’interessà pel corporativisme.
Publicà el recull Vida que passa (1927).
(Barcelona, 1882 – 1919)
Periodista. Milità en el moviment catalanista radical i en el grup Progrés. Dirigí “La Tralla del Carreter” i “Metralla”.
Exiliat a Mèxic (d’on retornà el 1907), presidí el Centre Català, on fundà l’Orfeó Català de Mèxic.
Pseudònim de l’escriptor i periodista català Agustí Calvet i Pascual (1887-1964).
(Reus, Baix Camp, 22 agost 1883 – Auish, Gascunya, França, 1970)
Periodista i polític. Col·laborà a la premsa humorística de Reus, participà en la reorganització de “Lo Somatent” (1901-03) i després va fundar i dirigir “Pàtria Nova” (1905).
El 1906 anà a Barcelona i passà a treballar com a redactor d’“El Poble Català” (1906-13) i dirigí “El Gall” (1912-13). Posteriorment, però, s’uní al lerrouxisme i treballà a “El Progreso”.
Fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (1919-22). Durant la II República milità en el partit de Manuel Azaña. El 1936 col·laborà a “Fructidor”, òrgan d’Izquierda Republicana a Catalunya.
Publicà la novel·la Ànimes Primitives (1910).
(Palafrugell, Baix Empordà, 1899 – Barcelona, 1980)
Escriptor, traductor i periodista.
A partir del 1918 col·laborà assíduament a la premsa de Barcelona.
Traduí al català Zweig i Conrad (Un tifó, 1930) i publicà el recull de contes Aquella tardor (1920) i la novel·la La jove de ca l’Arbejà (1922).
(Catalunya, juny 1959 – febrer 1960)
Campanya cívica en contra de Luis Martínez de Galinsoga, director de “La Vanguardia Española”, per la seva actitud; en protesta perquè es predicava en català a l’església de Sant Ildefons de Barcelona proferí la frase “Todos los catalanes son una mierda”, que s’escampà a cau d’orella per tot Barcelona.
Com a resposta, un grup de joves catòlics i catalanistes encapçalats per Jordi Pujol i Soley entrà en contacte amb gent d’acció d’ideologia semblant i organitzaren una campanya de boicot al diari, consistent en repartir fulls volants, estripar diaris al carrer, trencar vidres del seu local, trametre cartes als anunciants i als venedors, etc.
La campanya se’ls escapà de les mans i aparegueren grups espontanis que actuaven pel seu compte. Els partits polítics -aleshores clandestins- no hi col·laboraren, però sí que ho feren alguns dels seus militants a títol personal.
Al gener de l’any següent, Galinsoga escriví un article per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans, negà els fets i s’autoqualificà d’amic de Cambó. La resposta fou espectacular: escampada de fulls volants al Liceu.
La campanya continuà ampliant-se fins que pel febrer Galinsoga fou cessat. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.
Aquesta victòria contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als fets del Palau.
(Reus, Baix Camp, 1895 – Barcelona, 1942)
Narrador, periodista i autor teatral.
Publicà les novel·les d’ambient local El príncep captiu (1923) i Perot i l’estel (1934); les obres teatrals Camp perdut (1915), La gran passió (1917), La bruixa (1918) i L’heroina (1918), i els reculls de glosses Evocacions (1921) i Moments (1923).
Dirigí la revista “Meridià” (1938).
