(Barcelona, 1887 – Madrid, 13 novembre 1967)
Pedagog musical. Estudià amb Enric Granados i després àmplia coneixements a París i a Ginebra.
Fundà a Barcelona l’Escola Musical Molinari, on formà nombrosos pianistes.
Publicà mètodes i obres teòriques dedicades a l’estudi del piano i inventà un aparell per millorar la disposició de les mans i l’articulació dels dits.
(Barcelona, 1821 – 1892)
Pedagog. Impulsà nombroses activitats escolars i paraescolars.
Cofundador, amb Carles Carreras i d’altres, de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció, secretari de la Junta Provincial de Instrucción Pública (1860), impulsor de l’Escuela Normal Femenina (1860).
Fundador i director de la revista “La Antorcha Manresana” (1857-60), director del “Monitor de Primera Enseñanza” i de la “Biblioteca económica de primera enseñanza”.
El 1869 fundà a Barcelona un col·legi de primer i segon ensenyament que dirigí fins a la mort. El Col·legi Carreras, fundat el 1835, i el Col·legi Miró foren els més prestigiosos de la Barcelona vuitcentista.
De la seva extensa obra escrita cal destacar La enseñanza de la historia en las escuelas (1883) i Necrología del Dr. Carlos Carreras de Urrutia (1874).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1892 – Barcelona, 8 agost 1941)
Pianista. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Amplià els estudis al Conservatori de Brussel·les, on obtingué el primer premi.
Tornà a Barcelona en 1914 i col·laborà amb l’Orquestra Simfònica dirigida de J. Lamote de Grignon. Actuà en nombrosos concerts. Les seves actuacions a una emissora de ràdio li donaren molta popularitat.
Es dedicà a l’ensenyament. És autora d’obres per a piano i per a piano i cant.
(Valls, Alt Camp, 1907 – Vic, Osona, 23 desembre 1995)
Assagista. Estudià a l’Institut Catòlic de París i a la universitat de Lovaina. Format en el neotomisme sota la influència de Maritain, Gilson i Garrigou-Lagrange. Visqué a Vic.
Es dedicà a l’ensenyament i recollí una biblioteca d’uns trenta mil volums, així com un gran arxiu epistolar referent a destacades personalitats intel·lectuals catalanes i estrangeres, sobre algunes de les quals ha publicat diversos opuscles, com: Elogi del bisbe Torras (1952), El Dr. Lluís Carreras, de santa memòria (1955), Introducció a l’estudi de sant Tomàs (1967), Història d’una biblioteca (1967) i El meu P. Xiberta (1968).
Col·laborà a “El Matí”, “Catalunya Social”, “El Pla de Bages”, “Diari de Reus”, “La Cruz” de Tarragona i “Criterion” de la primera època.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 8 febrer 1813 – 10 agost 1892)
Pedagog. De jove visqué a l’Havana, on estudià la carrera de pilot.
De retorn a Catalunya es titulà com a mestre i fundà una escola a Vilanova i la Geltrú i posteriorment fundà un col·legi a Barcelona, que deixà en mans del seu fill, Claudi Mimó i Caba, per tornar a Vilanova i la Geltrú.
Fou director del “Diario de Villanueva” i col·laborà a la “Llumanera de Nova York”, a més d’altres revistes professionals.
Publicà diversos llibres de text, alguns en col·laboració amb el seu fill.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1 desembre 1843 – l’Havana, Cuba, 16 agost 1929)
Pedagog. Fill de Pau Mimó i Raventós. Estudià a la Universitat de Barcelona, on es graduà en lletres i ciències (1865).
Exercí com a director del col·legi del seu pare i d’auxiliar de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. El 1883 guanyà, per oposició, la càtedra de geometria analítica de la Universitat de l’Havana.
Ostentà la presidència de la delegació a la capital cubana de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. El 1908 fundà i dirigí la revista “La Nova Catalunya”.
El 1928, amb motiu dels seus 85 anys, el Centre Català de l’Havana l’homenatjà en testimoniatge de la seva catalanitat.
(Vilac, Vall d’Aran, 1813 – Barcelona, 1880)
Pedagog. Fou mestre d’escola a Vilac, professor de l’Escola Normal de Tarragona i mestre de l’Escola Superior de Cervera.
A partir del 1849 fou professor de ciències naturals i d’agricultura a l’Escola Normal de Barcelona i, des del 1858 al 1879, director de la de Lleida.
Va escriure diverses obres de caràcter pedagògic.
(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 27 octubre 1927 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 19 octubre 1982)
Pintor. Instal·lat i actiu a Mèxic d’ençà del 1945.
Les seves obres inicials poden ésser inscrites dins d’un expressionisme que progressivament s’anà depurant sense perdre mai, però, un caràcter fortament dramàtic.
Integrat plenament en la vida artística i cultural mexicana es dedicà també al muralisme i féu obres a la facultat d’economia de la universitat autònoma de Mèxic i també al museu d’història de Chapultepec. En aquestes creacions s’apartà de la tradició més característica de l’escola mexicana canviant el caràcter al·legòric pel decorativista.
Féu també obres d’escultura i d’art tèxtil i fou així mateix un destacat docent i promotor cultural.
(Barcelona, 1897 – Campins, Vallès Oriental, 20 març 1923)
Pedagoga. Filla de Damià Mateu i Bisa i germana de Miquel. Tenia la carrera de magisteri.
Fou secretària de l’Institut de la Dona, del Casal per als Malalts i de l’Escola d’Infermeres de Santa Madrona.
Les seves activitats, malgrat la seva joventut, esdevingueren molt apreciades.
(Girona, 27 maig 1890 – 17 octubre 1953)
Pedagog. Germà petit de Rafael.
Començà la seva activitat el 1910 a l’escola Vallparadís de Terrassa, on tingué contacte amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Joan Llongueras. Col·laborà activament amb Galí a l’escola Montessori i a la Mútua Escolar Blanquerna.
El 1925, a causa d’un escrit contra la Dictadura de Primo de Rivera, hagué d’exiliar-se a Suïssa. El 1926 participà en el I Congrés del Ritme de Ginebra.
Col·laborà a la fundació dels Minyons de Muntanya (1930), fou secretari de l’Escola d’Estiu (1931), fundà i dirigí la revista “Plançons” (1933), deixà l’escola Blanquerna i creà l’escola S’Agaró (1935).
Dels seus escrits, amarats d’idealisme nacionalista, despunten una sèrie d’articles publicats el 1928 a “Annals dels Cursos Tècnics de Pedagogia”.
Dades dels Països Catalans 