Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Pròixida i de Centelles, Gilabert de

6 Respostes

(València, segle XIV – Gènova, Itàlia, 1405)

Poeta. Fill petit de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà d’Olf. Prengué part a la campanya de Sicília del 1392 i a la de Sardenya i Sicília del 1395. Es casà amb Bernadona de Valleriola.

Membre destacat del bàndol dels Centelles, al qual pertanyia per llinatge matern, fou desterrat de la ciutat de València el 1396, per disposició dels jurats, i el 1398 intervingué en una sorollosa brega ciutadana en la qual els de la seva facció lluitaren contra els Vilaragut, a conseqüència de la qual fou empresonat. A la darreria del 1405 es trobava a Gènova al servei del papa Benet XIII.

Hom conserva vint-i-una poesies líriques seves, desconegudes fins el 1954; copiades en uns folis esborrats del cançoner Vega-Aguiló, foren llegides en aquesta data amb l’ajut de raigs ultraviolats.

Exclusivament amoroses, les seves poesies són dedicades a l’anàlisi subjectiva de la passió i mancades de notes objectives i anecdòtiques. Insisteix en els vells temes trobadorescs, com ara la crueltat de la dama, el llanguiment, etc. Fidel a la seva condició, es vanta d’ésser cavaller i ofereix curioses notes d’orgull.

Poeta essencialment cortesà, si bé es manté fidel als principis de la lírica dels trobadors i la seva llengua poètica és fortament aprovençalada, ofereix algun lleu ressò d’italianisme que podria fer pensar que coneixia la lírica de Dant.

Al seu breu cançoner, sens dubte resta d’una obra més considerable, hi ha versos colpidors i lapidaris, alguns d’ells amb una certa semblança amb moments del seu contemporani Jordi de Sant Jordi.

És possible que concorregués als certàmens poètics del consistori de Barcelona.

Peris i Mencheta, Francesc

2 Respostes

(València, 29 gener 1844 – Barcelona, 23 agost 1916)

Periodista i polític. Va escriure en diversos periòdics valencians, entre els quals “Las Provincias”, on assolí molta anomenada per les informacions que hi va fer sobre la guerra carlina.

Va dirigir el setmanari “El Imparcial Suecà” (1869) i va fundar “La Correspondencia de Valencia” i “El Noticiero Universal” (1888), aquest a Barcelona.

Afiliat al partit conservador, va ésser diputat tres vegades pels districte valencià de Sueca, senador per València i, posteriorment, senador vitalici per nomenament reial. Va publicar De Madrid a Panamà (1886).

Fou germà seu Ramon Peris i Mencheta  (València, 1851 – Cória, Extremadura, 1920)  Eclesiàstic. Fou elegit bisbe de Cória el 1894.

Pérez i Pérez, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1887 – Alcoi, Alcoià, 14/feb/1978)

Escultor. Conegut amb el pseudònim de Peresejó. Fill d’un alcoià i d’una elxana, a pocs mesos anà a viure a la ciutat del seu pare, on obtingué de l’ajuntament una beca per a fer estudis d’art a Madrid i a València.

Deixeble de Coullaut Valera, visqué una etapa de formació a París, on conegué l’obra de Rodin, que l’entusiasmà.

De mentalitat eminentment clàssica grega, les seves obres principals són Eneas i Anquises, Leda i Júpiter, La mort de l’heroi, Avant, L’esclau i Eurítmia. Guanyà medalla d’or a l’Exposición Nacional de Madrid (1950). Fou medallista de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre i visqué a Madrid i a Alcoi.

Pérez i Bayer, Francesc Vicent

2 Respostes

(València, 11 novembre 1711 – 27 gener 1794)

Hebraista i canonge. Va ésser catedràtic de llengua hebraica a les universitats de València i Salamanca. Pel treball que va fer d’ordenador dels arxius de Toledo, Ferran VI de Borbó el nomenà canonge de la catedral barcelonina.

Va ésser enviat a Itàlia per estudiar-ne els arxius; en tornar-ne revisà els de l’Escorial per encàrrec de Carles IV de Borbó, que el nomenà preceptor dels seus fills. Va ésser director de la Real Biblioteca i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Entre els seus treballs sobresurten la reedició anotada de la Biblioteca Hispana Vetus (1788) i els estudis de numismàtica oriental: De numis hebreo-samaritanis (1781-90).

Perellós i de Palafox, Gener X Rabassa de

1 Resposta

(València, 1786 – Roma, Itàlia, 1853)

Cinquè marquès de Dosaigües. Nét de Gener VIII Rabassa de Perellós i de Lanuza. Fou el darrer membre del llinatge, ja que morí solter i deixà hereu universal Vicent Dasí i Lluesma, fill del seu administrador Vicent Dasí i Mestre i de Manuela Lluesma i March.

Aquesta successió fou impugnada pels parents més propers, els Marimon, marquesos de Cerdanyola. Finalment l’herència passà als Dasí i els títols als Marimon, excepte el marquesat de Dosaigües, la renúncia al qual, mitjançant una forta compensació econòmica a aquests, fou obtinguda per Dasí, que, així mateix, obtingué que la reina Isabel II li concedís el títol com a cap d’un nou llinatge.

Perellós -varis bio-

Deixa un comentari

Francesc de Perellós  (País Valencià ?, segle XIV – segle XV)  Noble. El 1412 era a Casp, on comunicà als compromissaris que havien d’elegir el successor de Martí I l’Humà, la impossibilitat de figurar entre aquests el seu sogre Giner Rabassa, jurista valencià, el qual patia de trastorns mentals.

Francesc de Perellós  (Catalunya, segle XVI)  Noble. Fou camarlenc de l’emperador Carles I de Catalunya.

Francesc Rabassa de Perellós  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Fill de Francesc de Perellós i de Joana Rabassa. Sembla que fou l’iniciador de la branca de Tàrrega, la qual s’extingí, pel que sembla, a la segona meitat del segle XVIII.

Guillem de Perellós  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Potser era germà de Francesc i de Ramon. Aquest Guillem rebé el 1345, i per a un període de tres anys, l’escrivania del patrimoni reial, atorgada per Pere III el Cerimoniós.

Penó de la Conquesta

1 Resposta

(València, 1238)

Mena d’estendard, format per tres teles cosides que portaven pintades les armes catalanes i la data de la conquesta de València per Jaume I de Catalunya (1238) en caràcters aràbics en negre.

Havia onejat dalt la torre d’Ali Bufat (després del Temple) el dia de la conquesta i fou portat després per Jaume I a Sant Vicent de la Roqueta.

Pardo de la Casta i Roda, Pere

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – després 1436)

Cavaller. Acompanyà l’infant Martí en la seva expedició a Sicília el 1392. El 1399 era alcaid del castell de Sogorb i uixer d’armes del rei Martí, de qui fou després camarlenc (1407).

A la darreria del regnat d’aquest encapçalà un dels bàndols valencians contra Berenguer de Vilaragut; aquest enfrontament rebrotà el 1412 contra Ramon de Vilaragut; en produir-se l’Interregne s’inclinà pel partit antiurgellista, atès que els Vilaragut eren urgellistes.

El Parlament valencià l’envià a Casp el 1412 perquè defensés davant els compromissaris els drets de Frederic de Luna, comte de Luna, a qui Ferran I d’Antequera, esdevingut rei, nomenà procurador, atès que era menor d’edat (1412). També fou procurador més endavant, de la reina vídua Margarida de Prades (1419).

El 1423 fou enviat amb dos altres ambaixadors prop del rei de Castella per protestar de l’empresonament de l’infant Enric d’Aragó, germà del rei Alfons el Magnànim. El 1436 formava part del consell de l’infant Joan, rei de Navarra, lloctinent reial a València. El 1425 havia obtingut el reconeixement reial de la seva pertinença a l’estament nobiliari superior.

Es casà amb Carrossa de Vilaragut quan aquesta obtingué (1382) l’anul·lació del seu matrimoni amb Juan Ximénez de Urrea.

Pardo de la Casta -llinatge-

4 Respostes

(Aragó, segle XIV – País Valencià, segle XVIII)

Llinatge de cavallers i després nobles. Establert al Regne de València al segle XIV. Foren senyors del castell i baronia de la Casta, a la comarca de Cinco Villas.

El seu genearca fou Asnar Pardo (Aragó, segle XII – segle XIII)  Senyor de la Casta. La tradició familiar el fa descendir, sense proves, dels comtes d’Aragó. Estava a la batalla de Muret al costat de Pere I el Catòlic (1213).

Foren descendents seus Pere i Asnar Pardo de la Casta.

País Valencià, el

121 Respostes

País de l’Europa mediterrània: 23.253,3 km2, 4.939.550 hab (2015). Correspon a l’antic Regne de València, format per 21 comarques de llengua catalana i 11 de llengua castellana, amb capital a València. Des del punt de vista de l’administració de l’estat espanyol, es dividit en les províncies de Castelló, València i Alacant.

GEOGRAFIA FÍSICA.- El relleu de la regió és caracteritza per l’enorme varietat dels elements que en conformen el paisatge. La zona litoral és formada per una sèrie de planes constituïdes per dipòsits al·luvials que s’obren finalment a mar en extenses platges: les dunes poden arribar a obstruir o dificultar el desguàs al mar de les aigües continentals, i això contribueix a la formació d’albuferes. La zona interior, en canvi, de caràcter clarament muntanyós, és formada, a l’oest i al nord-oest, per relleus del Sistema Ibèric, mentre que cap al sud trobem les serres orientals de les serralades Subbètiques.

La xarxa fluvial es caracteritza per un règim de forts estiatges, que contrasta amb les catastròfiques crescudes i riuades estacionals. Els rius més importants són el Túria, el Xúquer i el Millars. El clima, de tipus mediterrani, acusa fortes secades al llarg de l’estiu. Les precipitacions oscil·len normalment entre 400 i 500 mm anuals.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La gran expansió econòmica dels anys 1960 hi va implicar una forta atracció demogràfica, que parcialment quedà atenuada a partir de la dècada següent. Tanmateix, des del 1970 el ritme de creixement s’hi ha mantingut a un nivell notablement alt. Aquest fet, però, oculta un fort desequilibri entre les zones densament poblades de la plana litoral i les zones muntanyoses semi-despoblades. Així mateix, el creixement vegetatiu de la regió, no és pas exempt de notables diferències a nivell provincial.

Entre 1986 i 1989, hi hagué un creixement del PIB del 5,4%, cosa que col·loca aquest territori en el tercer lloc del rànquing estatal, només superat per les Illes Balears i les Canàries. Aquesta expansió deriva de la seva posició central en el principal eix de desenvolupament econòmic de l’estat: l’anomenat arc mediterrani.

L’economia valenciana es fonamenta essencialment en una agricultura comercial d’exportació (cítrics), la diversificació de la indústria lleugera, una gran indústria de base i una activitat turística en forta expansió. El sector dedicat a l’agricultura dóna feina a l’11% de la població activa i es basa en la producció de fruites i hortalisses, que es beneficien d’una horta molt rica, especialment a la zona litoral, i amb una llarga tradició.

El sector industrial (34% de la població activa) ha experimentat un fort creixement amb la indústria petroleoquímica (Castelló de la Plana) i l’automobilística (Almussafes). Finalment, el sector terciari és el més vigorós (55%), amb un fort desenvolupament a la costa sud, especialment a la regió d’Alacant, al voltant del nucli de Benidorm.

HISTÒRIA.- De l’època neolítica data l’existència de societats de caçadors i recol·lectors, dels quals tenim constància gràcies a tot de manifestacions d’art rupestre, localitzades especialment a les serres que s’estenen entre Morella i el Maestrat fins a Alcoi. L’any 219 aC els exèrcits cartaginesos van travessar aquesta regió durant la segona guerra púnica i destruïren la ciutat de Sagunt, aliada de Roma; tot i amb això, el país va ésser totalment romanitzat i el conjunt dels seus territoris passaren naturalment a l’administració romana de la província Tarraconense.

Després del període visigòtic, al segle VIII, els musulmans es van establir en aquestes terres, que, amb la seva presència i l’aportació de la seva cultura, van experimentar una forta puixança econòmica (obres de regadiu, introducció de nous conreus, com el taronger). Al segle XI es va crear el regne de taifa de València, que va ésser feu del Cid, i, finalment, el país fou conquerit per Jaume I de Catalunya (1233-40).

La inclusió del Regne de València dins la confederació catalano-aragonesa va portar una nova època de prosperitat alterada per les guerres de les Germanies (1519-23), l’expulsió dels moriscs (1609), el bandolerisme i les pestes del segle XVII i la segona Germania (1693). Tots els drets forals de València foren derogats per Felip V de Borbó, per haver mantingut fidelitat a l’arxiduc Carles d’Àustria, com ho foren també el conjunt dels altres membres de la corona catalano-aragonesa, el qual anul·là els drets i privilegis valencians amb el decret de Nova Planta (1707).

Al segle XIX, havent sofert els efectes de la guerra del Francès, València va ésser el punt per on el rei Ferran VII de Borbó tornà a Espanya i on signà el decret del 4 de maig de 1814, pel qual s’anul·lava l’obra de les Corts de Cadis. Més endavant és va produir l’enfrontament entre la zona costanera, liberal, i les zones de muntanya, que es mantingueren en una línia de fidelitat a la causa carlina (especialment el Maestrat, controlat pel general Cabrera).

La revolució del 1868 va atreure una gran part de la població cap a la causa republicana, però la curta durada de l’experiència cantonalista (1873) va tornar a inclinar el panorama polític a favor de la monarquia; així, el general Martínez Campos es va rebel·lar a Sagunt contra la Primera República (1874) i proclamà Alfons XII de Borbó, el qual, al seu torn, va desembarcar a València.

Amb la fi del segle XIX, el valencianisme ressorgí, en gran part en la mateixa línia de la Renaixença a Catalunya i les Balears (Lo Rat Penat); així mateix, aparegué un republicanisme de tendència populista, encapçalat especialment per Vicent Blasco i Ibáñez. Paral·lelament, el proletariat es va afiliar a l’anarquisme, sobretot a les ciutats de València i Alcoi.

Durant la guerra civil (1936-39), València va prendre partit per la causa republicana i el país va viure un important procés de col·lectivitzacions agràries. El triomf del bàndol franquista va significar una forta sotragada per al valencianisme polític.

Al llarg dels anys 1960-70, va viure un fort impuls econòmic, gràcies al turisme, al desenvolupament de la indústria tradicional i també per l’exportació d’una grandíssima part de la producció agrària. En l’etapa posterior, ja amb la democràcia, la manca d’acord entre els partits valencians va comportar l’endarreriment en l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Finalment, el 1982, l’històric Regne de València passà a prendre el nom de Comunitat Valenciana.