Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Alt Vinalopó, l’

18 Respostes

Comarca del País Valencià: 645,0 km2, 54.061 hab (2009), capital: Villena

Format per 7 municipis: Beneixama – Biar – el Camp de Mirra – la Canyada de Biar – Saix – les Salines d’Elda – Villena

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Alto Vinalopó) Situada entre la Costera (nord), la Vall d’Albaida (nord-est), l’Alcoià (oest), el Vinalopó Mitjà (sud i sud-oest) i les províncies d’Albacete i Múrcia (est).

La comarca, que té com a eix una part de la vall alta del Vinalopó, és una important zona de trànsit, pas obligat entre el litoral mediterrani alacantí i les altes terres de la Meseta meridional. Fisiogràficament constitueix una plataforma d’uns 500 m d’altitud encerclada per les alineacions muntanyoses prebètiques: serra d’Onil (1.205 m), a l’est, serra de Morrón (912 m), al nord, i serra de les Salines i de Collado (1.289 m), al sud-oest, entremig de les quals s’obren passos de comunicació importants.

El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa i de continentalitat; les precipitacions són escasses (350 mm a Villena), amb un màxim per l’octubre (55 mm) i una secada estival molt forta (5 mm al mes de juliol). Els hivers són freds, amb una mitjana del mes de gener de 5,5 ºC i glacades que es perllonguen fins al mes d’abril, mentre que als mesos d’estiu la temperatura mitjana és de 24,6 ºC.

La vegetació és pobra, de característiques subàrides, i assenyala la transició entre la estepa i el coscollar.

El Vinalopó, que passat Villena canvia la direcció nord-est – sud-oest, presenta l’aspecte típic de rambla i confereix a la comarca una marcada unitat geogràfica, més com a via d’entrada cap a la Meseta, que no pas pel seu cabal. El subsòl de Villena té abundants reserves d’aigua que s’acumulen sobre el substrat triàsic impermeable que ha permès l’obertura de nombrosos pous.

POBLACIÓ.- El creixement demogràfic, lent al començament del segle XX, rep ja un impuls fort a partir del 1930 i molt més intens encara a partir del 1950 a causa de l’arribada de nombrosos immigrants de la Manxa i d’Andalusia. L’Alt Vinalopó comprèn un total de set municipis i la major part de la població és concentra a Saix i Villena, que en conjunt suposen el 83 % de la població comarcal.

HISTÒRIA.- Els vestigis de poblament prehistòric són molt nombrosos, sobretot dins el terme de Villena. Els més antics són del paleolític mitjà, amb indústria musteriana (cova d’El Cochino). El paleolític superior és desconegut; però, d’ençà del mesolític (cova d’El Lagrimal, les dues coves de La Huesa Tacaña) la sèrie continua sense interrompre’s. Trobem els poblats neolítics de Casa de Lara i d’El Arenal de la Virgen, que continuen a l’època eneolítica, amb coves supulcrals com la de Las Lechuzas. Són coneguts diversos poblats de l’edat del bronze, el més important dels quals és Cabezo Redondo, que sembla que representen el límit nord de la cultura d’El Argar. Probablement correspon al final d’aquest perìode del bronze el tresor de Villena, excepcional conjunt de vasos i braçalets d’or i de plata. El caràcter fronterer de la comarca explica, potser, les infiltracions hallstàttiques (El Peñón del Rey). Són coneguts dos poblats ibèrics, el de les Salines, del segle IV aC, amb necròpolis, i el del Cerro de San Cristóbal sobre Villena, que es romanitzà.

Durant el període romà no sembla que hi hagués cap nucli urbà important, però si explotacions agrícoles identificades amb la descoberta recent de diverses vil·les. Villena, amb Saix, conquerida pels catalans el 1240, fou cedida a Castella el 1244 pel tractat d’Almirra; malgrat el fet que retornà a València per la sentència de Torrellas (1304), fou incorporada definitivament, a Castella, i Enric II s’instituí el marquesat.

El 1836, aquest territori fou afegit a la província d’Alacant. Elda, amb les Salines d’Elda, seguí el mateix camí a Almirra i fou patrimoni de l’infant Manuel, amb població quasi exclussivament sarraïna, bé que valenciana des del 1305; l’expulsió del 1609 la deixà deshabitada i la repoblació fou lenta i difícil.

Alt Palància, l’

73 Respostes

Comarca del País Valencià: 964,9 km2, 25.367 hab (2008), capital: Sogorb

Consta de 27 municipis: Algímia d’Almonesir – Almedíxer – Altura – Assuévar – Barraques – Begís – Benafer – Castellnou de Sogorb – Caudiel – Figueres – Gaibiel – Geldo – Matet – Navaixes – Pavies – Pina – Sacanyet – Sogorb – Soneixa – Sot de Ferrer – Teresa de Begís – Toràs – el Toro – la Vall d’Almonesir – Viver – Xèrica – Xóvar

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Alto Palancia) Entre l’Aragó, a l’oest; l’Alt Millars, al nord-est; la Plana Baixa, a l’est; el Camp de Morvedre, al sud-est; el Camp de Túria, al sud, i els Serrans, al sud-oest. La comarca s’estén per la vall alta del riu Palància, o de Sogorb, que en constitueix l’eix, i és limitada per les serres d’Espadà i d’Espina, al nord, la Calderona, al sud, i la serra d’Andilla, a l’oest.

Les tres unitats de relleu que s’hi poden distingir són: la vall del riu, que travessa la comarca del nord-oest al sud-est, i que deixa la seva estretor i es va eixamplant fins al màxim a Sogorb, l’altiplà del nord-oest, o de les Barraques, zona de transició amb l’Aragó; i les muntanyes perifèriques, entre les quals sobresurt la serra d’Espadà.

El clima és temperat a la vall, amb temperatures hivernals de 6 a 8 ºC, i de 22 a 24 ºC a l’estiu, i fred a les zones altes, on les temperatures a l’hivern es mantenen per sota dels 4 ºC, i a l’estiu per sobre dels 20 ºC. Les precipitacions, més abundants a muntanya (uns 700 mm), oscil·len entre els els 400 i els 600 mm a la vall.

La vegetació està formada per boscos de pins blanc i alzines a la zona més alta i humida, mentre que a les zones baixes hi ha garriga i matoll.

POBLACIÓ.- La població, que assolí el màxim a la segona meitat del segle XIX (42.658 h el 1860), i que es mantingué estacionària fins al 1910, experimentà un retrocés durant el segle XX; malgrat la lleugera recuperació entre els anys 1940 i 1950, continuà disminuint entre el 1960 i el 1970, període en el qual va perdre un 10 % de habitants. Aquest fenòmen es repetí en els decennis següents. La densitat és de 25 hab/km2, però la zona més poblada és la vall, on es concentra més del 70 % de la població. Dels 28 municipis que formen la comarca, només sis superen els 1.000 h, i un, la capital, Sogorb, ultrapssa els 7.000.

ECONOMIA.- La riquesa econòmica és bàsicament agrícola, i tenen importància les terres regades gràcies al pantà d’El Regajo i de les aigües de diverses fonts. Els principals conreus són les oliveres i els arbres fruiters. La ramaderia és representada per bestiar oví, cabrum i porcí. L’activitat industrial és derivada de l’agricultura, i sobresurten la indústria de l’oli i la farina, també hi ha indústria tèxtil, del calçat i del cuir, de la fusta (mobles) i de materials per a la construcció, centrades especialment a Sogorb.

La comarca és una via de pas natural entre l’Aragó i València, amb un seguit d’infraestructures viàries (ferrocarrils i carreteres).

HISTÒRIA.- A partir del 1228, al final de la dominació islàmica, Sogorb fou el refugi d’Abu Sa’id ‘Abb al-Rahman, el darrer governador alhomade de València, destituït per Zayyan, l’últim sobirà musulmà del país. Protegit per Jaume I el Conqueridor, aconseguí de mantenir el control sobre l’Alt Millars, els Serrans i una part de l’Alt Palància. El 1229 Abü Sa’ïd i Jaume I signaren a Calataiud un pacte d’aliança, destinat a recuperar per al primer el domini de València; Abü Sa’ïd lliurà com a garantia a Jaume I Xèrica i Sogorb. Aquell mateix any, d’altra banda, forces aragoneses comandades pel senyor d’Albarrasí Pedro Fernández de Azagra i per Belasc d’Alagó conqueriren la zona alta de la comarca (Begís), mentre Jaume I era encara ocupat en la conquesta de Mallorca.

Tota aquesta zona, la més pròxima a Aragó, fou repoblada amb aragonesos; a la resta de la comarca hi quedà la població musulmana, de llengua aràbiga, després de la incorporació dels dominis d’Abü Sa’ïd al nou regne de València, i en una gran part, a la diòcesi d’Albarrasí i Sogorb (després, de Sogorb solament). No fou fins després de l’expulsió del moriscs, el 1609, que s’assentà població cristiana en aquest sector de la comarca. La distribució lingüística posterior a aquest repoblament, en les zones de contacte amb la Plana i amb el Baix Palància, coincidí amb la demarcació de les diòcesis de Sogorb, de Tortosa i de València (demarcació vigent fins al 1960). Només a la banda meridional, Gàtova i Marines, de la diòcesi valentina, esdevingueren de llengua castellana.

L’Alt Palància estigué inclòs fins al 1707 a l’antiga governació de València; després d’aquesta data, l’administració borbònica el repartí entre les noves governacions de Castelló de la Plana, de Morella i de València. La divisió provincial del 1833 la incorporà a la província de Castelló de la Plana, amb excepció de les Alcubles i de Marines (però no de Gàtova), exteriors a la conca del Palància, que ho foren a la de València. El 1835 foren creats els partits judicials de Viver i de Sogorb, entre els quals foren distribuïts els municipis de la comarca, a més d’altres de veïns, de l’Alt Millars i de la Plana Baixa.

Alt Millars, l’

67 Respostes

Comarca del País Valencià: 667,4 km2, 4.457 hab (2008), capital: Cirat

Format per 22 municipis: Aiòder – Aranyel – Argeleta – el Castell de Vilamalefa – Cirat – Cortes d’Arenós – Espadella – Fanzara – la Font de la Reina – les Fonts d’Aiòder – Lludient – Montanejos – Montant – la Pobla d’Arenós – Sucaina – Toga – Torralba del Pinar – Torre-xiva – Vallat – Vilafermosa – Vilamalur – Vilanova de la Reina

GEOGRAFIA FÍSICA.- La comarca comprèn la vall alta del Millars, riu que, procedent de l’Aragó, penetra al País Valencià per aquesta comarca i, juntament amb els seus afluents el Vilamalefa (esquerra) i la rambla d’Aiòder (dreta), s’encaixa entre potents formacions calcàries i dona valls profundes. L’altitud mitjana de la vall se situa al voltant dels 400 m. Les altituds més importants són als límits de la comarca, al nord els contraforts de la serra de la Batalla (a Penyagolosa, 1.813 m) i al sud, les serres d’Espina (1.405 m) i Espadà (1.106 m), anticlinals de materials triàsics que separen la vall del Millars de la del Palància.

El clima és mediterrani, però matisat per les característiques de la continentalitat. Els hiverns són freds, amb temperatures mitjanes de 4 a 6 ºC el mes de gener, i els estius més aviat frescos, de 21 a 24 ºC el mes d’agost. Les precipitacions són abundants a les muntanyes, amb mitjanes de 600 mm i àdhuc més altes. Els màxims pluviomètrics es registren a la primavera i a la tardor.

La vegetació típica és la mediterrània; a les zones calcàries hi predomina l’alzina i el pi bord. A la serra d’Espadà, sobre les terres sauloses roges triàsiques, domina l’alzina surera, i es formen boscos d’alzines, de lledoners, d’arbocers i de pinassa.

El Millars, que constitueix l’eix principal de la comarca, registra un màxim de cabal al final de l’hivern i al començament de la primavera (febrer-març), i un altre a la tardor (octubre-novembre).

POBLACIÓ.- La població hi és escassa, i la densitat (6,3 hab/km2) és una de les més baixes del País Valencià. Durant el segle XX la població ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.

ECONOMIA.- Situada a la regió econòmicament més dèbil de tot el País Valencià i amb una de les rendes mitjanes per càpita més baixes, la seva economia és bàsicament ramadera i forestal. La superfície agrícola és escassa i els conreus es concentren al fons de les valls; els principals conreus són els de cereals, d’oliveres i d’arbres fruiters (pomers i cirerers). La ramaderia hi és important; hi predominen l’oví i el cabrum. De la indústria, pràcticament inexistent, només en destaca la hidroelèctrica, que compta amb diverses centrals que aprofiten el gran desnivell del Millars, les més importants de les quals són la de Cirat i Vallat. El sector terciari és pràcticament inexistent, i el pes comercial de la comarca és molt baix; les activitats relacionades amb el turisme rural començen, però, a ser importants.

HISTÒRIA.- El poblament prehistòric i antic de l’Alt Millars és poc conegut a causa d’haver estat poc explorada la comarca en aquest sentit; hi ha vestigis de tradició hallsttàtica a Aranyel i a Sucaina, així com restes romanes a diversos indrets i una inscripció llatina a Montant. Durant els darrers anys de dominació musulmana, aquesta comarca restà en poder del destituït governador de València Abü Sa’id ‘Abd al-Rahman que es refugià el 1226 a Sogorb i s’alià amb Jaume I el Conqueridor; convertit al cristianisme, donà aquesta comarca a l’església de Sogorb el 1236, i, el 1247, a l’arquebisbe de Tarragona; finalment, l’Alt Millars es convertí en un enclavat de la diòcesi de València (arxiprestat de Vilafermosa) entre les de Tortosa (a la qual pertanyia, tanmateix, Fanzara) i de Sogorb (que retingué Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina). El límit entre l’arxiprestat valentí de Vilafermosa i la diòcesi de Tortosa, llevat del cas de Fanzara, coincideix amb el límit entre el català i el castellà.

A la part més alta de la comarca s’establí població aragonesa des del primer temps de la conquesta. La resta de la comarca (tot l’estret de Millars i les valls laterals que hi aflueixen) estigué poblada fins al 1610 per moriscs, de llengua aràbiga. La forma com fou dut a terme el repoblament posterior originà l’actual distribució lingüística.

La comarca estigué inclosa, fins al 1707, dins la governació de Castelló de la Plana i, després, fou repartida entre les governacions borbòniques de Morella i de Peníscola. Des del 1960 forma part de la diòcesi de Sogorb i Castelló, de la qual constitueix l’arxiprestat de Cirat.

Alt Maestrat, l’

43 Respostes

Comarca del País Valencià: 662,9 km2, 7.948 hab (2008), capital: Albocàsser.

Format per 11 municipis: Albocàsser – Ares del Maestrat – Atzeneta del Maestrat – Benafigos – Benassal – Catí – Culla – Tírig – la Torre d’En Besora – Vilar de Canes – Vistabella del Maestrat

NOTES: L’1 de gener de 2023 el municipi de Vilafranca del Maestrat passà a la comarca dels Ports, i s’incorporaren a l’Alt Maestrat els d’Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat que fins llavors pertanyien a la comarca de l’Alcalatén.

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat al nord-est de la regió de Castelló. És una de les dues comarques que formen el Maestrat i la de relleu més accidentat. Està envoltada per les comarques dels Ports (nord), el Baix Maestrat (nord-est), la Plana Alta (sud-est), l’Alcalatén (sud-oest) i Aragó (oest).

La limiten al nord les moles d’Ares (1.317 m alt) i Vilà (1.315 m) i els tossals de la Barbuda i Orenga. A l’est, la comarca és menys accidentada, amb altures que van de 500 a 1.000 m (serra de Sant Joan i tossal de Saragossa); al sud hi ha les serres de Montardi i Esparreguera (1.082 m), i a l’oest limiten la comarca un seguit de moles del sistema Ibèric. En conjunt, el relleu és aspre i fragmentat i el formen pics elevats i cingles que dominen valls profundes, amb predomini de materials mesozoics (calcàries cretàcies), que donen lloc a un paisatge agrest. Vers l’est, el relleu apareix format per diverses serres paral·leles a la costa, formades per materials terciaris separades per valls àmplies (vall d’Albocàsser, serra de Sant Joan). Gran nombre de barrancs i rambles drenen la comarca; hi sobresurten la rambla de la Viuda, afluent del Millars, formada per les rambles de Carbonera i de la Belluga i pel riu de Montlleó.

El clima és molt variat segons l’altitud; les temperatures d’estiu oscil·len entre els 20 ºC i el 24 ºC, i a l’hivern entre els 3 ºC i els 9 ºC. Les precipitacions són més abundoses a l’est (entre 500 i 700 mm).

La vegetació, encara que a la comarca hi ha força zones pedregoses, està formada per boscos de pins; també hi ha alzines i roures.

POBLACIÓ.- El poblament és molt dispers i la població, que fins al principi del segle XX augmentà, decreix a un ritme constant. Des del 1910, en que arribà a un màxim de 20.495 h, ha perdut més de la meitat de la població, cosa que ha fet que la seva densitat passés de 30 hab/km2 a 12 hab/km2. Dels onze municipis que la formen, només Vilafranca del Maestrat té més de 2.000 h i no és excepció al descens general que ha sofert la resta.

ECONOMIA.- L’agricultura, principal font de riquesa, aprofita les valls i els bancals, i la major part és de seca. Les terres de regadiu són escasses i es limiten a petites hortes que aprofiten les aigües de les fonts i dels rius. El blat és el conreu principal; també s’hi conreen blat de moro, ordi i patates, i hi ha alguns rodals de vinyes i d’oliveres. La ramaderia de llana i el porcí constitueixen un complement a l’economia, amb una importància creixent. L’activitat industrial és derivada de l’agricultura (farineres) i a Vilafranca del Maestrat la indústria tèxtil de gènere de punt i de confecció és bastant important.

Cal remarcar l’abundància d’aigües medicinals, sobretot les de la Font d’En Segures a Benassal, que han fet del municipi un centre d’atracció turística. Bé que el principal nucli és Vilafranca del Maestrat, la capital és Albocàsser, mercat que topa amb la concurrència dels de Castelló de la Plana i Vinaròs.

HISTÒRIA.- El territori que forma l’Alt Maestrat correspon al de les antigues comandes de Benassal i d’Ares, del maestrat de Montesa, i part de les de Culla i de les Coves, a més de les viles de Catí i de Vilafranca del Maestrat, que depengueren molt de temps de Morella. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o de dellà Uixó) fins al 1707 i durant el govern borbònic fou incorporat al corregiment o governació de Morella, excepte la Serratella, que ho fou de la de Peníscola.

Alcoià, l’

40 Respostes

Comarca del País Valencià: 539,7 km2, 113.154 hab (2007), densitat: 209,66 h/km2, cap: Alcoi

Format per 8 municipis: Alcoi – Banyeres de Mariola – Benifallim – Castalla – Ibi – Onil – Penàguila – Tibi

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat entre la Vall d’Albaida, el Comtat, la Marina Baixa, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó. És una regió abrupta i amb una estructura molt complexa en els contraforts orientals dels sistemes bètics. Des d’un punt de vista geològic, hi predominen els materials terciaris, triàsics i cretacis, llevat del miocè, del niocè i del quaternari, que en cobreixen els fons d’algunes valls i planes. Hi abunden les roques calcàries, sobretot les nummíliques (fòssils).

El relleu diversifica tres regions diferenciades, afaiçonades per tants d’altres eixos fluvials. Al sector est, la conca de l’Alcoi, formada de l’aiguabarreig de diversos rierols i tancada per una sèrie de massissos, entre els quals destaquen els de Mariola (1.389 m) i d’Aitana (1.558 m); al sector meridional, la foia de Castalla, sinclinal, ocupada pel curs alt del riu Verd o Montnegre i situada a 600 m d’alt, i a l’oest, el pla de Villena i la conca del Vinalopó, l’única àrea plana de la comarca. El conjunt té una altitud mitjana superior als 500 m.

POBLACIÓ.- La densitat comarcal és elevada, gràcies a la presència d’Alcoi, Banyeres de Mariola, Ibi i Onil, ja que la resta és molt poc habitada. La capital concentra més de la meitat de la població comarcal. Aquest fet és degut a la immigració extracomarcal, afavorida per la indústria. El poblament es molt antic, ja que s’hi han trobat abundants restes prehistòriques; però la seva empenta peculiar li prové de la dominació àrab i de la Reconquesta, que en féu durant molt de temps una regió fronterera, tant amb els àrabs com amb els castellans.

ECONOMIA.- Els conreus són bàsicament de secà, concentrats als termes d’Alcoi i Banyeres de Mariola. El pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa, construït el 1594, no incideix sobre la comarca. La majoria de conreus s’han d’escalonar en inacabables feixes per treure’n algun profit; hi predominen els cereals, l’olivera i la vinya al secà; a l’horta, destaquen les pomeres i la vinya monastrell, que s’exporta a Villena per vinificar. La ramaderia és molt minsa i l’apicultura molt reduïda. La indústria continua viva i renovellada, tant la tradicional paperera, tèxtil i alimentària (torrons, ametlles ensucrades, olives farcides), arrelada probablement pels àrabs, com la tèxtil (confecció i gèneres de punt), concentrades a Alcoi i Banyeres; la de joguines mecàniques, a Ibi, i la de nines, a Onil.

HISTÒRIA.- Des que fou conquerit per Jaume I de Catalunya en 1244-45 fins que Oriola, Alacant i Elx foren traspassades de la sobirania castellana a la de Jaume II el Just, el 1304, el territori que constitueix l’Alcoià formà part de la frontera meridional del Regne de València, juntament amb Xixona (i la Torre de les Maçanes), a l’Alacantí, i amb la Vila Joiosa i la conca del riu de Sella, a la Marina Baixa. Després del 1304 aquesta frontera es mantingué com a límit de les governacions de Xàtiva (o de dellà Xúquer) i d’Oriola (fins al 1707) i de les diòcesis de València i d’Oriola (fins al 1957).

En la divisió borbònica feta a partir del 1707, el territori de l’Alcoià fou atribuït als corregiments o governacions de Xixona i d’Alcoi. La governació de Xixona, excepte els termes de la capital i dels enclavats d’Elx i de les Salines d’Elda, corresponia a territoris d’aquesta comarca; la rodalia de Biar i de foia de Castalla; de la governació d’Alcoi, només Banyeres de Mariola, Alcoi, Benifallim i Penàguila, corresponen a l’Alcoià.

Alcalatén, l’

25 Respostes

Comarca del País Valencià: 648,7 km2, 16.991 hab (2008), capital: l’Alcora

Consta de 6 municipis: l’Alcora – Costur – Figueroles – Llucena – les Useres – Xodos

Nota: Els municipis d’Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat passaren el 1 de gener de 2023 a la comarca de l’Alt Maestrat.

GEOGRAFIA FÍSICA.- A la regió de Castelló, situada entre Aragó, l’Alt Maestrat, la Plana Alta, la Plana Baixa i l’Alt Millars. És una comarca accidentada, als contraforts del Maestrat i en la transició a la Plana, l’eix fluvial de la qual és el riu de Llucena.

Des d’un punt de vista geomorfològic, tota la comarca és accidentada pel Sistema Ibèric. Hi apareixen relleus de cuestas al sector de la Penyagolosa (1.814 m d’alt), punt culminant del País Valencià, que presideix un seguit de valls estretes, excavades pels rierols en els materials cretacis, que separen diversos altiplans d’uns 1.000 m d’altitud mitjana.

Típicament mediterrani, només es modificat per l’altitud; les pluges anuals oscil·len entre els 400 mm en els sectors baixos i els 700 mm en els de muntanya, tots amb marcat eixut estival. Les temperatures són molt suaus, amb mitjanes anuals que se situen entre els 16 i els 18 ºC.

La xarxa hidrogràfica, de règim torrencial, és formada pel riu de Llucena o de l’Alcora, afluent de la rambla de la Viuda de la conca del Millars. La vegetació dels sectors baixos és l’alzinar de carrasca, mentre a l’estatge superior apareixen boscs de pi roig i de pinassa.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- Al segle XVIII la població experimentà un gran creixement gràcies a la ceràmica de l’Alcora, creada pel comte d’Aranda, senyor de la Tinença d’Alcalatén el 1727, i a la millora agrícola; en cent anys els efectius humans es quadruplicaren, i en restaren lligats a la sort de la indústria ceràmica, que a mitjan segle XIX s’estancà (la manufactura reial fou llogada el 1851 i venuda el 1858). El 1910 fou assolit el màxim de població, però aleshores s’inicià la minva a causa de la forta emigració que la crisi econòmica comportà (fil·loxera, davallada de la ceràmica).

L’agricultura, tot i beneficiada per la construcció del pantà al principi dels anys seixanta, que rega l’horta de la capital, és predominantment de secà; alternen els conreus de cereals i oliveres als sectors baixos, amb vinya dispersa, mentre que en els alts predominen les patates i el blat de moro; a la muntanya hi ha pastures per al bestiar oví i el cabrum. En el sector secundari cal destacar la ceràmica de l’Alcora. El mercat de la vila de l’Alcora topa amb els d’Atzeneta del Maestrat i de Llucena, però Castelló de la Plana és el mercat regional que domina els de l’Alcalatén.

HISTÒRIA.- l’Alcalatén comprèn l’antiga tinença d’Alcalatén creada per Jaume I el Conqueridor i mantinguda com a jurisdicció senyorial fins al segle XIX i tres localitats de l’antiga setena de Culla pertanyent a l’orde de Montesa: Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat, Aquest territori depenia del sots-governador de Castelló, i en la divisió creada a partir del 1707, fou atribuït a la governació de Morella, excepte l’Alcorà, que ho fou a la de Peníscola.

Tot i les estretes relacions econòmiques entre l’Alt Millars, de llengua castellana, i l’Alcalatén, especialment amb Llucena, al mercat de la qual concorren molts dels seus pobles, el límit entre les dues comarques, que és, a la vegada, un límit lingüístic, és de llarga tradició; correspon als límits entre l’antiga sots-governació de Castelló o dellà Uixó i el territori governat directament des de València i al límit entre les diòcesis de València i de Tortosa.

Alacantí, l’

38 Respostes

Comarca del País València: 673,2 km2, 481.589 hab (2012), capital: Alacant.

Format per 10 municipis: Agost – Aigües de Busot – Alacant – Busot – el Campello – Mutxamel – Sant Joan d’Alacant – Sant Vicent del Raspeig – la Torre de les Maçanes – Xixona

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada entre la costa i els últims contraforts de les serres subbètiques. Comprèn una part de la plana litoral, voltada d’un conjunt de serres, entre les quals destaquen les del de Maigmó, la penya Roja, i la serra dels Plans (serralada Sub-bètica) i les de la Carrasqueta, el Cabeçó i el Castellar (serralada Pre-bètica). Les altituds minven des de l’interior, on assoleixen els 1.200 m, vers la costa a través d’una sèrie de serres aïllades que alternen amb el pla litoral. Algunes d’aquestes serres presenten formes escarpades, com la de la Carrasqueta, i limiten la Canal de Xixona. La costa forma llargues platges, interrompudes només pel cap de les Hortes, que origina una costa alta i rocosa i tanca pel nord, la badia d’Alacant.

El clima és mediterrani subàrid, amb una mitjana de temperatura anual de 17,5 ºC, i pluges escasses (mitjanes de 300 a 350 mm); l’estació més plujosa és la tardor. La Canal de Xixona al nord constitueix una subcomarca més freda i més humida, car alimenta l’únic riu, el Montnegre. La vegetació, adaptada a les condicions climàtiques, és formada per matolls amb predomini del margalló. El pi blanc és l’únic arbre de bosc que destaca. A la zona costanera hi ha grans extensions d’espart.

La comarca és regada pel riu Montnegre, que drena el canal de Xixona, de molt poca aigua, cosa que ha obligat a servir-se de les aigües dels embassaments de Tibi i Villena i de les aigües elevades del riu Segura i també a aprofitar les aigües freàtiques.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La seva població s’ha quadruplicat en el segle XX (76.293 el 1900), i la majoria és urbana.

L’agricultura és de secà amb conreus d’ametllers, garrofers, oliveres i cereals. Les terres de regadiu, que venen a ser la part no edificada de l’horta d’Alacant, estan dedicades als mateixos conreus, al raïm de taula i a l’horta. La ramaderia ocupa un lloc secundari; en canvi, la pesca té més importància, principalment al Campello. L’activitat industrial es troba localitzada a la capital. A més, Sant Vicent del Raspeig compta amb fabricació de ciment, ceràmica i mobles, i Xixona és remarcable per la tradicional fabricació de torrons. El turisme ha assolit una gran importància. Els mercats són Alacant, d’àmbit regional, i Xixona, subcomarcal.

HISTÒRIA.- Els vestigis més antics de poblament pertanyen a l’època eneolítica: una cova sepulcral col·lectiva (la cova del Fum), a la serra de Fontcalent. El poblament de l’època del bronze valencià és més conegut: dos poblats al Benacantil, un a la serra Grossa i un altre a la Moleta de Garbinet. Durant el període ibèric el nucli més important fou la ciutat situada al tossal de Manises (de la qual és coneguda una necròpoli: la de l’Albufereta d’Alacant), ciutat que es romanitzà i visqué fins a la crisi del segle III dC. Una altra ciutat romana fou creada a Alacant mateix (troballes del barri de Benalua).

El territori que forma l’Alacantí estigué dividit, durant més de cinc-cents anys, entre els termes d’Alacant i de Xixona. L’altra conca de la rambla de la Torre -el territori anomenat la canal o foia de Xixona, que comprèn els actuals termes municipals de Xixona i de la Torre de les Maçanes, d’uns 200 km2 d’extensió- formà un sol terme, des de la conquesta de Jaume I el 1244 fins a la desmembració de la Torre el 1794. La zona més propera al mar i a la ciutat, juntament amb el lloc de Montfort, a la veïna vall del Vinalopó (en total, uns 550 km2), constituí el terme d’Alacant des de la formació del consejo real per Alfons X de Castella, el 1252, fins als segles XVIII i XIX (amb alguns breus parèntesis de fragmentació administrativa, tanmateix), en que anaven desmembrant-se progressivament els municipis actuals.

Encara, havia format part del terme d’Alacant -que arribà a ultrapassar els 1.000 km2– una part important de la vall mitjana del Vinalopó (Asp i Novelda, amb l’actual terme de la Romana de Tarafa, des del 1252; Elda, amb Petres i les Salines, des del segle XIV), però no pas més enllà de la segona meitat del segle XV. D’altra banda, Xixona depengué de la governació de València (a través de la sots-governació de Xàtiva) fins al 1707 i de l’arquebisbat de València fins al 1957, mentre que Alacant depengué de la governació d’Oriola i del bisbat d’Oriola (del de Cartagena, abans del 1564). A més, les dues poblacions esdevingueren caps de governacions borbòniques al segle XVIII (governació d’Alacant i governació de Xixona) i de partits judicials al segle XIX.

Xèrica i de Lloria, Pere de

11 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Garci Muñoz, Andalusia, 1362)

Baró de Xèrica. Fill de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. A la mort del seu germà Jaume (III) (1335) heretà la baronia de Xèrica. El 1328 assistí a la coronació del rei Alfons III de Catalunya a Saragossa amb un brillant seguici de dos-cents homes.

El 1332 ocupà el càrrec de procurador general del Regne de València, en renunciar-lo el seu germà Jaume, i l’ocupà fins el 1336. El 1335, mentre agonitzava el rei Alfons III, protegí la fugida de la reina Elionor de Castella i els fills a Castella; això li valgué el nomenament d’adelantado mayor. Amb soldats castellans envaí el Regne de València des de Xèrica a Énguera.

Pere III de Catalunya li obrí procés i li confiscà els béns; però finalment arribà a una concòrdia amb el rei, a qui restà des d’aleshores fidel. El 1340 intervingué en la batalla del Salado, i el 1343 en la campanya de recuperació del Regne de Mallorca, i a Perpinyà negocià amb Jaume III de Mallorca.

Governador del Regne de València (1346), hagué d’abandonar la capital en formar-se la Unió de València, i es replegà a Borriana (1347), des d’on inicià la lluita contra els unionistes. Intervingué en la guerra dels Dos Peres, juntament amb el seu fill natural Joan Alfons.

Estigué casat amb Bonaventura d’Arborea, de qui només tingué filles. El 1355 heretà del seu germà Alfons Roger de Lloria la baronia de Cocentaina, que el 1364 passà al fill Joan Alfons.

Xèrica i de Lloria, Jaume (III) de

2 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1335)

Baró de Xèrica. Fill gran de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. El 1324 estava a Sardenya al servei de l’infant Alfons. El 1325 era a Lleida com a membre de l’assemblea que deliberà sobre els drets successoris de Jaume II de Catalunya al tron de Mallorca.

Era casat amb Maria de Nàpols, vídua del rei Sanç I de Mallorca, la qual hagué de recloure al seu castell de Xèrica, a causa del seu desequilibri. Litigà amb la seva mare, Beatriu de Lloria, que retenia tots els estats de la baronia; la sentència, el 1326, donà a Jaume l’honor de Xèrica i diners, i a la mare el domini útil, però aquesta no retornà els castells.

El 1328 assistí a la coronació del nou rei Alfons III el Benigne a Saragossa, i fou armat cavaller per aquest. Tingué el càrrec de procurador general del Regne de València del 1328 al 1332, càrrec que renuncià a favor del seu germà Pere.

Xèrica i Álvarez de Azagra, Jaume (II) de

4 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1321)

Baró de Xèrica i senyor de Xelva, com a herència de la seva mare. Fill de Jaume (I) de Xèrica i, per tant, nét de Jaume I de Catalunya. Es casà el 1296 amb una filla de l’almirall Roger de Lloria, Beatriu de Lloria.

Aquell any, en partir cap a Roma el rei Jaume II el Just, nebot seu, restà al capdavant dels seus exèrcits del sud en la campanya de conquesta catalana de Múrcia contra Castella, que es reduí bàsicament a la presa d’Alacant i al setge d’Elx, senyoria de l’infant castellà Joan Manuel.

Precisament Jaume de Xèrica sostingué una relació literària amb aquest, a qui recomanà que s’exercités en el trobar clus trobadoresc. Participà el 1309 en l’expedició contra Almeria.

El succeí en la baronia el seu fill Jaume (III) de Xèrica i de Lloria, també foren fills seus Maria Álvarez de Xèrica, Pere de Xèrica i de Lloria, i:

Beatriu de Xèrica i de Lloria  (País Valencià, segle XIV)  Dama. Es casà amb Pedro Ponce del Castillo, noble castellà. El 1361, ja vídua, aconseguí que li fossin restituïts els seus llocs de Planes i Almudena, que havia perdut potser a causa de la guerra amb Castella.