Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Alcoià, l’

40 Respostes

Comarca del País Valencià: 539,7 km2, 113.154 hab (2007), densitat: 209,66 h/km2, cap: Alcoi

Format per 8 municipis: Alcoi – Banyeres de Mariola – Benifallim – Castalla – Ibi – Onil – Penàguila – Tibi

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat entre la Vall d’Albaida, el Comtat, la Marina Baixa, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó. És una regió abrupta i amb una estructura molt complexa en els contraforts orientals dels sistemes bètics. Des d’un punt de vista geològic, hi predominen els materials terciaris, triàsics i cretacis, llevat del miocè, del niocè i del quaternari, que en cobreixen els fons d’algunes valls i planes. Hi abunden les roques calcàries, sobretot les nummíliques (fòssils).

El relleu diversifica tres regions diferenciades, afaiçonades per tants d’altres eixos fluvials. Al sector est, la conca de l’Alcoi, formada de l’aiguabarreig de diversos rierols i tancada per una sèrie de massissos, entre els quals destaquen els de Mariola (1.389 m) i d’Aitana (1.558 m); al sector meridional, la foia de Castalla, sinclinal, ocupada pel curs alt del riu Verd o Montnegre i situada a 600 m d’alt, i a l’oest, el pla de Villena i la conca del Vinalopó, l’única àrea plana de la comarca. El conjunt té una altitud mitjana superior als 500 m.

POBLACIÓ.- La densitat comarcal és elevada, gràcies a la presència d’Alcoi, Banyeres de Mariola, Ibi i Onil, ja que la resta és molt poc habitada. La capital concentra més de la meitat de la població comarcal. Aquest fet és degut a la immigració extracomarcal, afavorida per la indústria. El poblament es molt antic, ja que s’hi han trobat abundants restes prehistòriques; però la seva empenta peculiar li prové de la dominació àrab i de la Reconquesta, que en féu durant molt de temps una regió fronterera, tant amb els àrabs com amb els castellans.

ECONOMIA.- Els conreus són bàsicament de secà, concentrats als termes d’Alcoi i Banyeres de Mariola. El pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa, construït el 1594, no incideix sobre la comarca. La majoria de conreus s’han d’escalonar en inacabables feixes per treure’n algun profit; hi predominen els cereals, l’olivera i la vinya al secà; a l’horta, destaquen les pomeres i la vinya monastrell, que s’exporta a Villena per vinificar. La ramaderia és molt minsa i l’apicultura molt reduïda. La indústria continua viva i renovellada, tant la tradicional paperera, tèxtil i alimentària (torrons, ametlles ensucrades, olives farcides), arrelada probablement pels àrabs, com la tèxtil (confecció i gèneres de punt), concentrades a Alcoi i Banyeres; la de joguines mecàniques, a Ibi, i la de nines, a Onil.

HISTÒRIA.- Des que fou conquerit per Jaume I de Catalunya en 1244-45 fins que Oriola, Alacant i Elx foren traspassades de la sobirania castellana a la de Jaume II el Just, el 1304, el territori que constitueix l’Alcoià formà part de la frontera meridional del Regne de València, juntament amb Xixona (i la Torre de les Maçanes), a l’Alacantí, i amb la Vila Joiosa i la conca del riu de Sella, a la Marina Baixa. Després del 1304 aquesta frontera es mantingué com a límit de les governacions de Xàtiva (o de dellà Xúquer) i d’Oriola (fins al 1707) i de les diòcesis de València i d’Oriola (fins al 1957).

En la divisió borbònica feta a partir del 1707, el territori de l’Alcoià fou atribuït als corregiments o governacions de Xixona i d’Alcoi. La governació de Xixona, excepte els termes de la capital i dels enclavats d’Elx i de les Salines d’Elda, corresponia a territoris d’aquesta comarca; la rodalia de Biar i de foia de Castalla; de la governació d’Alcoi, només Banyeres de Mariola, Alcoi, Benifallim i Penàguila, corresponen a l’Alcoià.

Alcalatén, l’

25 Respostes

Comarca del País Valencià: 648,7 km2, 16.991 hab (2008), capital: l’Alcora

Consta de 6 municipis: l’Alcora – Costur – Figueroles – Llucena – les Useres – Xodos

Nota: Els municipis d’Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat passaren el 1 de gener de 2023 a la comarca de l’Alt Maestrat.

GEOGRAFIA FÍSICA.- A la regió de Castelló, situada entre Aragó, l’Alt Maestrat, la Plana Alta, la Plana Baixa i l’Alt Millars. És una comarca accidentada, als contraforts del Maestrat i en la transició a la Plana, l’eix fluvial de la qual és el riu de Llucena.

Des d’un punt de vista geomorfològic, tota la comarca és accidentada pel Sistema Ibèric. Hi apareixen relleus de cuestas al sector de la Penyagolosa (1.814 m d’alt), punt culminant del País Valencià, que presideix un seguit de valls estretes, excavades pels rierols en els materials cretacis, que separen diversos altiplans d’uns 1.000 m d’altitud mitjana.

Típicament mediterrani, només es modificat per l’altitud; les pluges anuals oscil·len entre els 400 mm en els sectors baixos i els 700 mm en els de muntanya, tots amb marcat eixut estival. Les temperatures són molt suaus, amb mitjanes anuals que se situen entre els 16 i els 18 ºC.

La xarxa hidrogràfica, de règim torrencial, és formada pel riu de Llucena o de l’Alcora, afluent de la rambla de la Viuda de la conca del Millars. La vegetació dels sectors baixos és l’alzinar de carrasca, mentre a l’estatge superior apareixen boscs de pi roig i de pinassa.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- Al segle XVIII la població experimentà un gran creixement gràcies a la ceràmica de l’Alcora, creada pel comte d’Aranda, senyor de la Tinença d’Alcalatén el 1727, i a la millora agrícola; en cent anys els efectius humans es quadruplicaren, i en restaren lligats a la sort de la indústria ceràmica, que a mitjan segle XIX s’estancà (la manufactura reial fou llogada el 1851 i venuda el 1858). El 1910 fou assolit el màxim de població, però aleshores s’inicià la minva a causa de la forta emigració que la crisi econòmica comportà (fil·loxera, davallada de la ceràmica).

L’agricultura, tot i beneficiada per la construcció del pantà al principi dels anys seixanta, que rega l’horta de la capital, és predominantment de secà; alternen els conreus de cereals i oliveres als sectors baixos, amb vinya dispersa, mentre que en els alts predominen les patates i el blat de moro; a la muntanya hi ha pastures per al bestiar oví i el cabrum. En el sector secundari cal destacar la ceràmica de l’Alcora. El mercat de la vila de l’Alcora topa amb els d’Atzeneta del Maestrat i de Llucena, però Castelló de la Plana és el mercat regional que domina els de l’Alcalatén.

HISTÒRIA.- l’Alcalatén comprèn l’antiga tinença d’Alcalatén creada per Jaume I el Conqueridor i mantinguda com a jurisdicció senyorial fins al segle XIX i tres localitats de l’antiga setena de Culla pertanyent a l’orde de Montesa: Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat, Aquest territori depenia del sots-governador de Castelló, i en la divisió creada a partir del 1707, fou atribuït a la governació de Morella, excepte l’Alcorà, que ho fou a la de Peníscola.

Tot i les estretes relacions econòmiques entre l’Alt Millars, de llengua castellana, i l’Alcalatén, especialment amb Llucena, al mercat de la qual concorren molts dels seus pobles, el límit entre les dues comarques, que és, a la vegada, un límit lingüístic, és de llarga tradició; correspon als límits entre l’antiga sots-governació de Castelló o dellà Uixó i el territori governat directament des de València i al límit entre les diòcesis de València i de Tortosa.

Alacantí, l’

38 Respostes

Comarca del País València: 673,2 km2, 481.589 hab (2012), capital: Alacant.

Format per 10 municipis: Agost – Aigües de Busot – Alacant – Busot – el Campello – Mutxamel – Sant Joan d’Alacant – Sant Vicent del Raspeig – la Torre de les Maçanes – Xixona

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada entre la costa i els últims contraforts de les serres subbètiques. Comprèn una part de la plana litoral, voltada d’un conjunt de serres, entre les quals destaquen les del de Maigmó, la penya Roja, i la serra dels Plans (serralada Sub-bètica) i les de la Carrasqueta, el Cabeçó i el Castellar (serralada Pre-bètica). Les altituds minven des de l’interior, on assoleixen els 1.200 m, vers la costa a través d’una sèrie de serres aïllades que alternen amb el pla litoral. Algunes d’aquestes serres presenten formes escarpades, com la de la Carrasqueta, i limiten la Canal de Xixona. La costa forma llargues platges, interrompudes només pel cap de les Hortes, que origina una costa alta i rocosa i tanca pel nord, la badia d’Alacant.

El clima és mediterrani subàrid, amb una mitjana de temperatura anual de 17,5 ºC, i pluges escasses (mitjanes de 300 a 350 mm); l’estació més plujosa és la tardor. La Canal de Xixona al nord constitueix una subcomarca més freda i més humida, car alimenta l’únic riu, el Montnegre. La vegetació, adaptada a les condicions climàtiques, és formada per matolls amb predomini del margalló. El pi blanc és l’únic arbre de bosc que destaca. A la zona costanera hi ha grans extensions d’espart.

La comarca és regada pel riu Montnegre, que drena el canal de Xixona, de molt poca aigua, cosa que ha obligat a servir-se de les aigües dels embassaments de Tibi i Villena i de les aigües elevades del riu Segura i també a aprofitar les aigües freàtiques.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La seva població s’ha quadruplicat en el segle XX (76.293 el 1900), i la majoria és urbana.

L’agricultura és de secà amb conreus d’ametllers, garrofers, oliveres i cereals. Les terres de regadiu, que venen a ser la part no edificada de l’horta d’Alacant, estan dedicades als mateixos conreus, al raïm de taula i a l’horta. La ramaderia ocupa un lloc secundari; en canvi, la pesca té més importància, principalment al Campello. L’activitat industrial es troba localitzada a la capital. A més, Sant Vicent del Raspeig compta amb fabricació de ciment, ceràmica i mobles, i Xixona és remarcable per la tradicional fabricació de torrons. El turisme ha assolit una gran importància. Els mercats són Alacant, d’àmbit regional, i Xixona, subcomarcal.

HISTÒRIA.- Els vestigis més antics de poblament pertanyen a l’època eneolítica: una cova sepulcral col·lectiva (la cova del Fum), a la serra de Fontcalent. El poblament de l’època del bronze valencià és més conegut: dos poblats al Benacantil, un a la serra Grossa i un altre a la Moleta de Garbinet. Durant el període ibèric el nucli més important fou la ciutat situada al tossal de Manises (de la qual és coneguda una necròpoli: la de l’Albufereta d’Alacant), ciutat que es romanitzà i visqué fins a la crisi del segle III dC. Una altra ciutat romana fou creada a Alacant mateix (troballes del barri de Benalua).

El territori que forma l’Alacantí estigué dividit, durant més de cinc-cents anys, entre els termes d’Alacant i de Xixona. L’altra conca de la rambla de la Torre -el territori anomenat la canal o foia de Xixona, que comprèn els actuals termes municipals de Xixona i de la Torre de les Maçanes, d’uns 200 km2 d’extensió- formà un sol terme, des de la conquesta de Jaume I el 1244 fins a la desmembració de la Torre el 1794. La zona més propera al mar i a la ciutat, juntament amb el lloc de Montfort, a la veïna vall del Vinalopó (en total, uns 550 km2), constituí el terme d’Alacant des de la formació del consejo real per Alfons X de Castella, el 1252, fins als segles XVIII i XIX (amb alguns breus parèntesis de fragmentació administrativa, tanmateix), en que anaven desmembrant-se progressivament els municipis actuals.

Encara, havia format part del terme d’Alacant -que arribà a ultrapassar els 1.000 km2– una part important de la vall mitjana del Vinalopó (Asp i Novelda, amb l’actual terme de la Romana de Tarafa, des del 1252; Elda, amb Petres i les Salines, des del segle XIV), però no pas més enllà de la segona meitat del segle XV. D’altra banda, Xixona depengué de la governació de València (a través de la sots-governació de Xàtiva) fins al 1707 i de l’arquebisbat de València fins al 1957, mentre que Alacant depengué de la governació d’Oriola i del bisbat d’Oriola (del de Cartagena, abans del 1564). A més, les dues poblacions esdevingueren caps de governacions borbòniques al segle XVIII (governació d’Alacant i governació de Xixona) i de partits judicials al segle XIX.

Xèrica i de Lloria, Pere de

11 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Garci Muñoz, Andalusia, 1362)

Baró de Xèrica. Fill de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. A la mort del seu germà Jaume (III) (1335) heretà la baronia de Xèrica. El 1328 assistí a la coronació del rei Alfons III de Catalunya a Saragossa amb un brillant seguici de dos-cents homes.

El 1332 ocupà el càrrec de procurador general del Regne de València, en renunciar-lo el seu germà Jaume, i l’ocupà fins el 1336. El 1335, mentre agonitzava el rei Alfons III, protegí la fugida de la reina Elionor de Castella i els fills a Castella; això li valgué el nomenament d’adelantado mayor. Amb soldats castellans envaí el Regne de València des de Xèrica a Énguera.

Pere III de Catalunya li obrí procés i li confiscà els béns; però finalment arribà a una concòrdia amb el rei, a qui restà des d’aleshores fidel. El 1340 intervingué en la batalla del Salado, i el 1343 en la campanya de recuperació del Regne de Mallorca, i a Perpinyà negocià amb Jaume III de Mallorca.

Governador del Regne de València (1346), hagué d’abandonar la capital en formar-se la Unió de València, i es replegà a Borriana (1347), des d’on inicià la lluita contra els unionistes. Intervingué en la guerra dels Dos Peres, juntament amb el seu fill natural Joan Alfons.

Estigué casat amb Bonaventura d’Arborea, de qui només tingué filles. El 1355 heretà del seu germà Alfons Roger de Lloria la baronia de Cocentaina, que el 1364 passà al fill Joan Alfons.

Xèrica i de Lloria, Jaume (III) de

2 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1335)

Baró de Xèrica. Fill gran de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. El 1324 estava a Sardenya al servei de l’infant Alfons. El 1325 era a Lleida com a membre de l’assemblea que deliberà sobre els drets successoris de Jaume II de Catalunya al tron de Mallorca.

Era casat amb Maria de Nàpols, vídua del rei Sanç I de Mallorca, la qual hagué de recloure al seu castell de Xèrica, a causa del seu desequilibri. Litigà amb la seva mare, Beatriu de Lloria, que retenia tots els estats de la baronia; la sentència, el 1326, donà a Jaume l’honor de Xèrica i diners, i a la mare el domini útil, però aquesta no retornà els castells.

El 1328 assistí a la coronació del nou rei Alfons III el Benigne a Saragossa, i fou armat cavaller per aquest. Tingué el càrrec de procurador general del Regne de València del 1328 al 1332, càrrec que renuncià a favor del seu germà Pere.

Xèrica i Álvarez de Azagra, Jaume (II) de

4 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1321)

Baró de Xèrica i senyor de Xelva, com a herència de la seva mare. Fill de Jaume (I) de Xèrica i, per tant, nét de Jaume I de Catalunya. Es casà el 1296 amb una filla de l’almirall Roger de Lloria, Beatriu de Lloria.

Aquell any, en partir cap a Roma el rei Jaume II el Just, nebot seu, restà al capdavant dels seus exèrcits del sud en la campanya de conquesta catalana de Múrcia contra Castella, que es reduí bàsicament a la presa d’Alacant i al setge d’Elx, senyoria de l’infant castellà Joan Manuel.

Precisament Jaume de Xèrica sostingué una relació literària amb aquest, a qui recomanà que s’exercités en el trobar clus trobadoresc. Participà el 1309 en l’expedició contra Almeria.

El succeí en la baronia el seu fill Jaume (III) de Xèrica i de Lloria, també foren fills seus Maria Álvarez de Xèrica, Pere de Xèrica i de Lloria, i:

Beatriu de Xèrica i de Lloria  (País Valencià, segle XIV)  Dama. Es casà amb Pedro Ponce del Castillo, noble castellà. El 1361, ja vídua, aconseguí que li fossin restituïts els seus llocs de Planes i Almudena, que havia perdut potser a causa de la guerra amb Castella.

Xèrica i de Lloria, Maria Álvarez de

2 Respostes

(País Valencià, segle XIV)

Comtessa d’Empúries. Era filla de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra, baró de Xèrica, i de Beatriu de Lloria. El 1331 fou promesa al sard Pere d’Arbòrea. Aquest conveni fou trencat.

Es casà amb Ramon Berenguer I d’Empúries, germà del rei Pere III el Cerimoniós. El seu marit, que era vidu de Blanca de Tarent, tenia en casar-se el títol de comte de Prades, que canviaria el 1341 pel d’Empúries. Ambdós foren pares de l’hereu Joan I d’Empúries.

Xèrica, Jaume (I) de

7 Respostes

(País Valencià, 1255/57 – 1285 ?)

Baró de Xèrica. Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de la seva amistançada Teresa Gil de Vidaure. Les seves possessions comprenien un ric patrimoni format pel castell i la vila de Xèrica, els de Toro, Eslida i Aín, i els llocs de Xelva i de Luèsia, entre altres.

Fou conseller d’Alfons II el Franc i un dels dirigents de la Unió Aragonesa. Es casà amb Elfa Álvarez de Azagra. El seu fill Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra heretà la baronia.

Xèrica -llinatge-

2 Respostes

(País Valencià, segle XIII – segle XIV)

Família de l’alta noblesa del Regne de València, fundada per Jaume Peres o Jaume (I) de Xèrica, fill del rei Jaume I el Conqueridor i de Teresa Gil de Vidaure.

Prengué el nom de la baronia de Xèrica, que el rei creà per a ell.

Violant de Grècia

Deixa un comentari

(Grècia, vers 1270 – València, 1319/20)

(o de Ventimiglia)  Dama. Era filla del dèspota grec Teodor Làscaris II, titulat emperador de Nicea, i d’Eudòxia o Irene Làscaris. Era descendent de l’emperadriu grega Constança, que acompanyà a Catalunya.

Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, convingueren el seu matrimoni amb Pere d’Aierbe, majordom reial. En tingué dues filles, però acabà per divorciar-se (1313). Des d’aleshores residí sovint al palau reial de València, acompanyant l’esmentada Constança.

S’ocupà durant algunes temporades de les infantes Isabel i Violant, filles de Jaume II.