Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Xèrica i de Lloria, Jaume (III) de

4 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1335)

Baró de Xèrica. Fill gran de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. El 1324 estava a Sardenya al servei de l’infant Alfons. El 1325 era a Lleida com a membre de l’assemblea que deliberà sobre els drets successoris de Jaume II de Catalunya al tron de Mallorca.

Era casat amb Maria de Nàpols, vídua del rei Sanç I de Mallorca, la qual hagué de recloure al seu castell de Xèrica, a causa del seu desequilibri. Litigà amb la seva mare, Beatriu de Lloria, que retenia tots els estats de la baronia; la sentència, el 1326, donà a Jaume l’honor de Xèrica i diners, i a la mare el domini útil, però aquesta no retornà els castells.

El 1328 assistí a la coronació del nou rei Alfons III el Benigne a Saragossa, i fou armat cavaller per aquest. Tingué el càrrec de procurador general del Regne de València del 1328 al 1332, càrrec que renuncià a favor del seu germà Pere.

Xèrica i Álvarez de Azagra, Jaume (II) de

6 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1321)

Baró de Xèrica i senyor de Xelva, com a herència de la seva mare. Fill de Jaume (I) de Xèrica i, per tant, nét de Jaume I de Catalunya. Es casà el 1296 amb una filla de l’almirall Roger de Lloria, Beatriu de Lloria.

Aquell any, en partir cap a Roma el rei Jaume II el Just, nebot seu, restà al capdavant dels seus exèrcits del sud en la campanya de conquesta catalana de Múrcia contra Castella, que es reduí bàsicament a la presa d’Alacant i al setge d’Elx, senyoria de l’infant castellà Joan Manuel.

Precisament Jaume de Xèrica sostingué una relació literària amb aquest, a qui recomanà que s’exercités en el trobar clus trobadoresc. Participà el 1309 en l’expedició contra Almeria.

El succeí en la baronia el seu fill Jaume (III) de Xèrica i de Lloria, també foren fills seus Maria Álvarez de Xèrica, Pere de Xèrica i de Lloria, i:

Beatriu de Xèrica i de Lloria  (País Valencià, segle XIV)  Dama. Es casà amb Pedro Ponce del Castillo, noble castellà. El 1361, ja vídua, aconseguí que li fossin restituïts els seus llocs de Planes i Almudena, que havia perdut potser a causa de la guerra amb Castella.

Xèrica i de Lloria, Maria Álvarez de

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV)

Comtessa d’Empúries. Era filla de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra, baró de Xèrica, i de Beatriu de Lloria. El 1331 fou promesa al sard Pere d’Arbòrea. Aquest conveni fou trencat.

Es casà amb Ramon Berenguer I d’Empúries, germà del rei Pere III el Cerimoniós. El seu marit, que era vidu de Blanca de Tarent, tenia en casar-se el títol de comte de Prades, que canviaria el 1341 pel d’Empúries. Ambdós foren pares de l’hereu Joan I d’Empúries.

Xèrica, Jaume (I) de

7 Respostes

(País Valencià, 1255/57 – 1285 ?)

Baró de Xèrica. Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de la seva amistançada Teresa Gil de Vidaure. Les seves possessions comprenien un ric patrimoni format pel castell i la vila de Xèrica, els de Toro, Eslida i Aín, i els llocs de Xelva i de Luèsia, entre altres.

Fou conseller d’Alfons II el Franc i un dels dirigents de la Unió Aragonesa. Es casà amb Elfa Álvarez de Azagra. El seu fill Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra heretà la baronia.

Xèrica -llinatge-

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – segle XIV)

Família de l’alta noblesa del Regne de València, fundada per Jaume Peres o Jaume (I) de Xèrica, fill del rei Jaume I el Conqueridor i de Teresa Gil de Vidaure.

Prengué el nom de la baronia de Xèrica, que el rei creà per a ell.

Violant de Grècia

1 Resposta

(Grècia, vers 1270 – València, 1319/20)

(o de Ventimiglia)  Dama. Era filla del dèspota grec Teodor Làscaris II, titulat emperador de Nicea, i d’Eudòxia o Irene Làscaris. Era descendent de l’emperadriu grega Constança, que acompanyà a Catalunya.

Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, convingueren el seu matrimoni amb Pere d’Aierbe, majordom reial. En tingué dues filles, però acabà per divorciar-se (1313). Des d’aleshores residí sovint al palau reial de València, acompanyant l’esmentada Constança.

S’ocupà durant algunes temporades de les infantes Isabel i Violant, filles de Jaume II.

Vinatea, Francesc de

2 Respostes

(Morella, Ports, 1273 – València, 1333)

Cavaller. És conegut, a causa d’un error de la crònica de Pere III el Cerimoniós, amb el nom de Guillem de Vinatea. Jurat en cap de València, el 1333 protagonitzà una important acció d’oposició a la política feudalitzant que Alfons III el Benigne aplicava al Regne de València.

El rei accedí a les pretensions de la seva muller, la reina Elionor de Castella, de dotar fortament els seus fills, fonamentalment l’infant Ferran, en detriment de l’hereu, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós, fruit del primer matrimoni del Benigne. En aquest sentit les donacions se succeïren: Tortosa, amb el títol de marquès per a Ferran, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Guardamar i, finalment, les viles de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castelló de la Plana.

Aquestes darreres provocaren la reacció violenta de la ciutat de València, en nom de la qual Vinatea exigí davant els reis l’anul·lació de les cessions en un to tan enèrgic, que la reina arribà a afirmar que unes tals manifestacions no haurien estat permeses pel seu germà Alfons XI de Castella. Amb tot, Alfons III acceptà de fer la retractació demanada.

Francesc de Vinatea morí poc després, però la seva figura es convertí en el mite de la resistència foral del regne als intents feudalitzants; l’incident ha estat glossat en òpera, el 1974, per Matilde Salvador, amb text de Xavier Casp, en teatre, per Joan Llonín (Los jurados de Valencia, o sea el heroico Vinatea, estrenada a Barcelona el 1821), i en obres pictòriques, com les d’Emili Sala (Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur, 1878) i els murals de la Sala del Furs de la casa de la ciutat de València fets per Ramon Stolz (1958).

Vilarig, Galceran de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Cavaller. Lluità a la guerra contra Castella. El 1363 manava alguns dels reforços duts apressadament a Aragó després de la caiguda de Carinyena.

Estigué al servei de Pere III el Cerimoniós. El 1380, i en nom d’aquell, tractà de decidir l’infant Joan, duc de Girona, en favor de la idea del monarca de casar-lo amb Maria I de Sicília.

Vila-rasa, Guillem Ramon de

Deixa un comentari

(València, segle XV)

Cambrer de Carles de Viana (1460). És atestat a València el 1478 i el 1480.

És un dels personatges que intervenen en el Parlament en casa de Berenguer Mercader, de Joan Roís de Corella.

Vila-rasa -llinatge-

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – segle XVII)

Llinatge noble. Els membres més reculats del qual són:

Pere de Vila-rasa  (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Genearca conegut del llinatge. Era jutge de la cort del rei i anà a la conquesta de València.

Dalmau de Vila-rasa  (País Valencià, segle XIII)  Tenia béns a Alzira i Alfàndec (1267). Fou dels primers membres d’aquest llinatge.