(El Escorial, Madrid, 14 setembre 1873 – Foronda, Vitòria, País Basc, 17 juliol 1961)
Empresari. Segon marquès de Foronda.
Director de la companyia de tramvies elèctrics de Barcelona (1902-31) i de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Fou processat i absolt durant la II República.
(Vitòria, País Basc, 14 febrer 1823 – Barcelona, 13 juliol 1855)
Militar. Protagonista d’un fet sagnant que apassionà l’opinió pública catalana.
Enamorat de la baronessa de Senellers, que no li corresponia, la féu objecte d’un crim passional, el 1855. Li clavà tretze punyalades quan ella sortia de casa seva, al carrer de la Unió de Barcelona, tot i que anava acompanyada dels seus germans.
Fou condemnat a morir a garrot. Duran sol·licità en va l’afusellament. Aconseguí emmetzinar-se i el trobaren mort en anar a executar-lo. La pena es complí tanmateix sobre el cadàver.
La truculència del drama n’assegurà, a l’època, un amplíssim ressò.
(Alkiza, Guipúscoa, País Basc, vers 1500 – Barcelona, 8 agost 1583)
Escultor i tallista. Documentat des del 1521, li fou atorgada la consideració de ciutadà de Barcelona el 1531.
Autor del grup de marbre del Sant Enterrament de Sant Pere de Terrassa (1539-40) i de la Mare de Déu de la Victòria de la capella del Palau de Barcelona (1556).
Li ha estat atribuït, bé que sense certesa, el grup de la Dormició conservat (molt restaurat) al Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de l’església de la Mercè.
(Oñati, País Basc, 3 juliol 1899 – Barcelona, 26 març 1976)
Arqueòleg i historiador. Llicenciat a Barcelona (1919) i doctorat a Bolonya (1923), fou catedràtic i secretari de la Universitat Autònoma de Barcelona, i, des del 1942, de la Universitat de Barcelona.
Fundador i director del Museu de Tossa (1935), conservador del Museu Arqueològic de Barcelona (1931-50) i director del Museu Romàntic de Vilanova i la Geltrú i del de Sitges (1951).
Els darrers anys de la seva vida inicià a la Península els estudis d’arqueologia medieval.
És autor de La cultura del vaso campaniforme (1928), La Costa Brava en la antigüedad (1939), Cronología del vaso campaniforme en la Península Ibèrica (1943), La Barcelona de Menéndez y Pelayo (1956), i d’altres obres en col·laboració.
(Portugalete, Biscaia, 24 juny 1715 – Valls, Alt Camp, 24 agost 1778)
Polític i militar. Fou nomenat intendent de Catalunya i com a tal fou president de la Junta de Comerç de Barcelona (1763-76), la qual afavorí.
Lliurat a la junta l’antic edifici de la Llotja, durant la seva presidència, Castaños n’emprengué la reconstrucció contractant tècnics estrangers per a les obres i fent portar d’Itàlia quadres, marbres i reixes metàl·liques.
El 1776 va retirar-se al monestir de Poblet.
(Bilbao, País Basc, 1807 – Barcelona, 1873)
Pedagog. Doctor en ciències.
El 1836 fundà a Barcelona el Col·legi Carreras, instal·lat el 1846 a Sant Gervasi de Cassoles i que renovà l’ensenyament de la burgesia barcelonina. Fundador i president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció (1844).
Va escriure algunes obres didàctiques, especialment de gramàtica i de cal·ligrafia: Reflexiones sobre la enseñanza de la gramática castellana.
(Eibar, País Basc, 30 novembre 1893 – Barcelona, 21 setembre 1973)
Torero (dit Pedrucho). Prengué l’alternativa a Sant Sebastià el 2 de setembre de 1923. Residí gairebé sempre a Barcelona, on fou una figura popular.
Es caracteritzà pel seu valor i per la seva decisió a l’hora de matar.
(Bergara, País Basc, 4 gener 1860 – Barcelona, 12 febrer 1945)
Antropòleg i naturalista. Doctor en farmàcia i ciències naturals. Fou professor de botànica descriptiva a la facultat de farmàcia de Barcelona, de la qual fou degà; des del 1920, catedràtic d’antropologia a Barcelona.
Els seus estudis antropològics són interessants per l’enfocament biomètric i la metodologia científica que hi desenvolupà.
Entre les seves nombroses obres cal citar El pueblo Euskalduna (1891), Etnología (1899) i Problemas de la etnografía de los vascos (1907).
(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Durango, País Basc, 21 octubre 1893 – Bilbao, País Basc, 5 novembre 1986)
Compositor basc afincat a Barcelona. Fill de Lope Alberdi i Recalde. Deixeble a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Acabada la guerra civil, s’associà a Organería Española SA d’Azpeitia (Guipúscoa), i construí una bona part dels orgues a Catalunya en 1945-75.
És autor de Ballets catalans, Cançons de nois, Recitados de piano, etc, però, l’obra per la qual és conegut Alberdi és la seva Simfonia Basca, per a orgue, constituïda amb quatre temes populars; d’ells, un zortziko és tallat pels valents acords del cant Agur Jaunak.
Dades dels Països Catalans 