(Olot, Garrotxa, 19 març 1872 – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 juliol 1923)
Escriptor i pintor. Fill i deixeble de Josep Berga i Boix.
Col·laborà a “Catalunya artística” i a “L’Esquella de la Torratxa”, i fou director de “L’Olotí”.
Escriví obres de teatre: La borda (1902), La festa de Sant Ferriol, etc, i narracions breus.
Els tres germans Feliu, Jacint i Joan Batlló i Barrera fundaren l’any 1842 la indústria Batlló Germans al carrer d’Urgell de Barcelona, que, amb els seus 2.200 obrers, fou una de les empreses tèxtils més grans i més modernes de l’època. Després de canviar el nom de l’empresa pel de Batlló i Batlló (1876-95), l’edifici fou venut (1906) per instal·lar-hi l’Escola o Universitat Industrial de Barcelona.
Jacint Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 1803 – Barcelona, 27 agost 1866) Industrial. Establí una fàbrica a Olot i posteriorment la indústria Batlló Germans.
Joan Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 7 novembre 1812 – Barcelona, 27 octubre 1892) Industrial. Amb els seus germans fundà la gran fàbrica Batlló Germans.
Feliu Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 1819 – Barcelona, 5 març 1878) Industrial. Un dels impulsors de la indústria tèxtil a Catalunya. Fundà, amb els seus germans, l’empresa Batlló Germans.
(Olot, Garrotxa, 12 octubre 1853 – Barcelona, 21 agost 1919)
Metge. Llicenciat en medicina i en ciències físico-químiques. Exercí a Olot, i el 1882 es traslladà a Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i durant uns anys exercí de forense. Féu interessants estudis mèdics sobre la prostitució.
Col·laborà a les revistes mèdiques més importants del temps, fundà la “Revista Médica Barcelonesa” i dirigí “Infantia nostra” i “Contra la Tisis” (1903).
Escriví sobre qüestions d’higiene i sobre la problemàtica mèdico-social de la tuberculosi: La tos, sus causas y tratamiento (1885), Climatoterapia española de la tisis pulmonar (1888), Diagnóstico de las enfermedades del pecho (1900), L’art de respirar (1901), La tuberculosis y las tres higienes (1909), Orientaciones antituberculosas (1911) i Higiene de la tuberculosis (1912).
(Olot, Garrotxa, 4 novembre 1885 – Madrid, 2 desembre 1930)
Metge i esportista. Es doctorà en medicina a Barcelona, amplià estudis a Berlín i es diplomà en educació física a Estocolm.
Introduí a l’estat espanyol la gimnàstica sueca, creà una escola de massatgistes per a cecs i fou pioner en la rehabilitació d’invàlids.
El 1920 fou el metge esportiu de la delegació espanyola als Jocs Olímpics d’Anvers.
(Olot, Garrotxa, 16 gener 1909 – Vic, Osona, 18 desembre 1981)
Pintor. Deixeble d’Iu Pascual a l’Escola de Belles Arts d’Olot i, posteriorment, professor de l’escola Superior del Paisatge de la Generalitat i de l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres (1935-36).
Seguidor de la tradició de l’Escola d’Olot, la seva pintura (paisatges, figures i natures mortes) es basa en el color, sobretot en les darreres obres, mancades pràcticament de dibuix.
(Olot, Garrotxa, 1890 – Madrid, febrer 1937)
Diplomàtic i polític. Ocupà diversos consolats a Europa i Amèrica.
Participà a moltes conferències internacionals sobre qüestions de comerç. Ha publicat treballs de caràcter econòmic i de dret internacional.
Ocupà la Direcció General de Comerç i la sots-secretaria d’Hisenda del govern espanyol.
Fou diputat a Corts per Girona.
(Olot, Garrotxa, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Militar. Féu la guerra de Successió amb el regiment de Rafael Nebot, assolint el grau de capità. Fou home de conducta desordenada, la qual li creà incidents.
Pel juliol de 1713, fou culpable del desastrós encontre de Torredembarra, per haver fet circular una ordre falsa. Un mes després, participant a l’expedició del Diputat Militar Antoni Francesc de Berenguer, desertà.
Es posà al servei de Felip V de Borbó. Reclutà alguns fusellers en zona ocupada per combatre contra Manuel Desvalls i Ermengol Amill.
Durant el període 1718-19 lluità contra el famós Carrasclet. Podria ser el mateix capità de Nebot que en 1708, sota el nom d’Ambrosi Roch, apareix dirigint una acció reeixida contra els francesos, a Roses.
(Olot, Garrotxa, segle XV – Catalunya, segle XV)
Notari. Fou un destacat síndic dels remences.
Amargat per l’actitud de Ferran II el Catòlic, es negà a entrevistar-s’hi, tot i haver estat designat com a delegat, pel mateix rei, dels interessos de la pagesia afectada (1486).
(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)
Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.
Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.
Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.
Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.
(Olot, Garrotxa, 28 agost 1853 – Girona, 30 juny 1917)
Historiador, polític i banquer. Germà de Josep i de Jordi. Especialitzat en la història del comtat de Besalú, les seves obres principals s’agrupen sota el títol genèric de Noticias históricas del condado de Besalú. Fou contemporani d’historiadors notables, com Joaquim Botet i Sisó, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Miret i Sans, etc.
Per a la redacció de les seves obres utilitzà les principals col·leccions diplomàtiques i publicacions bibliogràfiques aparegudes fins al seu temps, però també es valgué d’una gran quantitat de documentació inèdita que trobà a l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona, on treballava. Tot i que els seus treballs són mancats de metodologia i de rigor històric i la seva transcripció dels documents es ressent d’un escàs coneixement de la paleografia, les noticias históricas constitueixen una font bàsica per a l’estudi de les comarques de Besalú a l’edat mitjana, especialment al segle XI i durant el període remença.
Entre les seves obres sobresurten: Besalú, (1889-90), El vizcondado de Bas (1893), El monasterio de San Pedro de Camprodón (1885), Colección diplomática del condado de Besalú (1901-08), Los monasterios de la diócesis gerundense (1904) i Los condes de Ampurias vindicados (1917).
Fou el pare de l’escriptor i pintor Francesc-Xavier Monsalvatje i Iglésias.
Dades dels Països Catalans 