(Olot, Garrotxa, 19 gener 1881 – 26 febrer 1921)
Escriptor i pintor. Era fill de l’historiador Francesc Monsalvatje i Fossas.
Col·laborà a “Joventut”, “Lo Geronès”, etc.
Féu política catalanista a Girona, d’on fou regidor per la Lliga Regionalista.
Publicà Ombres (1906), Terra de gestes i beutat: Girona (1917), L’anell triangular de la Deessa, Guía de Gerona y su provincia (1917) i les riques Proses del viure a Solius (1922).
Fou, alhora, pintor i artesà d’objectes de fusta.
(les Preses, Garrotxa, 21 juny 1900 – Olot, Garrotxa, 14 desembre 1980)
Pintor. Deixeble de Melcior Domenge, de l’Acadèmia Baixas de Barcelona i de l’Escola de Llotja, on ensenyà des del 1929.
Instal·lat més tard a Olot, fou professor de l’Escola de Belles Arts, que dirigí del 1951 al 1969; durant la seva direcció concedí molta importància a la formació tècnica, creà l’aula de ceràmica i revitalitzà la de gravat. Publicà un tractat de perspectiva.
Com a creador, bàsicament figurista, es caracteritza per un pulcre tecnicisme.
(Olot, Garrotxa, 22 maig 1905 – 17 juliol 1986)
Pintor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis d’Olot i després amplià els seus coneixements a Barcelona, on rebé lliçons d’Ignasi Mallol i d’Enric Galwey, en el sentit de les noves orientacions plàstiques del paisatgisme iniciat per aquest últim.
Tanmateix, la seva obra tendeix a l’anècdota cromàtica típica dels epígons d’aquella escola olotina.
Exposà repetidament a Barcelona i, des del 1942, participà en la majoria de les Exposicions Nacionals.
(Olot, Garrotxa, 1 febrer 1720 – 8 maig 1794)
(Lluís Bassols i Bastons) Frare caputxí i gramàtic. Bibliotecari del convent de Barcelona.
Escriví un Tratado del origen y arte de escribir bien, il·lustrat amb 25 làmines que contenen el dibuix de diversos tipus de lletres d’aquell moment.
Fou un cal·lígraf de fama, i també gravador.
(Olot, Garrotxa, 12 maig 1870 – 28 novembre 1955)
Polític carlí. Fou regidor d’Olot, diputat provincial i governador civil de les Illes Balears.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou president de la diputació de Girona, conseller de cultura de la Mancomunitat de Catalunya (1924), i governador civil de la Corunya i de les Balears.
És autor de Veritable concepte de la democràcia cristiana (1902).
(Olot, Garrotxa, 4 gener 1898 – 9 maig 1980)
Pintor. Es formà primerament a l’Escola de Belles Arts d’Olot, on tingué com a mestre Berga i Boix, i després a Barcelona.
Conreà el paisatge, dins les característiques de l’escola d’Olot.
Exposà a Espanya i també a l’Amèrica del Sud, i obtingué diversos premis a Madrid (1943 i 1946) i a Barcelona (1944).
(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1878 – Olot, Garrotxa, 1 maig 1928)
Escriptor. Fruit d’una vasta formació cultural són les seves edicions privades Arquimesa (1910), Evocacions (1912) i Hores de col·legi (1920), amb poemes d’influència romàntica i parnassiana.
Traduí poemes de Leopardi, Joachim de Bel·lay, Francis Jammes, etc, i publicà (1923) una versió incompleta d’Evangelina, de Longfellow.
Fou el pare de Joan, Josep Maria i Miquel de Garganta i Fàbrega.
(Olot, Garrotxa, 23 desembre 1903 – 12 setembre 1988)
Farmacèutic i botànic. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Josep Maria. Llicenciat en farmàcia a Barcelona, se’n doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Ajudà Pompeu Fabra en el lèxic de botànica del Diccionari general de la llengua catalana.
Acabada la guerra civil, marxà exiliat a Colòmbia on va dedicar-se a l’ensenyament i a la investigació (descobrí algunes espècies botàniques que duen el seu nom: Culcitium gargantanum, Oreopanax gargantae i Puya gargantae). Retornà a Olot el 1967, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals.
Entre les seves publicacions destaquen La coca en el occidente colombiano (1942), Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967), L’antic jardí botànic de Barcelona… (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970).
El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983.
El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Olot, Garrotxa, 24 setembre 1866 – 27 setembre 1930)
Religiós escolapi, orador i dramaturg.
Escriví en castellà nombroses obres per a infants, algunes de les quals foren musicades.
Col·laborà a la premsa castellana de Barcelona, on passà a residir.
(Olot, Garrotxa, 23 novembre 1805 – 21 juliol 1871)
Metge i escriptor. Després d’estudiar filosofia a Girona i medicina a Cervera, València i Barcelona, exercí a Olot i Mataró, fins que passà a Barcelona, on es dedicà principalment a la literatura.
Seguidor del grup d’iniciadors del moviment de la Renaixença, prengué part en la tasca de restauració de la llengua.
Es va dedicar a la literatura humorística amb el pseudònim de Lo Tamboriner del Fluvià, però es destacà com a assagista: Elements de poètica catalana i diccionari de la rima (1852) i Gramàtica de la llengua catalana (1857).
Conreà el gènere dramàtic amb obres de caire popular, com La Tuietes del Malloll (1865) i La festa del Santuari.
Dades dels Països Catalans 