(Catalunya, segle XI – després 1067)
Noble. Era fill de Mir Geribert i de Guisla. Pel testament del seu oncle Folc heretà una part dels dominis del castell de Port.
Ajudà el seu pare devers la fi de la seva rebel·lió contra Ramon Berenguer I de Barcelona. Era senyor del castell d’Eramprunyà.
(Barcelona, segle X)
Segon vescomte de Barcelona conegut. Probablement era fill d’Ermemir, el seu antecessor al càrrec.
Certament era pare del seu successor, Guitard.
Ambrós Gallart (Catalunya, segle XVII – Barcelona, gener 1648) Noble. El 1641 es destacà a la batalla de Montjuïc contra l’exèrcit del marquès de Los Vélez, on resultà ferit. Pel seu heroisme rebé el nomenament vitalici de lloctinent del batlle general. Morí exercint el càrrec.
Antoni Gallart (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Geògraf. El 1813 enllestí un notable mapa del corregiment de Talarn, amb un estudi estadístic remarcable.
Cristòfol Gallart (Catalunya, segle XVI) Llatinista. Era catedràtic de la universitat de Barcelona, on gaudí de gran prestigi. Hi pronuncià el discurs inaugural de curs el 1580.
Joan Gallart (Catalunya, segle XVIII – Saragossa, Aragó, 1808) Ciutadà. Germà de Vicenç, amb el qual vivia a Saragossa, on fou un dels paisans que més es destacaren als setges francesos de 1808. Morí als darrers dies del segon, lluitant a la plaça de la Magdalena. Escrivia un diari dels setges, que es perdé.
Vicenç Gallart (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Ciutadà. Germà de Joan. Fou company d’aquest, i destacat com ell, a les dues defenses de Saragossa, el 1808. En sortí amb vida.
(Sicília ?, Itàlia, segle XIV – Catània, Itàlia, 1355)
(o Frederic I d’Atenes, o Frederic de Randazzo) Quart duc català d’Atenes i Neopàtria i marquès de Randazzo (1348). Era fill del duc Joan I i de Cesarina Lanza, i nét de Frederic II, de la branca catalana de Sicília.
A la mort del seu pare, en 1348, tenia pocs anys. N’heretà els títols, per bé que el d’Atenes era només nominal. Mai no en visità els dominis, encara sostinguts pels catalans, els quals li demanaren la destitució del vicari general Ramon Bernat de Sarbou, problema que heretà, juntament amb la successió dels ducats, del rei Frederic II. Els catalans, aleshores s’adreçaren al tronc principal del casal de Barcelona, i triaren per sobirà Pere III el Cerimoniós.
Tutor de Frederic fou el noble sicilià Balasc d’Alagó, comte de Mistreta. En 1349 fou assetjat a Catània. Frederic morí de pesta en aquella ciutat, l’estiu de 1355, encara adolescent. El títol simbòlic d’Atenes passà al seu cosí Frederic III el Feble, llavors rei de Sicília.
(Sicília, Itàlia, 1400 – Urueña, Castella, 29 maig 1438)
Infant d’Aragó. Fill natural de Martí I de Sicília i de Tàrsia Rizzari. El 1409 fou legitimat per Martí I l’Humà per proveir la successió de Sicília si Martí el Jove no tenia successió legítima. A la mort d’aquest darrer, rebé en herència el comtat de Luna.
Fou un dels pretendents a la corona catalano-aragonesa durant l’interregne creat per la mort de Martí I l’Humà (1410), però fracassà malgrat el suport del seu tutor, Pere Torrelles, i del germà d’aquest, Ramon Torrelles, que defensà la seva candidatura a les Corts del 1411. Després de l’elecció de Ferran d’Antequera, el reconegué com a rei legítim i rebé la seva tutoria.
El 1430 passà a Castella, i Joan II li féu donació d’algunes viles castellanes, però el seu caràcter turbulent el portà a participar en una conspiració i Joan II l’empresonà al castell d’Urueña (1434), on morí.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – vers 1380)
Fill de Bonifaci Frederic d’Aragó. Senyor d’Egina (1376-80), de Carist i de la torre de Gittina, al qual, per la seva adhesió a la causa de la reina Maria de Sicília, foren confiscades les possessions.
Lluità contra el seu cosí germà, el vicari general Lluís, que el féu empresonar i l’envià a Catalunya (1379), on Pere III el Cerimoniós el mantingué pres en espera de la decisió de Lluís i aquest obtingué del rei la senyoria d’Egina (1380), que reclamava (perquè havia estat del seu pare, Jaume, que l’havia cedida al seu germà Bonifaci).
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Grècia ?, 1382)
Quart comte de Salona (1365-82) i de Citó i senyor d’Egina (1380-82). Fill de Jaume Frederic d’Aragó. Defensà el seu comtat contra invasions estrangeres.
Fet vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1375), impedí l’anarquia a la mort de Frederic III de Sicília i oferí la sobirania d’aquells ducats al rei català Pere III el Cerimoniós, el qual l’acceptà i confirmà la vicaria a Lluís (1379-80).
Es casà amb Helena Cantacuzé, i foren pares de:
Maria Frederic d’Aragó (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Senyora d’Egina, com a successora del seu pare. El 1394 fou ocupat el comtat per Baiazet I, que la tancà al seu harem després de fer-la muller seva.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Grècia, 1376)
Senyor d’Egina (1359-76), de Piada i de la baronia de Carist (1338-65) a Negrepont. Tercer fill d’Alfons Frederic d’Aragó i de Marulla de Verona. S’educà a Sicília, on lluità a favor del partit català en les lluites contra el bàndol sicilià.
Governador de Patti, esclatà contra ell una rebel·lió (1355), en la qual perdé el càrrec i el castell de Tíndari, i fugí a Catània, on els seus adversaris el feren presoner (1356). Exercí el càrrec de canceller de Sicília (1354).
Posat en llibertat, però desposseït dels béns a Sicília, es traslladà a Grècia. El seu germà Jaume li cedí Egina; l’any 1365 vengué el castell de Carist a la república de Venècia.
En l’anarquia que subseguí la mort del vicari dels ducats d’Atenes i Neopàtria es féu càrrec del govern, juntament amb el seu nebot Lluís Frederic d’Aragó (1374). La rivalitat entre ambdós fou resolta a favor del segon, nomenat oficialment vicari general (1375).
El seu fill i successor fou Pere Frederic d’Aragó.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – Itàlia ?, segle XIV)
Família noble. Sorgida, per filiació il·legítima, de la casa reial de Sicília i branca del casal de Barcelona.
Fou iniciada per Alfons Frederic d’Aragó (Sicília, Itàlia, 1294 – Grècia, 1338) Primer comte de Salona. Fill bastard de Frederic II de Sicília. Criat a la cort de Jaume II de Catalunya, fou nomenat vicari del duc d’Atenes (1317-30).
Casat amb Marulla, filla de Bonifaci de Verona (morta el 1326), obtingué per dot la senyoria d’una part de Negropont i d’Egina (1317-38). Tractà una treva entre Venècia i els catalans (1319).
Conquerí diversos llocs de Tessàlia i formà el ducat de Neopàtria, unit al d’Atenes i dependent de Sicília. Governà de fet la Grècia catalana en el període més brillant. Fou investit comte de Malta i Gozzo (1330).
Fou el pare de Bonifaci, Jaume, Guillem, Joan, Pere i Simona Frederic d’Aragó i de Verona.
(Catalunya ?, segle IX)
Personatge. Apareix amb el títol de vescomte de Barcelona en temps de Guifré I el Pilós.
No ha estat establerta cap relació entre ell i Ermemir, del qual sembla davallar la nissaga vescomtal de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 