Arxiu d'etiquetes: nobles

Abd Alläh -varis bio-

4 Respostes

Abd Alläh  (Illes Balears, segle X – 1036)  Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.

Abd Alläh al-Balansï  (País Valencià ?, segle VIII – València, 823)  Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.

Abd Alläh al-Murtadä  (Illes Balears, segle XI – 1095)  Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.

Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les Illes. Fou destituït el 1208.

Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï  (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X)  Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.

Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya  (Illes Balears, segle XII – 1203)  Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.

Abd Alläh ibn ‘Iyäd  (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147)  Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.

Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya  (Illes Balears, segle XII – 1151/55)  Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.

Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr  (al-Andalus, segle VII – 714)  Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.

Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí  (Illes Balears, segle XII – segle XIII)  Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.

Abadal, Francesc

Deixa un comentari

(Vic, Osona, s XVIII)

Prohom. Fou regidor i procurador general de Vic.

Per la seva destacada actuació cívica li fou conferit, el 1792, títol de segon grau de nobles catalans.

Xèrica i de Lloria, Pere de

12 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Garci Muñoz, Andalusia, 1362)

Baró de Xèrica. Fill de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. A la mort del seu germà Jaume (III) (1335) heretà la baronia de Xèrica. El 1328 assistí a la coronació del rei Alfons III de Catalunya a Saragossa amb un brillant seguici de dos-cents homes.

El 1332 ocupà el càrrec de procurador general del Regne de València, en renunciar-lo el seu germà Jaume, i l’ocupà fins el 1336. El 1335, mentre agonitzava el rei Alfons III, protegí la fugida de la reina Elionor de Castella i els fills a Castella; això li valgué el nomenament d’adelantado mayor. Amb soldats castellans envaí el Regne de València des de Xèrica a Énguera.

Pere III de Catalunya li obrí procés i li confiscà els béns; però finalment arribà a una concòrdia amb el rei, a qui restà des d’aleshores fidel. El 1340 intervingué en la batalla del Salado, i el 1343 en la campanya de recuperació del Regne de Mallorca, i a Perpinyà negocià amb Jaume III de Mallorca.

Governador del Regne de València (1346), hagué d’abandonar la capital en formar-se la Unió de València, i es replegà a Borriana (1347), des d’on inicià la lluita contra els unionistes. Intervingué en la guerra dels Dos Peres, juntament amb el seu fill natural Joan Alfons.

Estigué casat amb Bonaventura d’Arborea, de qui només tingué filles. El 1355 heretà del seu germà Alfons Roger de Lloria la baronia de Cocentaina, que el 1364 passà al fill Joan Alfons.

Xèrica i de Lloria, Jaume (III) de

4 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1335)

Baró de Xèrica. Fill gran de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra. El 1324 estava a Sardenya al servei de l’infant Alfons. El 1325 era a Lleida com a membre de l’assemblea que deliberà sobre els drets successoris de Jaume II de Catalunya al tron de Mallorca.

Era casat amb Maria de Nàpols, vídua del rei Sanç I de Mallorca, la qual hagué de recloure al seu castell de Xèrica, a causa del seu desequilibri. Litigà amb la seva mare, Beatriu de Lloria, que retenia tots els estats de la baronia; la sentència, el 1326, donà a Jaume l’honor de Xèrica i diners, i a la mare el domini útil, però aquesta no retornà els castells.

El 1328 assistí a la coronació del nou rei Alfons III el Benigne a Saragossa, i fou armat cavaller per aquest. Tingué el càrrec de procurador general del Regne de València del 1328 al 1332, càrrec que renuncià a favor del seu germà Pere.

Xèrica i Álvarez de Azagra, Jaume (II) de

6 Respostes

(País Valencià, segle XIII – 1321)

Baró de Xèrica i senyor de Xelva, com a herència de la seva mare. Fill de Jaume (I) de Xèrica i, per tant, nét de Jaume I de Catalunya. Es casà el 1296 amb una filla de l’almirall Roger de Lloria, Beatriu de Lloria.

Aquell any, en partir cap a Roma el rei Jaume II el Just, nebot seu, restà al capdavant dels seus exèrcits del sud en la campanya de conquesta catalana de Múrcia contra Castella, que es reduí bàsicament a la presa d’Alacant i al setge d’Elx, senyoria de l’infant castellà Joan Manuel.

Precisament Jaume de Xèrica sostingué una relació literària amb aquest, a qui recomanà que s’exercités en el trobar clus trobadoresc. Participà el 1309 en l’expedició contra Almeria.

El succeí en la baronia el seu fill Jaume (III) de Xèrica i de Lloria, també foren fills seus Maria Álvarez de Xèrica, Pere de Xèrica i de Lloria, i:

Beatriu de Xèrica i de Lloria  (País Valencià, segle XIV)  Dama. Es casà amb Pedro Ponce del Castillo, noble castellà. El 1361, ja vídua, aconseguí que li fossin restituïts els seus llocs de Planes i Almudena, que havia perdut potser a causa de la guerra amb Castella.

Xèrica, Jaume (I) de

7 Respostes

(País Valencià, 1255/57 – 1285 ?)

Baró de Xèrica. Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de la seva amistançada Teresa Gil de Vidaure. Les seves possessions comprenien un ric patrimoni format pel castell i la vila de Xèrica, els de Toro, Eslida i Aín, i els llocs de Xelva i de Luèsia, entre altres.

Fou conseller d’Alfons II el Franc i un dels dirigents de la Unió Aragonesa. Es casà amb Elfa Álvarez de Azagra. El seu fill Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra heretà la baronia.

Vila-rasa -llinatge-

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – segle XVII)

Llinatge noble. Els membres més reculats del qual són:

Pere de Vila-rasa  (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Genearca conegut del llinatge. Era jutge de la cort del rei i anà a la conquesta de València.

Dalmau de Vila-rasa  (País Valencià, segle XIII)  Tenia béns a Alzira i Alfàndec (1267). Fou dels primers membres d’aquest llinatge.

Vilaragut i de Prades, Joan Jeroni de

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – Palerm, Itàlia, 1452)

Fill de Joan de Vilaragut i de Margarida de Prades. Fou educat a Santes Creus per tal de fer-ne un monjo; però, en conèixer el seu origen, fugí a Nàpols.

Heretà el patrimoni patern, serví Alfons IV el Magnànim a Sicília, on es casà, i morí deixant descendència siciliana.

Vilaragut -varis bio-

Deixa un comentari

Arnau de Vilaragut  (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Possible germà de Pere, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.

Berenguer de Vilaragut  (Catalunya, segle XV)  Poeta. No ha estat identificat segurament amb cap dels nombrosos homònims de la seva família. N’és conegut un fragment poètic reproduït a Lo conhort, de Francesc Ferrer.

Diomedes de Vilaragut  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l’orde de l’Hospital.

Guillem de Vilaragut  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Anà a la campanya de Mallorca el 1229. Com a premi als seus serveis, li foren donades 3 jovades de terra al terme a Montuïri.

Guillem de Vilaragut  (País Valencià, segle XIII – segle XIV)  Lloctinent de Sanç I de Mallorca a Montpeller (1312). Potser era germà de Ponç i de Ramon de Vilaragut.

Jaume de Vilaragut  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Fou cortesà del rei Joan I el Caçador.

Joan de Vilaragut  (Hongria ?, segle XI – Catalunya, segle XII)  Noble. Potser descendent de la casa reial d’Hongria. Sembla que degué passar a França i, després d’algunes campanyes guerreres, a Catalunya.

Pere de Vilaragut  (Catalunya, segle XIII)  Possible germà d’Arnau, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.

Vilamur -varis bio-

Deixa un comentari

Bernat de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Noble. Nebot i hereu de Ponç de Vilamur. Probablement el mateix Bernat que, amb un fill anomenat Jaume de Talarn, damnificà, el 1299, el monestir de Gerri.

Bord de Vilamur  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Probable fill del vescomte Ramon I de Vilamur i de Pallars. Fou molt protegit pel rei (1333-39).

Ramon de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels designats per a combatre a Bordeus al costat del rei Pere II el Gran, per complir el desafiament d’aquest amb Carles d’Anjou (1283).

Roger de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Comanador hospitaler de Susterris (1265).