Arxiu d'etiquetes: nobles

Alegre d’Aparici i d’Amat, Marià d’

1 Resposta

(Barcelona, 1756 – 1831)

Noble i industrial. Senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet (Bages). Creat baró de Castellet el 1797 per Carles IV de Borbó.

El 1793, durant la Guerra Gran, fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; d’una posició econòmica benestant, gràcies al negoci familiar de cuirs i importacions, col·laborà en la creació i el sosteniment del batalló de voluntaris de Barcelona i dels cossos de miquelets (1794).

Presidí la Junta de Comerç (1807) i pronuncià el discurs inaugural de la primera càtedra d’economia a Barcelona.

Residí a Sevilla, a Madrid i a Barcelona, al carrer de Montcada, on construí un palau que des del 1970 hostatja part del Museu Picasso.

Morí sense fills de la seva muller, Panda de Duran, i llegà els seus béns a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Castellarnau i de Magrinyà, Josep Antoni de

2 Respostes

(Tarragona, 1763 – 1845)

Noble i financer. Patrocinà la construcció del port de Tarragona (1802), en part finançat per ell, amb utilització de ferro de les seves mines d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà.

El 1809 presidí la comissió de finances del congrés celebrat a Tarragona, i el 1810 fou elegit diputat a les corts de Cadis. El 1822 fou alcalde primer de Tarragona.

Féu construir a la seva ciutat, al carrer de Cavallers, la casa Castellarnau, decorada per Josep Flaugier, i convertida en museu el 1969.

Fou el pare de Josep Antoni de Castellarnau i de Camps.

Carvajal y Vargas, Luis Fermín de

6 Respostes

(Lima, Peru, 27 desembre 1752 – Llers, Alt Empordà, 20 novembre 1794)

Militar, comte de La Unión, capità general de Catalunya (1794).

En esclatar la Guerra Gran era governador del castell de Figueres (1793). Mort el general Ricardos, li succeí en la capitania general i es possà al front de les forces del Rosselló (1794).

Derrotat al Voló el 30 abril per l’exèrcit francès de Dugommier, provà de crear una línia defensiva davant el castell de Figueres; la manca d’homes i l’efectivitat demostrada pels sometents cridats ocasionalment en poblacions de la frontera el decidiren a ressucitar (maig 1794) el sometent general de Catalunya, que havia estat abolit per Felip V de Borbó amb la Nova Planta.

Aquest sometent, però, no tingué l’eficàcia esperada a causa del seu caràcter obligatori, de la falta d’oficials catalans i de la penúria econòmica: no reeixí a aturar l’exèrcit francès, el qual aconseguí de prendre Cotlliure (26 maig) i la capitulació del castell de Bellaguarda (setembre 1794).

Carvajal fou derrotat, encara, a la batalla de Mont-roig (dita també de Darnius o de la Muntanya Negra), fet que provocà la rendició, sense resistència, del castell de Figueres (novembre 1794). Tant Dugommier com ell moriren a conseqüència de la batalla.

Cartellà, Guillem Galceran de

2 Respostes

(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1230 – 1322)

Noble i militar. Arran d’un enfrontament amb el veguer del Rosselló (1257), fou derrotat per l’infant Pere (el futur Pere II el Gran) el 1258. Tanmateix, uns anys després va ésser nomenat ambaixador a Tiemcen (1267).

De tornada a Catalunya, participà en la revolta del vescomte de Cardona contra el rei, fou capturat a la caiguda de Balaguer (1280). Seguint l’exemple d’altres conjurats, es reconcilià amb el rei, al qual acompanyà en les expedicions a Barbària i Sicília (1282), Calàbria (1283-85) i en la defensa contra la invasió de Felip III l’Ardit de França (1285).

Tornà a Sicília, on lluità contra els angevins com a capità general dels exèrcits de terra. Per la seva victòria de Catanzaro obtingué el títol de comte (1297). Defensà el castell de Gagliano (1300) i es distingí també en la defensa de Messina (1301).

Tornà a Catalunya després del 1302 (pau de Caltabellotta).

Carròs de Vilaragut, Francesc

1 Resposta

(València ?, segle XVII – Barcelona, agost 1714)

Noble. Després de l’ocupació de València per les tropes borbòniques (1707) es traslladà a Barcelona, on es distingí en la defensa de la ciutat durant el setge.

El 1713 fou nomenat capità del regiment de la generalitat. Morí defensant el baluard de Santa Clara.

Cardona-Anglesola i de Perellós, Hug de

7 Respostes

(Catalunya, vers 1445 – 1511)

Senyor de les baronies de l’Albi i de Cervià. Fill gran d’Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles i d’Elfa de Perellós, senyora de les mencionades baronies.

Era molt jove quan la desgràcia caigué sobre la seva família el 1463. Foragitat, amb la seva mare i el seu germà Acard, de les baronies paternes per Joan II el Sense Fe, visqué en terra addicta, on fou fet patge del rei-conestable Pere IV.

El 1490 es casà amb Joana de Ballester. Acabada la guerra, pladejà inútilment a les corts de 1473-79 pel retorn de les baronies que Joan II havia donat al seu oncle Antoni de Cardona-Anglesola.

Cardona-Anglesola i de Centelles, Antoni de

8 Respostes

(Catalunya, vers 1450 – 1473)

Senyor de la baronia de Bellpuig. Tercer fill de Ramon de Cardona-Anglesola i de Pinós i de Caterina de Centelles.

La seva poca edat en esclatar la guerra civil catalana (1462) li estalvià de participar en la revolta dels seus germans grans Hug i Guillem contra Joan II el Sense Fe. Morts aquests darrers (1463), la branca comtal del llinatge reeixí a conservar la baronia de Bellpuig, confiscada al germà gran, per a aquest infant, que més tard es casà amb Castellana de Requesens (1466).

Mort molt jove, la seva vídua, ajudada pel clan reialista dels Cardona–Requesens, reeixí a conservar Bellpuig per als seus descendents, contra els drets de la vídua d’Hug i els seus fills.

Cardona i Enríquez, Pere de

7 Respostes

(Catalunya, segle XV – després 1546)

Governador general del Principat de Catalunya des del 1509. Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona.

Tingué la baronia d’Assuévar. Heretà el càrrec, fins aleshores vinculat a la família Requesens, pel seu matrimoni amb Joana de Requesens.

Durant la revolta del 1520 a Barcelona mantingué una actitud ambigua i més aviat contrària als consellers. La plaça de Santa Anna, on donava el seu palau, fou sovint escenari de justes.

El succeí en el càrrec el seu fill Pere de Cardona (1543-93), i, a aquest, el seu fill Enric de Cardona, fins l’any 1602.

Cardona i d’Empúries, Bernat-Amat de

5 Respostes

(Catalunya, vers 1242 – vers 1310)

Senyor de Torà i Rupit. Fill de Sibil·la d’Empúries i del vescomte Ramon Folc V de Cardona, de qui heretà els territoris (1275).

Estigué molt lligat al seu cosí, el comte Ponç V d’Empúries, el qual li donà la vila de Verges (que li fou confiscada més tard). El 1303 els seus excessos contra les possessions veïnes dels bisbes de Girona foren la causa inicial del llarg conflicte entre Ponç V i Jaume II de Catalunya.

Casat amb Constança de Pinós. El seu fill, Ramon-Amat de Cardona i de Pinós, el succeí a Torà i a Rupit. Una de les seves filles, Sibil·la, es casà amb el comte Ramon Roger II de Pallars, i una altra, Constança, fou muller de Gilabert de Crüilles.

Cardona i de Luna, Antoni de

13 Respostes

(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.

El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.

Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.

Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:

Artau de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.

Antònia de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.

Foren oncles d’ambdós:

Hug de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505)  Noble. Morí en el setge de Gaeta.

Joan de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512)  Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.