Arxiu d'etiquetes: nobles

Cardona i de Jorba, Guillem de

4 Respostes

(Catalunya, vers 1200 – vers 1270)

Mestre del Temple. Senyor de Maldà, Maldanell i Alcarràs. Fill del vescomte Guillem I de Cardona.

Fou un dels grans protagonistes de les lluites pel comtat d’Urgell durant el regnat de Jaume I de Catalunya, sempre al partit advers als seus parents de Cardona, el seu germà Ramon Folc IV i després el seu nebot Ramon Folc V. El 1228 fou el principal valedor de Guerau IV de Cabrera contra Aurembiaix d’Urgell i el rei.

Comanador de Sardenya i, més tard, vers el 1230, mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença, participà en la conquesta del regne de València (setge de Borriana, 1233) i obtingué per al Temple béns a Llíria i rendes a Dénia.

Intervingué novament en les lluites d’Urgell, ara al costat del monarca i els Montcada contra Àlvar d’Urgell, ajudat pel vescomte Ramon Folc V de Cardona (1259). Abans (1250-53) havia intervingut en diverses comissions d’arbitratge entre el rei i el seu fill Alfons.

Cardona, Pere de -governador, 1543/93-

5 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

Noble. Fill de Pere de Cardona i Enríquez i nét de Joan Ramon Folc IV de Cardona.

Fou nomenat governador de Catalunya (1543-93), com el seu pare. Tot seguit hagué de col·laborar amb el duc d’Alba a la defensa del Rosselló. Era nebot del duc Ferran I de Cardona i cosí de la duquessa Joana I de Cardona.

El 1564, a la fi del virregnat de García Álvarez de Toledo, s’encarregà de la persecució dels bandolers fins a l’arribada del nou virrei Diego Hurtado de Mendoza, príncep de Mèlito.

El 1570 tingué un paper destacat a la defensa del Rosselló contra els francesos. Devers el 1579 es trobava en forta discòrdia amb els consellers de Barcelona.

Cardona, Jaume de -baró Sant Mori-

3 Respostes

(Catalunya, segle XV – segle XVI)

Noble. Iniciador de la línia il·legítima dels barons de Sant Mori. Fill bastard del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell.

Contragué matrimoni amb Caterina de Rocabertí, la qual li aportà les baronies de Sant Mori, Vilaür, Bellcaire d’Empordà i la Tallada d’Empordà. Per aquest fet els descendents es cognominaren de Cardona i de Rocabertí.

Verges, Bellcaire i la Tallada retornaren a la corona el 1587.

Fou l’avi de Bernat de Cardona-Rocabertí i de Queralt.

Cardona, Folc I de

14 Respostes

(Catalunya, 1005 – 1040)

Fill segon de Ramon de Cardona, el primer vescomte d’Osona que canvià aquest nom pel de la vila patrimonial de Cardona, i d’Engúncia.

A la mort del seu germà gran Bremond I (1029), el succeí. Compartí les seves funcions vescomtals amb el seu altre germà Eribau, que des del 1036 seria també bisbe d’Urgell.

Es casà amb Guisla, filla del vescomte Geribert de Barcelona i d’Ermengarda, filla aquesta del comte barceloní Borrell II. D’aquesta unió nasqueren Ramon Folc I i Folc II, que serien vescomtes successivament.

Morí assassinat.

Cardona, Berenguer de -mestre del Temple-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – després 1296)

Mestre del Temple a Catalunya-Aragó.

Secundant les revoltes nobiliàries comandades pel vescomte Ramon Folc V de Cardona, cosí germà seu, es negà a participar en la guerra d’ajut a Castella contra Granada i fou desposseït dels seus feus per Jaume I (1274); el mateix any signà els pactes d’Àger contra l’autoritat reial.

Fou un dels ostatges per a garantir l’entrevista a la Jonquera–Panissars entre Alfons II de Catalunya i Carles II de Nàpols (1290). Fou mitjancer entre Jaume II el Just i el noble Artal d’Alagó (1293).

El 1294 fou nomenat alcaid dels cristians de Tunis.

Renuncià en nom del Temple als drets de l’orde sobre Tortosa i Fraga a canvi de Peníscola, Ares del Maestrat, les Coves de Vinromà i altres heretatges (1294).

Cardona -llinatge-

59 Respostes

(Catalunya, 1062 – segle XVIII)

Llinatge vescomtal, un dels més antics i poderosos de la noblesa catalana.

Té l’origen en els vescomtes d’Osona, posseïdors de l’antic castell de Cardona, que a partir de Ramon Folc I de Cardona (mort el 1086) s’anomenaren vescomtes de Cardona.

L’explotació de les salines i els extensos dominis, incrementats al llarg dels anys, els convertiren en una de les primeres famílies del país, almiralls d’Aragó des del segle XIV. El 1375 el vescomtat fou convertit en comtat i en ducat el 1491.

Al segle XVII l’heretatge passà als ducs de Medinaceli, que mantenen el títol i l’arxiu.

De la línia principal sortiren: els senyors de Torà, els barons de Mazzarone, els barons de Bellpuig, després ducs de Soma i Sessa i comtes de Palamós, els comtes de Collesano, els de Chiusa, els marquesos de Guadalest i els de Castellnou i els barons de Sant Mori.

Canet, Ferrer de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV – després 1347)

Noble i diplomàtic. Senyor de la casa de Canet (Maresme). Fill de Bernat de Vilalba i de Bartomea de Canet, senyora de la casa aloera.

Fou conseller dels reis Alfons III el Benigne i Pere III el Cerimoniós, els quals representà en diverses ocasions com a ambaixador. Col·laborà en la preparació diplomàtica de l’annexió del regne de Mallorca (1341) i en les campanyes de conquesta (1343-45).

Fou apartat dels seus càrrecs per les pressions dels unionistes aragonesos (1347).

Canet, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble. Servidor de Pere III el Cerimoniós a la segona campanya per reincorporar el Rosselló i desposseir Jaume III de Mallorca (1344).

Avançà amb Gilabert de Centelles fins a prop de Perpinyà, on restà guarnint una casa fortificada que serví de posició avançada. Hi lliurà accions favorables fins a l’arribada del gros de l’exèrcit reial.

Camps i de Mates, Pelagi de

1 Resposta

(Figueres, Alt Empordà, 1828 – Barcelona, 1889)

Hisendat i polític. Fomentà les noves tècniques agrícoles a les comarques gironines i fou president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1872-75 i 1882-89).

D’idees regionalistes, milità al partit conservador i fou diputat per Barcelona (1856) i per Girona (1876, 1879), i també senador.

L’any 1878, Pius IX li concedí el marquesat de Camps.

Camós i de Requesens, Marc Antoni de

1 Resposta

(Barcelona, 1543 – Nàpols, Itàlia, 1606)

Escriptor. D’estament noble, fou capità d’Esglésies (Sardenya), on féu una detallada relació de les costes de l’illa i de les seves possibilitats de defensa (1572).

El 1581, mort la muller i els fills, es féu religiós agustí i tornà a Barcelona amb una bona biblioteca aplegada a Itàlia. Es va graduar en teologia l’any 1588, el 1600 esdevingué prior del convent de Barcelona i visitador de la província de Catalunya.

Fundà el convent de la Selva i el de Tàrrega. Felip II el nomenà arquebisbe de Trani, però morí abans d’ésser consagrat.

És autor de Microcosmia y gobierno universal del hombre cristiano (1592-95), justificació teològica, en forma de diàleg, de la monarquia i dels diversos estaments socials, i del poema en castellà La fuente deseada e institución de la vida honesta (1598), obra de joventut que és un tractat de les arts liberals i de les virtuts, en el qual figura que Ausiàs Marc el repta perquè escriu en llengua forastera.