(l’Alguer, Sardenya, 15 desembre 1921 – Càller, Sardenya, 23 agost 2004)
Músic i poeta. Germà d’Àngel.
Autor de Lo país meu i de les composicions del disc Bella Alguer i Canta l’Alguer (Barcelona 1963), algunes d’elles cantades per la seva filla Rita Cao i el Grup Coral de l’Associació Catalana d’Itàlia, del qual ha estat director.
(Perpinyà, 1820)
Recull de càntics en català. Versió dels de sant Sulpici, fet per un capellà anònim de Perpinyà.
Aplegà glosses litúrgiques, himnes religiosos, etc, alguns amb notacions musicals, el ritme dels quals correspon a cançons franceses.
(Illes Balears, 1966)
Recull de cançons populars. Aplegat per Rafael Ginard i Bauçà en quatre volums. Publicat per l’editorial Moll, amb pròlegs de Francesc de Borja Moll.
Exclusivament literari i ordenat alfabèticament per temes, conté unes quinze mil cançons curtes i molts centenars de llargues.
És el cançoner més extens dels Països Catalans i un dels més complerts del món.
Veure> la Nova Cançó (moviment artístic, 1958-90).
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Músic. Fou mestre de capella a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Felip Beltran * Veure> Felip Bertran i Casanova (inquisidor valencià, 1704-83).
Josep Maria Beltran (València, 1827 – segle XIX) Músic de regiment. Afeccionat a la música de banda i completament lliurat a l’activitat musical. Publicà un mètode de cornetí i fiscorn (1862), un altre del baix profund (1866) i Método completo de flauta (1867).
Lluís Beltran * Veure> Lluís Bertran i Eixarc (religiós i sant valencià, 1526-81).
Miquel Beltran (Illes Balears, segle XVIII) Comediògraf. Doctor en medicina, exercí de metge a Inca. És autor de la comèdia nadalenca Els pastorells.
Pere Beltran (Llucmajor, Mallorca, segle XV – Roma, Itàlia, 1505) Prelat. Rector de Llucmajor durant alguns anys. El 1486 fou nomenat bisbe de Tuy (Galícia). Tingué a la seva diòcesi una actuació especialment fecunda.
(València, 1832 – 1889)
Sainetista. Pertanyia a la menestralia urbana -era corretger- i escriví sainets costumistes: Fugint del fang (1876), Els quintos de Patraix (1878), etc.
Obtingué l’èxit més celebrat amb Perles del cor (1881), escrit en col·laboració amb Francesc de P. Huertas.
Dalmau de Barberà (Aragó ?, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII) Noble. Del seguici del comte Nunyó Sanç. L’acompanyà a la conquesta de Mallorca (1229). La Crònica de Jaume I el cita combatent a la batalla de Portopí.
Evarist Barberà (València ?, segle XVII) Ciutadà honrat i jurat de València el 1676. És autor d’un opuscle, Razones evidentes y claras que se proponen a los hijos de nuestra ciudad de Valencia para animarlos a que emprendan la fábrica de un muelle en la playa del Grao (1676), que responia a la necessitat de substituir l’antic moll de fusta per un altre de pedra. Fou un dels deu comissaris elegits pel consell general per a dur a terme l’empresa, iniciada el 1686.
Mateu Barberà (Catalunya, segle XVI – Sant Feliu de Guíxols ?, Baix Empordà, 1566) Religiós i músic. Fou abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Pere Arnau de Barberà (Rosselló, segle XIII) Noble. Era del seguici del comte Nunyó Sanç I del Rosselló. L’acompanyà, el 1229, a l’expedició per conquerir Mallorca.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 octubre 1819 – 27 agost 1854)
Músic. Estudià a Cuba. Excel·lí com a intèrpret dels instruments de corda, especialment el contrabaix.
Cançó sobre un personatge popular femení. Fou composta el 1926 per Amadeu Vives sobre el poema de Joan Alcover La Balanguera, en què el personatge de la Bolanguera o Balanguera és transformat en una parca que fila el fil de la vida dels humans.
Aviat esdevingué una cançó popular i, identificat el personatge amb la pàtria, fou cantada com a himne patriòtic en èpoques de repressió del catalanisme. Té una gran popularitat en totes les terres de llengua catalana, especialment a Mallorca.
Actualment és l’himne oficial de les Illes Balears.
La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila, de la
vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Dades dels Països Catalans 