(Barcelona, segle XIV – l’Alguer, Sardenya, 1354)
Governador interí de Sardenya, nomenat l’any 1347. quan s’hi esdevenia una revolta atiada pels genovesos.
Obligà els Oria, dirigents de la rebel·lió anticatalana, a aixecar el setge de Sàsser (1348) i el mateix any fou nomenat governador efectiu de Sardenya i Còrsega.
Morí durant el setge a l’Alguer, reducte genovès finalment conquerit pels catalans.
Era germà d’Hug de Corbera.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Virrei de Sardenya. El 1393 es traslladà a Sicília, i des del 1401 lluità a Sardenya contra els genovesos i el vescomte de Narbona.
Durant l’interregne lluità per tal de mantenir les possessions catalanes de l’illa, i succeí al lloctinent reial Pere de Torrelles (1410), si bé no fou confirmat en el càrrec pel Parlament fins al 1418.
El 1420 deixà el càrrec, i posteriorment serví a les ordres d’Alfons IV el Magnànim.
El 1430 fou nomenat novament lloctinent reial de Sardenya.
(Màlaga, Andalusia, 21 agost 1764 – Madrid, 18 desembre 1842)
Militar. Pertanyia a la família dels Copons, comtes de Balsareny.
El 1813 fou designat per la Regència capità general de Catalunya, en substitució del comandament provisional del baró d’Eroles.
En exercici del càrrec rebé Ferran VII de Borbó a la vora del Fluvià en el retorn d’aquest a la Península (1814) per tal de presentar-li la constitució del 1812. Malgrat l’acatament que féu al rei, la fidelitat a la Regència li valgué la destitució i el confinament a Sigüenza.
Tornà a exercir càrrecs públics durant el Trienni Constitucional (1820-23) i participà en la primera guerra carlina (1833-40).
Escriví unes Memorias de los años 1814 y 1820 al 1824, publicades pòstumament (1858).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1609 – Sant Celoni, Vallès Oriental, 1642)
Comanador de Sant Joan. Oncle de Ramon de Copons i de Grimau.
Durant la Guerra dels Segadors fou destacat a Tivenys pel comte de Savallà, amb el terç de la vegueria de Tortosa per impedir el pas cap a Tarragona del marquès de Los Vélez, alhora que ho feien Ramon de Guimerà a Xerta i Josep de Margarit i de Biure a Tivissa (1640).
Aconseguí només de prendre per assalt Horta de Sant Joan, amb l’ajuda de les companyies de miquelets del capità Francesc Cabanyes.
El 1642, a les ordres del mariscal La Motte, caigué mortalment ferit a la batalla de l’hostal de la Grua, prop de Sant Celoni.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Noble. Senyor de la Manresana (Segarra). Fou figura remarcable a les guerres contra França en temps de Carles II.
El 1691 fou auxiliar del governador del Principat durant l’atac naval francès a Barcelona. El 1697 era mestre de camp. Li fou confiada l’agrupació de voluntaris comarcals per dificultar el setge francès contra la capital.
El 1704 es destacà com a antiborbònic, i durant la guerra de Successió prengué partit per Carles d’Àustria. Com a membre del Braç Militar, assistí a la Junta de Braços reunida a Barcelona del 30 de juny al 6 de juliol de 1713, per decidir la continuació de la resistència contra Felip V de Borbó.
Restà a Barcelona durant el setge subsegüent. Era conseller noble del Braç Militar. Pel febrer de 1714 entrà a les juntes del govern provisional. Assistí a la reunió del 4 de setembre de 1714 on es decidí rebutjar l’oferta de capitulació.
Durant la batalla final de l’11 de setembre, acudí amb les armes a la mà a la primera línia. Dirigí una estona la defensa del convent de Sant Pere, poc després s’incorporà al contraatac dirigit per Rafael Casanova i participà activament als combats que seguiren.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns, que produïren una elevada renda anual.
(Barcelona, 12 novembre 1845 – Montemayor, Extremadura, 25 setembre 1916)
Almirall i polític.
Intervingué en el combat naval de Santiago de Cuba (1898) com a comandant de la Infanta María Teresa i com a cap de l’estat major de l’esquadra de Cervera.
Afiliat al partit liberal, fou ministre de Marina amb Segismundo Moret, el 1905 i el 1909. Posteriorment, fou senador vitalici (1912).
(Barcelona, 1713 – 1714)
Cos armat secret. Creat en decidir-se la resistència contra Felip V de Borbó, per restablir l’orde públic i reprimir el pillatge sorgit arran de la retirada de les tropes del rei-arxiduc Carles III.
El formaven seixanta homes sota el comandament de Ramon Bordes, aleshores capità.
La historiografia borbònica li atribuí la implantació del terror per obligar la ciutat a resistir (Consell de Consciència, els Matadors).
(Catalunya, 7 agost 1936 – 11 agost 1938)
Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya.
Presidit per Josep Tarradellas, amb tres representants de la conselleria de defensa, tres de la d’economia, un de la de finances i un de la de governació (membres que posteriorment s’anaren ampliant), per tal de tendir a centralitzar la fabricació i emmagatzematge de material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions en les empreses, sense expropiar-les ni estatitzar-les.
Després de moltes polèmiques entre el govern de la Generalitat i el de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per decret d’11 d’agost de 1938.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. destacat a la lluita contra els borbònics. Fou figura activa de la rebel·lió austriacista de Vic (juliol 1705).
Guanyà el grau de capità i més tard el de tinent coronel, al nou regiment de Guàrdies Catalanes, amb la qual féu la guerra de Successió. El 1713 s’incorporà al nou regiment de cavalleria de Sant Jordi.
Participà en la defensa del setge de Barcelona, on actuà de segon cap de la sortida catalana contra les bateries de Jesús-Caputxins, el 5 d’agost de 1714.
L’Onze de Setembre morí, prop de Villarroel, al contraatac del Pla d’En Llull, durant la batalla final.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Capità de voluntaris a la guerra de Successió.
El 1713 obeí l’ordre de deposar les armes donada pel mariscal Starhemberg. Pel gener de 1714 es llançà al camp a la zona de Martorell i, amb altres revoltats, baté totalment una forta columna filipista.
Es refugià després al castell mig enrunat de Castellví de Rosanes, com a lloctinent de Salvador Ferrer. Allí, el 23 de gener de 1714, amb una trentena escassa d’homes i algunes famílies d’aquests, fou sostinguda una increïble defensa contra 2.300 peons i 300 dragons a cavall manats pel brigadier Diego González.
Després de dos grans assalts consecutius, sense poder prendre l’atrotinada fortalesa, i amb unes baixes de 360 enemics, a la nit del mateix dia, els defensors s’escaparen baixant per una cinglera contigua al castell, on alguns dels fugitius s’hi estimbaren i els restats s’uniren a un petit destacament català que venia de Cardona per auxiliar-los.
Tots plegats es feren forts, durant la resta de la guerra, a la petita fortalesa de Castellbell, des d’on participa en diversos cops de mà d’importància, com el que realitzà prop de Sant Sadurní d’Anoia amb 48 guerrillers, atacant la comitiva del ministre francès Orry i causant la mort a diversos soldats.
Dades dels Països Catalans 