(Dénia, Marina Alta, segle XI – Còrdova, Andalusia, 1131)
Metge. Continuà la tradició mèdica de la família dels Ibn Zuhr d’origen xativí, iniciada pel seu pare Abü Marwän ‘Abd al-Malik.
És autor de diversos tractats de medicina; el més conegut és la Tadkira (“Memoràndum”). De la seva obra literària només s’han conservat alguns fragments.
(Xàtiva, Costera, segle XI – Dénia, Marina Alta, 1077)
Metge. Primer dels metges coneguts de la família dels Ibn Zuhr, originària de Xàtiva. Després d’una estada al Caire s’establí a Dénia, on exercí la medicina.
Fou conegut per la seva disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals.
Fou el pare del també metge Abü-l-‘Ala ‘Zuhr.
(Dénia, Marina Alta, 1067 – El Mahdia, Tunísia, 1134)
Metge, filòsof i teòleg. A Dénia fou deixeble del qui fou cadí de València al-Waqasi, de qui heretà la cultura enciclopèdica. Recorregué al-Andalus i el nord d’Àfrica.
El 1095 fou expulsat d’Alexandria, per haver fracassat en l’intent de recuperar una nau naufragada carregada de coure i passà a la cort dels zirís de Tunis, on fou molt ben acollit.
És autor de nombroses poesies, una obra de música i de diverses obres matemàtiques i astronòmiques. Arnau de Vilanova traduí de l’àrab alguns dels seus escrits mèdics. Publicà els llibres: Taqwin al-Dihn (“Rectificació de la ment“) (filosofia), Tractat dels medicaments simples (medicina) i Tractat sobre l’ús de l’astrolabi (astronomia).
(Catalunya, segle XIV – Besalú, Garrotxa, 1377)
Metge jueu. Escriví sobre la pesta amb la finalitat pragmàtica d’intentar reduir-ne els estralls que causava en aquell temps.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Metge hebreu. Figurà, juntament amb Vidal Benvenist Saporta, com a traductor de les obres mèdiques estrangeres recomanades pel nou Estudi General de Lleida, fundat el 1300 pel rei Jaume II el Just.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
Ya’aqob Barceloní (Barcelona ?, segle XIV – Múrcia ?, segle XIV) Traductor jueu, el cognom del qual ens el revela com a procedent de Barcelona. De l’any 1384, datada a Múrcia, es conserva la seva traducció de l’àrab a l’hebreu d’una carta moralitzant.
Ya’aqob ben David ben Yom Tob Ha·po’el (Perpinyà, segle XIV) (o Bonet Bonjorn) Astròleg jueu. El 1361 compongué en hebreu unes taules astronòmiques que poc després foren traduïdes al llatí i al català.
Ya’aqob ben Yehudà Cabrit (Barcelona, segle XIV) Metge jueu, resident a Barcelona. El 1381 hi traduí a l’hebreu els Capitula Astrologie d’Arnau de Vilanova.
Ya’aqob Eliahu (València ?, segle XIII) Polemista jueu. Sens dubte del segle XIII, puix que en la seva obra anticristiana fa al·lusió a la conquesta de Mallorca. L’adversari cristià a qui es dirigeix és un convers de nom Pau, segurament el dominicà Pau Cristià.
Ya’aqob ibn Sabarra (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Jueu traductor i probablement metge, que en època desconeguda traduí de l’àrab a l’hebreu els aforismes d’Hipòcrates amb el comentari de Galè.
(Madrid, 21 novembre 1808 – Palma de Mallorca, 27 maig 1879)
Metge militar, botànic i erudit. Es llicencià al Col·legi de Cirurgians de Barcelona (1829). El 1832 ingressà al cos de sanitat militar i participà en la primera guerra carlina. El 1837 fou destinat a l’hospital militar de Palma de Mallorca, exercí el càrrec de cap de sanitat militar de les Illes i va tenir una actuació destacada en les epidèmies de còlera (1864) i de febre groga (1871) a Barcelona.
Va escriure sobre medicina, botànica i història, d’entre les quals destaquen: Elementos de botánica (1843), el primer manual botànic publicat als Països Catalans (i a l’estat espanyol); Topografía físico-médica de las islas Baleares y en particular de la de Mallorca (1854), Historia orgánica de las fuerzas militares de Mallorca desde su conquista en 1229 hasta nuestros días (1862) i Raimundo Lulio juzgado por sí mismo (1866).
Fou el pare de Valerià Weyler i Nicolau.
(Catalunya, segle XV)
Rabí i metge. És autor d’una història del poble jueu des de la destrucció del temple fins al seu temps.
L’obra aparegué a Amsterdam, en traducció llatina, l’any 1451.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVIII)
Metge. És autor de l’opuscle Hidrología o tratado de las aguas ferruginosas, vulgarmente dichas de la Virgen de la Cinta de Tortosa, de sus admirables efectos y método para su buen uso.
Dades dels Països Catalans 