(Maó, Menorca, 24 agost 1748 – 15 maig 1816)
Advocat i traductor. Germà d’Antoni, Bartomeu, Josep i Joan. Es doctorà en drets a Avinyó (1775) i fou assessor del tribunal del crim i del tribunal del vice-almirallat durant l’ocupació britànica de Menorca (1798-1802).
Dominava, a més del llatí i el grec, l’hebreu i l’àrab, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany, i traduí al català diverses obres de Molière i també texts anglesos.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
(Maó, Menorca, 27 abril 1746 – 12 febrer 1819)
Literat, historiador i advocat. Germà de Josep, Bartomeu, Antoni i Pere. Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa.
De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat.
Conquerida Menorca per l’exèrcit franco-espanyol (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) -influïda pel teatre castellà del segle XVII- i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva.
Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català.
Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.
Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819).
Fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal.
A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.
(Maó, Menorca, 3 juliol 1751 – 26 juliol 1837)
Metge. Germà de Joan, Antoni, Pere i Josep. Estudià a Montpeller i es doctorà a Avinyó. A més de l’exercici de la medicina a la ciutat natal formà part de la Societat de Cultura de Maó.
És autor de diverses obres que s’han perdut i de Breu discurs sobre el perniciós i indecent costum d’enterrar dins les esglésies (1818).
(Maó, Menorca, 29 abril 1771 – 17 febrer 1840)
Historiador. Germà de Bartomeu, Josep, Joan i Pere.
Escriví, entre altres obres, les titulades Ensayo sobre algunas inscripciones y otros puntos de antigüedades (1825), Fortificaciones antiguas de Menorca i Inscripciones relativas a Menorca, y noticia de varios monumentos descubiertos en ella (1833).
Entre 1826 i 1838 publicà set quaderns titulats Noticias relativas a la isla de Menorca.
(Maó, Menorca, 1819 – 1890)
Músic. Del 1832 al 1876 fou organista a Santa Maria de Maó.
Escriví, entre altres obres, motets, lamentacions i obres simfòniques.
(Maó, Menorca, 11 febrer 1817 – 25 octubre 1897)
Gramàtic i metge. El 1836 fou desterrat a Barcelona pel fet d’haver participat en uns aldarulls reivindicatius a Maó, d’on fou regidor municipal en diverses ocasions. Defensà el trasllat de la seu episcopal de Ciutadella a Maó. Fundà i dirigí el periòdic “Es Menurquí” (1891), del qual sortiren pocs números.
Escriví, amb la intenció d’introduir una ortografia fonètica per a ús exclusiu dels menorquins, Diccionario menorquín-castellano (1883-87), Quertille des dielécte menurquí (1888) i Tratado de lectura del dialecto menorquín (1870), obres de molt escassa qualitat filològica.
(Maó, Menorca, 22 novembre 1761 – 16 febrer 1841)
Gramàtic i escriptor. Advocat, el 1813 fou diputat per Menorca a Mallorca, on pertangué a la Junta Suprema de les Illes Balears.
Encara que la majoria de la seva obra és inèdita, va publicar Principis generals de la llengua menorquina o modo d’aprendre a llegir, parlar i escriure aquesta llengua (1804, publicats amb el pseudònim d’Un Maonès), Principis generals i particulars de la llengua menorquina (1821), Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina (1824), Resposta a alguns dubtes sobre els principis generals i particulars establerts en la gramàtica menorquina (1821), a més de tres gramàtiques de llengua francesa i, com a mínim, d’un extens Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí.
Fou un lingüista innovador i cartesià. Tot i que en la seva obra parla de la llengua menorquina, no ignora la unitat lingüística de les terres catalanes.
És important també la seva activitat com a compilador de poesia popular (Recopilació de les cobles que es cantaven antigament en les festes d’alguns sants advocats), com a preceptista (Compendi de la poesia menorquina o principis en què se funden les regles a les quals els versos estan subjectes, 1818), com a poeta, escriptor religiós i, sobretot, com a traductor del llatí.
Mantingué també una important correspondència amb el comte d’Aiamans sobre temes polítics i de llengua.
La seva obra gramatical, d’una importància encara no prou valorada, tingué una gran influència sobre la gramàtica menorquina de la primera meitat del segle XIX.
Malgrat els successius canvis de sobirania de la Menorca del seu temps, tota la vida mantingué la fidelitat a la llengua catalana i l’afany de fer-ne un instrument vàlid de cultura per als seus contemporanis.
Bernat Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1838 – 1910) Impressor, director i propietari de diaris. Propietari dels diaris “El Menorquín” (1869-74) i “El Pueblo” (1892-94) i dels setmanaris “La Locomotora” (1871-72) i “El Volcán” (1872). Publicà Lo llibre dels glosats (1867), recull de glosats i goigs populars, i Biblioteca de autores menorquines.
Salvador Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1841 – 1913) Gramàtic. Autor d’una gramàtica o diccionari menorquí en castellà (1902).
Pau Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1836 – 1920) Actor i autor teatral. Escriví diversos sainets populars de costums: Ses trapasses d’en Pelaio o ses mones de sa cala (1889), Adoración de los Reyes Magos, Entremès de ses flassades, i col·laborà en la segona part de Dony Pere Singlar (1882; segona part, 1884), del seu fill:
(Maó, Menorca, 1787 – 1857)
Frare agustí. Excel·lí en l’ensenyament i la predicació. Escriví obres religioses.
Dades dels Països Catalans 