(Maó, Menorca, 1830 – 1894)
Argenter. Fou deixeble de Francesc Hernández i Carreras. Seguí els ensenyaments del seu mestre i arribà a superar-ne les excel·lències.
Fou el pare de Francesc Hernández i Sanz.
Hernández i Pons, Joan
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Maó (morts a)
Hernández i Mercadal, Rafael
(Maó, Menorca, 7 març 1779 – 23 gener 1857)
Metge i naturalista. Fill d’Andreu Hernández i Basili. Estudià i es doctorà (1806) a Montpeller. Fou metge de sanitat militar, i excel·lí com a epidemiòleg.
És autor de nombrosos treballs científics sobre temes com els cucs en el cos humà, l’aire i la respiració, la fabricació del nitre i la hidropesia.
Fou el pare d’Andreu Hernández i Guasco.
Hernández i Guasco, Andreu
(Maó, Menorca, 12 març 1817 – 21 agost 1886)
Metge. Era fill de Rafael Hernández i Mercadal i nét, per tant, d’Andreu Hernández i Basili.
Escriví poesia i teatre en castellà, així com alguns treballs professionals.
Hernández i Carreras, Francesc
(Maó, Menorca, 1794 – 1868)
Argenter. S’especialitzà en camafeus. Fou el primer a gravar-los a Menorca.
Hernández i Basili, Andreu
(Maó, Menorca, 1744 – 24 abril 1817)
Apotecari i botànic. Fou corresponsal del Jardín Botánico de Madrid i del professor Antoni Palau.
Sembla que creà a Maó un petit jardí botànic i que compongué, a partir de les seves herboritzacions, una Flora menorquina, que romangué inèdita i que, ampliada pel seu fill Rafael Hernández i Mercadal, fou publicada pòstumament (1886).
S’interessà també per la química i deixà inèdit un treball sobre els Espíritus ácidos minerales dulcificados.
Fuxà i Gelabert, Joan
(Maó, Menorca, 1819 – 1890)
Músic. Del 1832 al 1876 fou organista a Santa Maria de Maó.
Escriví, entre altres obres, motets, lamentacions i obres simfòniques.
Ferrer i Parpal, Jaume
(Maó, Menorca, 11 febrer 1817 – 25 octubre 1897)
Gramàtic i metge. El 1836 fou desterrat a Barcelona pel fet d’haver participat en uns aldarulls reivindicatius a Maó, d’on fou regidor municipal en diverses ocasions. Defensà el trasllat de la seu episcopal de Ciutadella a Maó. Fundà i dirigí el periòdic “Es Menurquí” (1891), del qual sortiren pocs números.
Escriví, amb la intenció d’introduir una ortografia fonètica per a ús exclusiu dels menorquins, Diccionario menorquín-castellano (1883-87), Quertille des dielécte menurquí (1888) i Tratado de lectura del dialecto menorquín (1870), obres de molt escassa qualitat filològica.
Febrer i Cardona, Antoni
(Maó, Menorca, 22 novembre 1761 – 16 febrer 1841)
Gramàtic i escriptor. Advocat, el 1813 fou diputat per Menorca a Mallorca, on pertangué a la Junta Suprema de les Illes Balears.
Encara que la majoria de la seva obra és inèdita, va publicar Principis generals de la llengua menorquina o modo d’aprendre a llegir, parlar i escriure aquesta llengua (1804, publicats amb el pseudònim d’Un Maonès), Principis generals i particulars de la llengua menorquina (1821), Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina (1824), Resposta a alguns dubtes sobre els principis generals i particulars establerts en la gramàtica menorquina (1821), a més de tres gramàtiques de llengua francesa i, com a mínim, d’un extens Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí.
Fou un lingüista innovador i cartesià. Tot i que en la seva obra parla de la llengua menorquina, no ignora la unitat lingüística de les terres catalanes.
És important també la seva activitat com a compilador de poesia popular (Recopilació de les cobles que es cantaven antigament en les festes d’alguns sants advocats), com a preceptista (Compendi de la poesia menorquina o principis en què se funden les regles a les quals els versos estan subjectes, 1818), com a poeta, escriptor religiós i, sobretot, com a traductor del llatí.
Mantingué també una important correspondència amb el comte d’Aiamans sobre temes polítics i de llengua.
La seva obra gramatical, d’una importància encara no prou valorada, tingué una gran influència sobre la gramàtica menorquina de la primera meitat del segle XIX.
Malgrat els successius canvis de sobirania de la Menorca del seu temps, tota la vida mantingué la fidelitat a la llengua catalana i l’afany de fer-ne un instrument vàlid de cultura per als seus contemporanis.
Fàbregues i Sintes -germans-
Bernat Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1838 – 1910) Impressor, director i propietari de diaris. Propietari dels diaris “El Menorquín” (1869-74) i “El Pueblo” (1892-94) i dels setmanaris “La Locomotora” (1871-72) i “El Volcán” (1872). Publicà Lo llibre dels glosats (1867), recull de glosats i goigs populars, i Biblioteca de autores menorquines.
Salvador Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1841 – 1913) Gramàtic. Autor d’una gramàtica o diccionari menorquí en castellà (1902).
Pau Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1836 – 1920) Actor i autor teatral. Escriví diversos sainets populars de costums: Ses trapasses d’en Pelaio o ses mones de sa cala (1889), Adoración de los Reyes Magos, Entremès de ses flassades, i col·laborà en la segona part de Dony Pere Singlar (1882; segona part, 1884), del seu fill:
- Joan Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1878 – 1909) Autor teatral. Autor d’obres en castellà, com El problema social, Corona de espinas (1902), Viaje a la Luna (1904), etc.
Fàbregues, Joan
(Maó, Menorca, 1787 – 1857)
Frare agustí. Excel·lí en l’ensenyament i la predicació. Escriví obres religioses.
Dades dels Països Catalans 