Arxiu d'etiquetes: llibres

Catalanisme, Lo

4 Respostes

(Catalunya, 2 maig 1886)

Obra de Valentí Almirall. Publicada amb el subtítol Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. Aparegué per la festa dels Jocs Florals de Barcelona, que l’autor presidia aquell any.

El llibre constitueix la primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista, que Almirall denominava particularisme, i proposava com a solució el federalisme.

El catalanisme liberal, democràtic i republicà que Almirall presentava en el seu llibre fou combatut pels sectors catalanistes conservadors, especialment per Joan Mañé i Flaquer en El regionalismo (1887).

Lo catalanisme es publicà en castellà el 1902.

Cartoral de Carlemany

Deixa un comentari

(Girona, segle XIII)

Cartulari de la catedral de Girona. El nom li fou donat al segle XVII perquè hom creia que el document més antic era de Carlemany. Actualment es conserva a Arxiu Diocesà de Girona.

Conté preceptes dels reis francs i documents dels comtes de Barcelona i d’altres personatges (privilegis reials, concòrdies, testaments, donacions, compres) relacionats amb el patrimoni de l’església de Girona.

La part més antiga (380 folis) fou escrita al començament del segle XIII. Els amples marges i els espais en blanc foren aprofitats per a copiar-hi nous documents dels segles XII i XIII.

La segona part, relligada posteriorment, fou escrita el segle XVI i presenta caplletres bellament miniades.

És una font historiogràfica bàsica per a la història de la Catalunya carolíngia i comtal.

Carmen Campidoctoris

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, segle XIII)

Cançó sobre el personatge del Cid. Escrita en llatí, conservada incompleta en un manuscrit del monestir de Ripoll de la primer meitat del segle XIII. És el més antic dels texts dedicats a l’heroi castellà.

Escrits en versos sàfics i adònics, n’ha arribat trenta-dues estrofes. Després d’un exordi i d’episodis diversos, la narració comença a explicar molt minuciosament la lluita del Cid contra Berenguer Ramon II de Barcelona al voltant d’Almenar (Segrià) (1082).

Milà i Fontanals fou el primer a considerar-la d’autor català, i Menéndez Pidal suposà que aquest pertanyia al bàndol contrari al comte i que la compongué vers el 1090. Nicolau i d’Olwer no el cregué català, i Horrent vacil·là entre creure’l català, aragonès o mossàrab de Lleida, i proposà com a data de redacció entre el juny 1093 i el juny 1094.

Sembla millor, però, d’atribuir-lo a un monjo de Ripoll, i datar-la a la fi del 1098 o al començament del 1099.

Cant espiritual

Cant espiritual -Joan Maragall-

5 Respostes

(Catalunya, octubre 1909 – febrer 1910)

Poema de Joan Maragall. Publicat a “Seqüències” (1911), en forma d’oració, summa de la seva obra i el seu pensament.

Cronològicament seguí els articles inspirats per la Setmana Tràgica (La iglésia cremada i La ciutat del perdó).

Cristià i bon coneixedor de Nietzsche, hi exposa els seus sentiments sobre la vida, la bellesa del món, el gaudi dels sentits i la recança de perdre-ho quan arribi el final. A la darrera estrofa, però, accepta la mort com un pas per a tornar a néixer a la vida eterna.

Potser ha estat l’obra més coneguda del poeta; ha estat traduïda a diverses llengües.

Canigó -poema-

9 Respostes

(Catalunya, 1880)

Poema èpic de Jacint Verdaguer. Compost als 35 anys, revela la gran erudició en geografia (viscuda personalment), mitologia, literatura, història, folklore, botànica, etc.

Situat al segle XI, Gentil, fill del comte Guifré i el bisbe Oliba i enamorat de Griselda, protagonitza un drama que permet a l’autor enaltir el patriotisme català i condimentar-lo hàbilment amb belles llegendes, magnífiques descripcions paisatgístiques, costums muntanyencs, virtuts humanes i fe cristiana. L’autor en fa un homenatge als catalans del nord i demostra que el Pirineu no separa, sinó que centra els Països Catalans.

El poema tingué tot seguit un gran acolliment entre els intel·lectuals i la població en general. Ha estat traduït a l’italià (en part), al castellà i al francès i ha inspirat gran nombre dels literats catalans.

Josep Carner n’escriví una versió escènica musicada per Jaume Pahissa (1910). Antoni Massana, amb el text de Carner, compongué l’òpera Canigó (1934). El poema ha estat repetidament editat, a part de les edicions de l’obra completa de Verdaguer.

Cançons de rem i de vela

1 Resposta

(Catalunya, 1921)

Recull de poemes de Josep M. de Sagarra. Publicat el 1923.

Està format per vint-i-dues cançons i dues balades i hi descriu, sense mitificacions ni idealismes, el paisatge de la costa empordanesa. Pertany a l’època que la influència maragallana i la del postromanticisme són més evidents en la seva obra.

La seva poesia -molt inspirada en les fonts tradicionals- aconseguí un to molt personal, exuberant d’imatges i de sensualitat.

Cançoneret Rovirola

Deixa un comentari

(Riudellots de la Creu, Pla de l’Estany, 1507 – 1508)

Aplec de cançons nadalenques conservat a la Biblioteca de Catalunya (manuscrit 111).

Conté 36 poesies, gairebé totes recollides de la tradició oral per Bartomeu Rovirola. Ultra les peces de tema nadalenc, hi abunden les llaors i les invocacions a la Mare de Déu.

Dues d’elles desenrotllen temes de la Passió. Quatre, almenys, es relacionen amb el teatre nadalenc. Hi fou incorporada, a més, una peça popular burlesca. Una de les poesies sembla d’origen aragonès, una altra és llatina, i una tercera és farçida (escrita en llatí i amb comentaris en català); la resta és en català.

Ha estat editat per Enric Claudi Girbal (1889-92), per Ernest Moliné i Brasés (segurament el 1906) i per Josep Romeu (1949).

Cançoneret de Ripoll

7 Respostes

(Ripoll, Ripollès, segle XIV)

Recull poètic contingut al manuscrit 129 de Ripoll.

Fou copiat en una data posterior al 1346 (any en què s’encunyà el florí aragonès, esmentat en una composició) i conté divuit poesies, la majoria anònimes, precedides d’un fragment de les Regles de trobar de Jofre de Foixà i un tractat anònim sobre gèneres poètics.

Les d’autor conegut corresponen al capellà de Bolquera, Dalmau de Castellnou, Pere Alemany, Hugó Prior i Francesc de la Via.

El conjunt, on abunden els temes d’església i convent tractats amb la frescor i sovint la picardia de la poesia popular tradicional, se situa a mig camí entre els últims trobadors i els grans poetes catalans dels segles XIV i XV.

Cançoner Vega-Aguiló

8 Respostes

(Catalunya, 1420 – 1430)

Recull poètic, avui fraccionat en dos còdexs, ambdós existents a la Biblioteca de Catalunya (manuscrits 7 i 8).

Conté unes 200 peces i en certa manera constitueix una antologia que s’estén des dels trobadors clàssics als poetes catalans del final del segle XIV i primers anys del regnat d’Alfons IV el Magnànim.

Hi foren copiades obres de Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona, el Capellà de Bolquera, Gilabert de Pròixida, Andreu Febrer, Gabriel Ferrús, Joan Basset, Lluís Icard, Arnau Marc, Francesc de la Via i d’altres.

Cançoner musical de Barcelona

Deixa un comentari

(Barcelona, 1530)

Col·lecció de composicions poètico-musicals en forma manuscrita que data aproximadament del 1530, conservada a la Biblioteca de Catalunya (manuscrit 454).

Comprèn 122 obres, de les quals 98 tenen text llatí i les restants, castellà. Els villancicos de tema religiós són en part obra d’autors hispànics i en part obra de neerlandesos.

Aquest recull conté part del repertori del duc de Calàbria.