(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurista. Fou magistrat de l’Audiència de Barcelona.
A les Corts de 1701-02 adoptà de primer una actitud més aviat favorable a Felip V de Borbó, però se’n desenganyà tot seguit a causa d’algunes irregularitats de què fou víctima i que foren recollides per l’opinió com a nous abusos borbònics. Esdevingué així partidari de Carles d’Àustria.
El virrei borbònic Velasco el deportà per uns mesos a Canovelles (1704).
(Osona, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Jurista. Deixà interessants treballs inèdits, que romanen a la biblioteca del monestir d’El Escorial, sobre els drets dels castells termenals i llurs jurisdiccions i sobre el dret de represàlies, elaborats sobre els Usatges i les constitucions de Catalunya, les Commemoracions de Pere Albert i dret comú feudal; foren, més tard, tinguts en compte per Tomàs Mieres i Joan de Socarrats.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurista. Pertanyia a l’audiència de Barcelona en temps de Carles d’Àustria.
El 1708 era titular doctor de la Règia Cúria. L’any següent era magistrat a la sala del regent Francesc de Toda. Rebé els títols de ciutadà honrat (1708) i noble.
El 1714, a la caiguda de Barcelona en poder dels borbònics, aquests li confiscaren els béns i el botxí cremà els títols que li havien estat concedits. El duc de Berwick decretà el seu exili.
(Montserrat, Bages, 1180 – 1190)
Versió catalana antiga de les lleis godes o Liber iudiciorum visigot, conservada només fragmentàriament en un full de pergamí a la biblioteca del monestir de Montserrat.
Segons Anscari M. Mundó, que l’identificà el 1960 i en féu un estudi exhaustiu, el manuscrit pot ésser datat entre el 1180 i el 1190.
Es tracta d’una còpia de la versió catalana del Liber iudicus, versió feta molt probablement en els primers anys del govern de Ramon Berenguer IV de Barcelona, vers el 1140, i en direcció directa amb la primera compilació dels Usatges. La versió catalana fou feta segurament per a ús de la cúria comtal de Barcelona, com ho fou probablement la còpia del manuscrit conservat.
El document, malgrat la seva brevetat, i a part el seu interès per als estudis jurídics, té un gran valor per a la història de la llengua, com a testimoni més reculat, conegut fins ara -anterior a les Homilies d’Organyà-, d’una prosa ja netament catalana.
(Europa, segle VII)
Obra medieval (Llibre dels judicis). compilació de lleis formada per tal d’unificar la legislació dels gots i dels hispans. A Catalunya, tot seguit d’iniciada la conquesta cristiana, la seva aplicació coexistí amb alguns capitulars dels francs i la del dret canònic.
El jurista Bonhom en féu una gran tasca de divulgació, en publicar-ne una edició, amb el títol de Liber iudicum popularis.
El monestir de Montserrat conserva fragments d’una versió en català de la fi del segle XII (Libre Jutge), que precedeix en més de mig segle la traducció castellana i mostra la seva popularitat com a font de dret.
Una part dels Usatges de Barcelona és còpia d’aquesta llei.
(Lleida, 6 agost 1934 – Madrid, 13 abril 2020)
Polític. Jurista i lletrat del Consell d’Estat, fou membre del grup democratacristià Tácito (1973), amb el qual ingressà a la Unión del Centro Democrático (UCD).
Ministre de Justícia (1976-79) i diputat per Jaén (1979-82), fou president del Congrés de Diputats (1979-82) i, com a president d’UCD (1982-83), procurà, sense èxit, evitar la fallida del partit.
(Catalunya, segle IX)
Jutge. Actuava ja des del temps del comte Salomó I d’Urgell i Cerdanya, continuà sota els comtes Miró I el Vell de Cerdanya i Guifré I de Barcelona el 886.
Sembla que tenia béns aprisiats i repoblats per ell al Ripollès, puix que consten un vilar del seu nom a la vall de Sant Joan i unes cases a Llaés.
(Catalunya, 28 abril 1931 – 1939)
Departament ministerial de la Generalitat. Creat amb el nom de Conselleria de Justícia i Dret, per decret de la presidència.
Les seves funcions eren la relació entre els governs provisionals de la República i de la Generalitat en tot allò que afectés l’administració de la justícia i l’estudi i aplicació del dret en el territori de Catalunya.
Després de l’estatut d’autonomia del 1932 tingué a càrrec seu la legislació i l’organització i l’administració de la justícia en totes les jurisdiccions, excepte la militar. Fins pel setembre de 1936 els principals consellers foren de l’Esquerra Republicana de Catalunya.
El 6 d’agost canvià el seu nom pel de Conselleria de Justícia. Els mesos de juliol-setembre de 1936 el conseller Josep Quero hagué d’acceptar situacions de fet, especialment la creació de l’Oficina Jurídica (17 agost) i la creació dels jurats populars (13 octubre).
(Catalunya, 1997 – )
(ICAA) Organisme. Adscrit al departament de justícia de la Generalitat.
Té per funció principal gestionar la tramitació dels acolliments simples en família aliena i de les adopcions nacionals que es produeixin a Catalunya. S’encarrega de fomentar el dret dels infants a tenir una família.
Ha de gestionar els processos de valoració psicosocial de les persones que sol·liciten aquests tipus d’acolliment, i una vegada seleccionades les famílies acollidores, ha de fer un seguiment i donar el suport necessari.
Té altres funcions, com la formalització de convenis de col·laboració amb altres administracions, institucions i entitats, i la tramitació de les adopcions internacionals, sempre que hi hagi una entitat col·laboradora que faci les seves funcions. En aquest darrer cas només realitzarà tasques de seguiment.
Totes les seves activitats són dirigides pel consell rector, que actua com a òrgan de direcció i control.
(Santibáñez el Bajo, Extremadura, 5 desembre 1879 – Barcelona, 13 gener 1933)
Polític i jurista. Residí a Barcelona, on fundà el diari “El Ligitimista Catalán”, pretengué separar els tradicionalistes catalans de la Lliga Regionalista.
Representà Girona a les corts (1910-14) i Tarragona al senat (1918).
Dades dels Països Catalans 