(Barcelona, 1903 – 1963)
Advocat i jurisconsult. Fill de Joan Maluquer i Viladot.
Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Cal esmentar les obres Diccionario elemental del Seguro (1935), Enseñanzas de la revolución y de la guerra civil española en las diversas ramas del seguro (1945) i El dret civil català avui vigent (1962).
Fou el pare de Joaquim Maluquer i Sostres
(Balaguer, Noguera, 17 agost 1833 – Barcelona, 24 juny 1916)
Advocat, jurisconsult i polític. Germà d’Eduard. Dirigí diverses revistes jurídiques com “El Derecho” (1866-69).
Fou diputat a corts (1871-72) i senador (1877-79, i vitalici des del 1881). Exercí alts càrrecs jurídics, entre ells el de fiscal del Consell d’Estat.
Encara que militava dins el partit liberal, se’n distanciava en les qüestions econòmiques per alinear-se amb els proteccionistes.
Fou el pare de Josep Maluquer i Salvador.
(Barcelona, 10 agost 1839 – 1915)
Jurista i polític. Germà de Josep. Pertanyia a la Societat Econòmica d’Amics del País. Presidí la diputació barcelonina (1888).
És autor de l’estudi Manual de las reformas introducidas en el derecho civil español (1875).
(Barcelona, 1730 – 1807)
Jurista. Era nét de Miquel de Clariana, comte de Múnter, i nebot d’Antoni de Clariana i de Gualbes.
Fou president de sala de la Reial Audiència de Catalunya. Era membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i també de la de Bones Lletres. Tingué el títol de marquès de Cordelles.
És autor del discurs El abogado perfecto (1789) i de l’assaig De officio praefecti praetorii.
Fill seu fou l’escriptor Benet de Magarola i de Castellví.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurista. Fou magistrat de l’Audiència de Barcelona.
A les Corts de 1701-02 adoptà de primer una actitud més aviat favorable a Felip V de Borbó, però se’n desenganyà tot seguit a causa d’algunes irregularitats de què fou víctima i que foren recollides per l’opinió com a nous abusos borbònics. Esdevingué així partidari de Carles d’Àustria.
El virrei borbònic Velasco el deportà per uns mesos a Canovelles (1704).
(Osona, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Jurista. Deixà interessants treballs inèdits, que romanen a la biblioteca del monestir d’El Escorial, sobre els drets dels castells termenals i llurs jurisdiccions i sobre el dret de represàlies, elaborats sobre els Usatges i les constitucions de Catalunya, les Commemoracions de Pere Albert i dret comú feudal; foren, més tard, tinguts en compte per Tomàs Mieres i Joan de Socarrats.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurista. Pertanyia a l’audiència de Barcelona en temps de Carles d’Àustria.
El 1708 era titular doctor de la Règia Cúria. L’any següent era magistrat a la sala del regent Francesc de Toda. Rebé els títols de ciutadà honrat (1708) i noble.
El 1714, a la caiguda de Barcelona en poder dels borbònics, aquests li confiscaren els béns i el botxí cremà els títols que li havien estat concedits. El duc de Berwick decretà el seu exili.
(Montserrat, Bages, 1180 – 1190)
Versió catalana antiga de les lleis godes o Liber iudiciorum visigot, conservada només fragmentàriament en un full de pergamí a la biblioteca del monestir de Montserrat.
Segons Anscari M. Mundó, que l’identificà el 1960 i en féu un estudi exhaustiu, el manuscrit pot ésser datat entre el 1180 i el 1190.
Es tracta d’una còpia de la versió catalana del Liber iudicus, versió feta molt probablement en els primers anys del govern de Ramon Berenguer IV de Barcelona, vers el 1140, i en direcció directa amb la primera compilació dels Usatges. La versió catalana fou feta segurament per a ús de la cúria comtal de Barcelona, com ho fou probablement la còpia del manuscrit conservat.
El document, malgrat la seva brevetat, i a part el seu interès per als estudis jurídics, té un gran valor per a la història de la llengua, com a testimoni més reculat, conegut fins ara -anterior a les Homilies d’Organyà-, d’una prosa ja netament catalana.
(Europa, segle VII)
Obra medieval (Llibre dels judicis). compilació de lleis formada per tal d’unificar la legislació dels gots i dels hispans. A Catalunya, tot seguit d’iniciada la conquesta cristiana, la seva aplicació coexistí amb alguns capitulars dels francs i la del dret canònic.
El jurista Bonhom en féu una gran tasca de divulgació, en publicar-ne una edició, amb el títol de Liber iudicum popularis.
El monestir de Montserrat conserva fragments d’una versió en català de la fi del segle XII (Libre Jutge), que precedeix en més de mig segle la traducció castellana i mostra la seva popularitat com a font de dret.
Una part dels Usatges de Barcelona és còpia d’aquesta llei.
(Lleida, 6 agost 1934 – Madrid, 13 abril 2020)
Polític. Jurista i lletrat del Consell d’Estat, fou membre del grup democratacristià Tácito (1973), amb el qual ingressà a la Unión del Centro Democrático (UCD).
Ministre de Justícia (1976-79) i diputat per Jaén (1979-82), fou president del Congrés de Diputats (1979-82) i, com a president d’UCD (1982-83), procurà, sense èxit, evitar la fallida del partit.
