Arxiu d'etiquetes: Itàlia (bio)

Bonifaci VIII

6 Respostes

(Anagni, Itàlia, 1220 – Roma, Itàlia, 11 octubre 1303)

(Benedetto Gaetani)  Papa (1294-1303). Procurà d’aïllar la branca catalano-siciliana en el tractat d’Anagni.

D’altra banda, concedí a Jaume II de Catalunya la investidura de Còrsega i Sardenya (1297) i l’animà a la lluita contra Frederic II de Sicília.

La intenció de Bonifaci VIII de convertir Jaume en el capdavanter dels güelfs (butlla Redemptor mundi, del 1297, on el nomenava gonfanoner i almirall de la Santa Seu) fracassà quan aquest optà per no dur endavant la lluita armada contra el seu germà (1297).

August, Gai Juli Octavi

Deixa un comentari

(Roma, Itàlia, 63 aC – Nola, Itàlia, 14 dC)

Primer emperador romà.

Tarraco, que fou la seu d’August durant el temps que passà a Hispània, fou posteriorment la primera ciutat de l’imperi que li donà culte com a divinitat (25 dC).

Assereto, Biagio

Deixa un comentari

(Itàlia, segle XIV – 1456)

Almirall genovès. El 1435 dirigí l’esquadra genovesa enviada per socórrer Gaeta, i va obtenir un gran triomf sobre l’esquadra aragonesa a la batalla de Ponça, on féu presoner Alfons IV el Magnànim.

Antònia de Balzo

Deixa un comentari

(Itàlia, 1353 – Messina, Itàlia, 23 gener 1374)

Reina de Sicília. Segona muller de Frederic III el Feble, últim representant al tron de l’illa de la branca del Casal de Barcelona establerta a la darreria del segle XIII.

Antònia era filla del duc d’Andria i cosina segona de la reina Joana I de Nàpols. Es casà amb Frederic en 1373 i morí sense haver-li donat fills.

Agatuccia de Pesci

1 Resposta

(Catània, Itàlia, 1374 – 1409)

Segona amistançada de Martí I el Jove. Li donà una filla, anomenada Violant.

Aquest fou duta a Barcelona, en 1403, per ser educada a cura de Martí I l’Humà, avi de la criatura.

Mafalda de Pulla-Calàbria

(Salern ?, Sicília, 1059/60 – Girona, 1108)

Comtessa de Barcelona i vescomtessa de Narbona. Filla de Robert Giscard, duc normand de Pulla i Calàbria.

Seguint, segons sembla, la política de pontificat, es casà (1078) amb Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes. Uns quants dies abans de morir aquest, el 1082, nasqué a Rodés llur fill Ramon Berenguer III.

L’any següent infeudà els comtats de Carcassona i Rasès a favor de Bernat Ató de Besiers, mentre que la tutela de l’infant hereu passava (1085) al comte Guillem I de Cerdanya, i després (1086) a Berenguer Ramon II de Barcelona.

Es tornà a casar (1085) amb Eimeric I, vescomte de Narbona i, un cop mort aquest, tornà (1106) a Catalunya, i fixà la seva residència a Girona.

Llunell, Francesc

(Tebes, Beòcia, Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV)

Militar, un dels més destacats de la Grècia catalana.

Pel gener de 1374 fou nomenat governador del castell de Livàdia. No trigà a acudir al de Megara, que era atacat per Renier Acciàjuoli. Després de forta resistència, la fortalesa sucumbí i Llunell caigué presoner. Recuperà la llibertat al cap de poc temps.

El 1375 era a Sicília com a procurador dels ducats grecs i enviat especial del noble Lluís Frederic davant el rei Frederic III de Sicília. Aquest el féu recompensar pels perjudicis soferts.

Lloria -llinatge-

(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)

(o Llúria)  Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.

Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.

La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.

Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.

Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.

Lechi, Giuseppe

(Aspes, Itàlia, 5 desembre 1766 – Montirone, Itàlia, 9 agost 1836)

Militar. Passà al servei de Napoleó, i assolí el grau de general (1796).

Durant la guerra del Francès fou nomenat cap de la divisió italiana que entrà a Catalunya amb les forces franceses de Duhesme (1808), per ordre d’aquest s’apoderà de la Ciutadella de Barcelona, on romangué com a cap de la guarnició. Participà en la presa de Mataró, on es distingí per les seves crueltats i pel seu afany de botí.

En dirigir-se Duhesme a Girona, hagué de restar a Barcelona, amb forces numèricament reduïdes, com a governador interí. Compensà la seva inferioritat de forces amb mesures extraordinàriament cruels, secundat per Ramon Casanova, cap de la tèrbola policia que havia organitzat.

Mitjançant extorsions assegurà el pagament de tributs extraordinaris dels barcelonins. La seva rapacitat i la de la seva amistançada milanesa La Ruga esdevingueren proverbials i culminaren en l’assassinat del ric usurer italià Josep Canton.

Destituït per Augereau (1809) mentre es trobava al setge de Girona, fou empresonat per la seva conducta venal. Alliberat (1813), fou enviat a Nàpols.

Gerolda

4 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIII – segle XIV)

Dama. Muller de Gualter de Campagna de Mileto i amant del rei Jaume II de Catalunya per una sola nit, devers el 1287, durant el setge d’Agosta.

En tingué dos fills bessons, Sanç i Napolió. El primer moriria aviat.

El segon, des del 1316, tractaria amb no gaire fortuna de veure’s afavorit pel seu pare, i lluitaria al servei dels reis del Marroc. Alfons III i Pere III de Catalunya tractarien Napolió més generosament.

Gerolda, amb accions notarials, treballà per aclarir la situació dels seus fills.