(Nàpols ?, Itàlia, segle XV – ?, segle XVI)
(Michele Desiderio?) Diplomàtic. Fou enviat per Alfons IV de Catalunya, com a ambaixador seu, als emperadors de Bizanci i de Trebisonda Constantí XII Paleòleg i Joan IV Comnè, i el negus Jacob d’Etiòpia (on es traslladà per la via del golf Pèrsic), per tal d’acordar una aliança antiislàmica, davant la puixança turca.
(Prato, Itàlia, 1335 – 1410)
Mercader. L’any 1393 creà la delegació de la seva companyia a Barcelona, nascuda com a filial de la de Gènova i independitzada des del 1396, amb les filials de València (1393) i de Mallorca (1394).
La filial de València es dedicà a la compra de llana al Maestrat, Aragó i Castella, de grana, arròs, fruita seca, etc, i la de Mallorca, a la compra de llana menorquina, sal d’Eivissa, productes barbarescs dels que arribaven a Mallorca, etc. Barcelona era el centre financer.
Berenguer Arnau (I) de Cervelló (Catalunya, segle XIV) Fill de Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres i germà de Guerau i de Ramon, els quals moriren, juntament amb el seu pare, a Sardenya, on ell també havia estat sota la tutela d’un altre germà seu, Guillem, l’arquebisbe de Càller. Ambdós moriren aviat, i heretà el patrimoni el germà més petit, Guillem Ramon (I) de Cervelló.
Berenguer Arnau (III) de Cervelló (Sardenya, Itàlia, segle XV) Fill gran i hereu de Jeroni Urbà de Cervelló i de Castre-Pinós. Es casà amb Joana de Castre-Pinós i de Mendoza i foren els pares de Berenguer Arnau (IV) de Cervelló i de Castre-Pinós.
Berenguer Arnau (V) de Cervelló (Catalunya, segle XV – 1560) Fill de Berenguer Arnau (IV) de Cervelló i de Castre-Pinós. Heretà les baronies i s’intitulà també vescomte d’Illa, feu que pledejà amb els Castre-Pinós, barons de Vallfogona, i que guanyà el seu fill Berenguer Arnau (VI) de Cervelló. Els seus germans Felip de Cervelló (Catalunya, segle XVI) i Joan de Cervelló (Catalunya, segle XVI) foren lloctinents de Mallorca (1538-47).
Berenguer Arnau (VI) de Cervelló (Catalunya, segle XVI) Fill de Berenguer Arnau (V) de Cervelló. Guanyà un plet amb els Castre-Pinós pel vescomtat d’Illa. Fou el pare d’Estefania de Cervelló-Castre, de Berenguer Arnau (VII) i de Felip (I) de Cervelló.
Berenguer Arnau (VII) de Cervelló (Catalunya, segle XVI – 1588) Fill i hereu de Berenguer Arnau (VI). Juntament amb el seu germà Felip (I) de Cervelló (Catalunya, segle XVI – 1590) foren barons de Castre i de Peralta i vescomtes d’Illa. Ambdós moriren sense successió i l’herència passà a la seva germana Estefania de Cervelló-Castre.
(Nàpols, Itàlia, vers 1370 – Circello, Campània, Itàlia, 1439)
Militar i duc de Bari. Lluità contra Alfons IV de Catalunya i a favor de la lliga pro-angevina (1424-28) encapçalada pel papa Martí V, i més tard al servei de Joana II de Nàpols.
Morta aquesta (1436), lluità a favor d’Elisabet, muller de Renat d’Anjou, i intentà de deturar els catalans a l’Abruç.
Sovint fingí, en veure’s amenaçat, que volia canviar de bàndol. El 1439 prengué Pescara, Loreto i Sulmona.
Fou el pare d’Antonio Caldora (Nàpols, Itàlia, segle XIV – segle XV) Militar. Duc de Bari i comte de Trivento. Lluità amb el seu pare contra Alfons IV el Magnànim al servei de Renat d’Anjou, el qual el nomenà virrei de Nàpols. El 1437 atacà el rei català per sorpresa, però el 1442 fou derrotat per aquest a Sassano i fet presoner. Aviat fou alliberat, però la seva submissió a Alfons IV fou sempre insegura.
(Anagni, Itàlia, 1220 – Roma, Itàlia, 11 octubre 1303)
(Benedetto Gaetani) Papa (1294-1303). Procurà d’aïllar la branca catalano-siciliana en el tractat d’Anagni.
D’altra banda, concedí a Jaume II de Catalunya la investidura de Còrsega i Sardenya (1297) i l’animà a la lluita contra Frederic II de Sicília.
La intenció de Bonifaci VIII de convertir Jaume en el capdavanter dels güelfs (butlla Redemptor mundi, del 1297, on el nomenava gonfanoner i almirall de la Santa Seu) fracassà quan aquest optà per no dur endavant la lluita armada contra el seu germà (1297).
(Roma, Itàlia, 63 aC – Nola, Itàlia, 14 dC)
Primer emperador romà.
Tarraco, que fou la seu d’August durant el temps que passà a Hispània, fou posteriorment la primera ciutat de l’imperi que li donà culte com a divinitat (25 dC).
(Itàlia, segle XIV – 1456)
Almirall genovès. El 1435 dirigí l’esquadra genovesa enviada per socórrer Gaeta, i va obtenir un gran triomf sobre l’esquadra aragonesa a la batalla de Ponça, on féu presoner Alfons IV el Magnànim.
(Itàlia, 1353 – Messina, Itàlia, 23 gener 1374)
Reina de Sicília. Segona muller de Frederic III el Feble, últim representant al tron de l’illa de la branca del Casal de Barcelona establerta a la darreria del segle XIII.
Antònia era filla del duc d’Andria i cosina segona de la reina Joana I de Nàpols. Es casà amb Frederic en 1373 i morí sense haver-li donat fills.
(Catània, Itàlia, 1374 – 1409)
Segona amistançada de Martí I el Jove. Li donà una filla, anomenada Violant.
Aquest fou duta a Barcelona, en 1403, per ser educada a cura de Martí I l’Humà, avi de la criatura.
(Catània, Itàlia, 2 juliol 1363 – Lentini, Itàlia, 25 maig 1401)
Reina de Sicília (1377-1401). Única filla de Frederic III de Sicília i de Constança d’Aragó i néta per part de mare de Pere III de Catalunya.
Succeí el seu pare, bé que el govern fou exercit pel seu tutor i vicari general de l’illa, Artal d‘Alagó, al qual s’uniren aviat tres vicaris més.
El projectat matrimoni de Maria amb el duc Joan Galeàs I de Milà, negociat secretament pel tutor el 1378, provocà una crisi i el rapte de la reina per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, del partit català, que la lliurà a les tropes catalanes enviades pel rei Pere III el 1380, les quals la custodiaren, primer a Sicília i després a Sardenya (1382), fins que fou portada a Catalunya, el 1384.
Fracassat el projecte de casar-la amb l’infant Joan, per la tenaç oposició d’aquest, el rei Pere la destinà al seu nét Martí, fill de l’infant Martí. El tracte es clogué el 1386, però el matrimoni no s’efectuà, a causa de la poca edat del nuvi, fins el 1392, poc abans de la partença de l’estol reunit per l’infant Martí per reinstaurar la nora i el fill a Sicília (1392).
Tingué només un fill, Pere, mort petit (1400), per la qual cosa deixà hereu del regne el seu marit.
Dades dels Països Catalans 