Arxiu d'etiquetes: Itàlia (bio)

Castellví i Boter, Pere de

6 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – segle XVI)

Vescomte de Sanluri. Hereu testamentari dels germans Perot i Lluís de Castellví. Fou confirmat vescomte de Sanluri pel rei el 1507. El seu descendent fou:

Artau de Castellví i d’Alagó  (Sardenya, Itàlia, segle XVI)  Vescomte de Sanluri. Fou creat comte de Làcon el 1561. El seu fill i successor fou:

Jaume de Castellví i de Castellví  (Sardenya, Itàlia, segle XVI – segle XVII)  Comte de Làcon. Fou el primer marquès de Làcon el 1605. Els seus fills foren:

Borja i Cattanei, Jofre de

2 Respostes

(Roma, Itàlia, 1481 – Squillace, Itàlia, 1516)

Príncep de Squillace. Fill del cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de Vannozza Cattanei. Aquell tenia dubtes sobre la paternitat, però el féu legitimar perquè pogués rebre beneficis eclesiàstics; a nou anys era ja canonge de València.

El 1494 es casà al Castell Nou de Nàpols amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols. Aquest atorgà als nuvis el principat de Squillace i el ducat de Cariati a Calàbria, més el dret d’anomenar-se Borja d’Aragó.

Refugiats a Roma durant l’ocupació de Carles VIII, retornaren a Nàpols, on el 1506 morí Sança, que s’havia fet cèlebre per les seves infidelitats conjugals. Es casà novament, amb Maria Milà d’Aragó, filla del comte d’Albaida, de la qual nasqué l’hereu i successor Francesc de Borja i d’Aragó.

Borja, Joan de

2 Respostes

(Roma, Itàlia, 1498 – 1548)

Duc de Camerino i de Nepi. Fill d’Alexandre VI i la mare es creu que era Lucrècia Borja. Estigué al servei de l’emperador Carles I.

En morir, la seva herència passà a Francesc de Borja i d’Aragó.

Bernad, Silveri

Deixa un comentari

(Morella, Ports, 1576 – Sardenya ?, Itàlia, segle XVII)

Jurista. Fou general i advocat, des del 1600, de l’orde de Montesa, per a la qual guanyà un famós plet. Fou regent de la Reial Audiència de Sardenya.

Escriví en llatí uns comentaris als privilegis dels reis de la Corona catalano-aragonesa.

Bacallar, Andreu

Deixa un comentari

(Càller, Itàlia, segle XVI – Sàsser, Itàlia, 23 novembre 1612)

Bisbe de l’Alguer (1578-1605) i de Sàsser. Home d’extensa cultura i gran coneixedor de les llengües llatina, grega, hebrea i caldea.

Entre els seus treballs sobresurt la traducció, del grec a llatí, de les obres de Joan de Damasc.

Alfons II de Nàpols

8 Respostes

(Itàlia, 1448 – 1495)

Rei de Nàpols (1494-95). Successor de Ferran I de Nàpols. Dominà la revolta dels barons, però fou derrotat per Carles VIII, rei de França.

Maria de Nàpols i d’Hongria

2 Respostes

(Nàpols, Itàlia, vers 1280 – vers 1350)

Reina de Mallorca. Filla de Carles II d’Anjou, rei de Nàpols, i de Maria d’Hongria. Es casà amb l’infant Sanç (1304), hereu de la corona del regne de Mallorca.

Vídua (1324) i sense fills, contragué nou matrimoni amb Jaume (III) de Xèrica.

Se li atribueix un comportament extravagant i anormal.

Joana I de Nàpols

11 Respostes

(Nàpols, Itàlia, vers 1326 – Muro Lucano, Itàlia, 27 juliol 1382)

(o d’Anjou)  Reina de Nàpols i comtessa de Provença (1343-81). Filla de Carles II de Nàpols i de Maria de Valois. Succeí el seu avi, Robert I. Casada (1343) amb el seu cosí l’angeví Andreu d’Hongria, duc de Calàbria, fou acusada de complicitat en l’assassinat d’aquest (1345). Amb el segon marit, Lluís de Tàrent, intentà la conquesta de Sicília, però acabà renunciant definitivament a l’illa (pau del 1372).

Vídua de Lluís (1362), decidí de casar-se amb Jaume IV de Mallorca, evadit de la presó de Barcelona (1363), i li donà el títol de duc de Calàbria; implicat, aquest, en la guerra de Castella i pres per Enric de Trastàmara, el rescatà (1370). Vídua (1375), es casà encara amb Otó de Brunsvic-Grubenhagen.

Afavorí l’elecció de l’antipapa Climent VII, i fou excomunicada per Urbà VI (1379). Ocupat el regne, que destinava a Lluís de França, duc d’Anjou, per Carles de Durazzo, comte de Gravina, aquest l’empresonà i la féu assassinar al castell de Muro.

Fontana, Aleix

Deixa un comentari

(Sàsser, Sardenya, Itàlia, segle XVI – 1558)

Cavaller. Fou jurista de la cancelleria imperial per a la corona catalano-aragonesa i el 1535 acompanyà Carles I de Catalunya a l’expedició a Tunis; després del 1556 fou mestre racional de Sardenya.

Humanista, es relacionà amb l’erasmista català Miquel May; fou amic i admirador d’Ignasi de Loiola, i gràcies als seus béns, cedits en testament de 1556, féu construir a Sàsser el primer col·legi de la companyia a Sardenya.

Foixà -varis bio-

Deixa un comentari

Arnau de Foixà  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Capità de Trepani vers el 1445.

Carles de Foixà  (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Senyor de Recattino, que recuperà el feu a mitjan segle XVI. Fou pare d’Hèrcules de Foixà.

Hèrcules de Foixà  (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Fill de Carles de Foixà. Obtingué la donació de la senyoria de Recattino en casar-se (1586). Fou senador de Palerm i conseller de la noble Companyia dels Blancs.

Hug de Foixà  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Castellà del castell del Mar de Palerm el 1486. Germà de Jeroni de Foixà.

Jeroni de Foixà  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Senyor de Recattino, com a hereu de la seva mare, Eufèmia, i vengué el feu a Simó Ventimiglia. Era germà d’Hug.

Joan Antoni de Foixà  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Castellà del castell del Mar (o Castellammare) de Palerm entre el 1451 i el 1473. Tingué també drets sobre el port d’Agrigent.

Miquel de Foixà  (Catalunya, segle XIX)  Agrònom. Fou un dels dos secretaris fundadors de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851). És autor d’alguns treballs d’interès agronòmic, com el titulat Consejos a los hacendados y agricultores (1857).

Pere de Foixà  (Catalunya, segle XIV)  Noble que anà a Sardenya (1323) amb l’expedició comandada per l’infant Alfons.

Ponç de Foixà  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Eclesiàstic. Pertanyia a la noble família del seu nom. El 1326 era vicari general de Barcelona.