(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1859)
Tècnic tèxtil. Primer catedràtic de teoria de teixits a l’escola industrial de la Junta de Comerç de Barcelona (1851).
Contribuí a l’organització de l’exposició de Barcelona del 1850 i fou jurat de les exposicions universals de Londres (1851) i de París (1855).
Escriví un Tratado para la fabricación de tejidos de seda y otras clases.
(Barcelona, 1907 – 1996)
Industrial. Un dels primers del cinema català.
S’uní a Antoni Pujol per fundar els laboratoris Fotofilm de Barcelona i Madrid que el 1949 patentaren un procediment de cinema en color, el Cinefotocolor.
(Maó, Menorca, 29 agost 1829 – Barcelona, 1901)
Navilier i escriptor. Capità de vaixell, visità diversos continents i, per últim, s’establí a Barcelona, on pertangué a la junta del Foment de la Producció Nacional i a la del port de Barcelona.
Publicà els seus records del setge de Sebastopol (1859) i alguns opuscles sobre la indústria naval (1879-80) i sobre el port de Barcelona (1880-99).
(Barcelona, 16 febrer 1861 – 3 febrer 1908)
Fabricant i economista. Féu les guerres carlines i treballà a la fàbrica Güell, en la qual arribà a tenir un alt càrrec fins que es plantà pel seu compte.
Fou membre del Centre Català, però en sortí amb Àngel Guimerà, Domènech i Montaner, i Permanyer (1887), i participà en la fundació de la Lliga de Catalunya.
Ardent proteccionista, els seus discursos a les assemblees de Manresa (1892) i a Reus (1893) foren publicats amb el títol de Criteri econòmic general catalanista (1893).
(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Sabadell, Vallès Occidental, 15 juliol 1896 – 10 desembre 1981)
Industrial i inventor. El 1924 muntà una fàbrica d’aparells de ràdio i es vinculà a l’emissora EAJ-15 de Ràdio Associació.
Patentà un sistema de transmissió d’imatge a distància (1930), però la guerra civil estroncà la seva activitat inventora i emprenedora.
(Balaguer, Noguera, 20 abril 1917 – Barcelona, 29 març 2007)
Industrial i polític. Lluità amb les tropes de Franco, i, després de la guerra civil, esdevingué un actiu i ric industrial, sobretot de mobles. Es presentà per a procurador a corts pel terç familiar de Barcelona i, pel seu to demagògic i populista, assolí l’èxit amb votacions molt nodrides.
Ha estat regidor de Barcelona i s’ha distingit pel seu aire polèmic, de vegades esqueixat, en notes a la premsa o intervencions públiques. Membre de l’últim ajuntament corporatiu de la ciutat i de les darreres corts franquistes, el 1982 fou elegit diputat per Alianza Popular.
Ha publicat El libro negro de un procurador familiar (1971), Las elecciones norteamericanas vistas por un procurador familiar (1971), El libro rojo de los subnormales (1972) i Las elecciones de 1936 en Cataluña (1977).
(Barcelona, 21 juliol 1898 – serra de Guadarrama, Castella, 6 agost 1936)
Polític, industrial i dirigent esportiu. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona (1920), i es posà al capdavant del negoci familiar, que amplià.
De la mà d’Antoni Rovira i Virgili, el 1927 començà a col·laborar en el diari “La Nau”, vinculat al qual, el 1929, impulsà “La Nau dels esports”: setmanari esportiu català, on també col·laborà.
Políticament es vinculà inicialment a Acció Catalana i el trencament amb Rovira i Virgili a propòsit de l’escissió que hi tingué lloc, el portà a convertir el setmanari en “La Rambla” (1930). El 1931 fou elegit com a independent dins la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya diputat a corts constituents, on defensà l’Estatut de Catalunya. Afiliat a ERC (1932), tornà ser elegit diputat a les corts el 1933 i el 1936.
Fou directiu (1928) i president (juliol 1935) del Futbol Club Barcelona, així com també president de la Federació Catalana de Futbol (1929-30) i del RACC (1930).
Anant cap a Madrid amb cotxe, no s’adonà que entrava en zona franquista, on un escamot de soldats l’afusellà, amb els seus dos acompanyants, sense cap judici previ.
Convertit en un símbol del catalanisme i de l’antifranquisme, la seva figura ha estat recuperada i objecte d’homenatges després de la dictadura.
Fou el pare de Josep Ildefons Suñol i Soler.
(Barcelona, 1816 – Sants, Barcelona, 2 juliol 1855)
Advocat, industrial i polític. Va formar part de la generació següent a Aribau, que dugué a terme la victòria del romanticisme liberal a Catalunya. Entre el 1833 i el 1840, es donà a conèixer a les planes de la premsa barcelonina.
Com a poeta fou autor de composicions de tema oriental (Al xiprer del Generalife) o històric (Lo rei En Jaume, Desperta Ferro), però el seu poema més remarcable és A un noi dormit.
Com a industrial, s’associà amb Joan Güell i Ferrer, del qual fou amic i apoderat, i amb qui col·laborà en el moviment de resistència al lliurecanvisme que es produí el 1846. Convertit en economista, col·laborà al períodic “El Bien Público”, des d’on va entrar en polèmica amb els lliurecanvistes. L’any 1850 esdevingué director de la fàbrica Güell de Sants.
Nomenat president de l’Institut Industrial de Catalunya en ple moviment vaguístic del 1855, fou assassinat pocs dies després a la fàbrica Güell de Sants, segurament com a represàlia per l’execució de Josep Barceló, president de la Societat de Teixidors de Barcelona.
A més de la seva obra poètica, és autor de nombrosos articles de costums en llengua castellana, d’obres de caràcter històric i de comentaris polítics.
(Reus, Baix Camp, 12 setembre 1842 – Barcelona, 23 abril 1902)
Industrial i polític. Es destacà, durant la Restauració, pels seus criteris proteccionistes. Representà a Barcelona els interessos polítics de F. Romero Robledo; fou diputat a corts per Sant Feliu de Llobregat (1876-80) i més tard senador vitalici.
Amplià i millorà la fàbrica del Cairat, creada per J. Puig i Llagostera, i hi creà la primera central hidroelèctrica dels Països Catalans. Pertangué al Foment del Treball Nacional.
Publicà obres de tema econòmic, com La bancarrota española detrás del último empréstito (1868).
Dades dels Països Catalans 