Arxiu d'etiquetes: Illes Balears (hist)

Balears, capitania general de

15 Respostes

(Illes Balears, segle XX – 1984)

Demarcació militar, amb capital a Palma de Mallorca. Aquesta denominació substituí, al segle XX, l’antiga de capitania general de Mallorca.

La divisió militar de l’estat espanyol feta el 1893 respectà aquesta denominació, malgrat que a la Península Ibèrica les antigues capitanies generals foren anomenades des d’aleshores regions militars.

Durant la Segona República, arran de la gestió ministerial de Manuel Azaña, fou anomenada comandància general de Balears, nom que recuperà el 1984 després d’una nova reorganització de l’exèrcit de l’estat espanyol.

Baleàrica, la

2 Respostes

(Illes Balears, segle IV – segle VI)

Província romana que comprenia d’arxipèlag, incloses les Pitiüses.

Creada a la fi del segle IV, fou la més recent de les que formaven part de la diòcesi d’Hispània i, incorporada a l’imperi bizantí el 534.

Fou la darrera que desaparegué.

Illes Balears, les

239 Respostes

País de l’Europa mediterrània: 5.061,3 km2, 821.820 hab (1999), situat davant les costes de Catalunya i el País Valencià, que actualment constitueix una comunitat autònoma uniprovincial amb un total de 67 municipis.

GEOGRAFIA FÍSICA: Les Balears són un arxipèlag constituït per Mallorca, illa major del conjunt (3.640 km2), formada per un Pla central que contrasta amb la serra de Tramuntana, també dita de Ponent, que culmina al Puig Major; Menorca, Eivissa i Formentera, a més a més de tot un enfilall d’illetes i illots, entre els quals es destaquen Cabrera, l’illa des Conills i sa Dragonera.

Amb l’excepció del riu de Santa Eulària, a Eivissa, les illes Balears no tenen un sistema fluvial permanent, sinó que les aigües pluvials hi circulen per rieres i torrents. El clima és de tipus mediterrani, amb l’excepció de les zones de muntanya de Mallorca.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La dinàmica demogràfica de les Balears, després del boom viscut a la dècada dels 1960, s’ha mantingut vigorosa al llarg dels darrers vint anys (44% de creixement absolut entre 1970-90). Aixó ha respost principalment a la immigració, estimulada pel turisme i el creixement econòmic que, paral·lelament, ha experimentat tot el conjunt de l’economia insular.

Tanmateix, el creixement vegetatiu se situa tan sols al voltant de la mitjana espanyola (2,5 per 1.000), a causa del pes predominant d’una alta taxa de mortalitat (10 per 100 davant el 7,9 d’Espanya). En la dècada dels 1980, l’arxipèlag ha experimentat un període de prosperitat econòmica, frenada per la crisi turística de 1989, però que, així i tot, en la comunitat autònoma de més alt creixement del PIB entre 1986-89 (5,9% de mitjana anual, contra el 4,7 de la mitjana espanyola).

Una gran part dels recursos procedeixen del sector terciari (68% de la població activa), a causa del fet de constituir una de les zones turístiques més importants de la Mediterrània, amb una gran expansió de l’oferta hotelera i altres serveis com ara els transports i les comunicacions (l’aeroport de Palma és el segon d’Espanya per tràfic de passatgers i el primer en vols internacionals).

La indústria (25% de la població activa), vinculada tradicionalment als sectors tèxtil, de la pell i la sabateria (Inca), ha experimentat darrerament una forta puixança gràcies als sectors de la construcció i l’alimentació, relacionats amb el turisme. En el sector primari (7% de la població activa), es destaca la producció de llet i els derivats làctics a Menorca (Maó). Pel que fa a la mineria, hi ha jaciments de lignit a Selva i Manacor (Mallorca).

HISTÒRIA: Poblada ja abans de l’any 4000 aC, la cultura baleàrica va excel·lir especialment amb les realitzacions megalítiques: talaiots, navetes, etc (especialment a Menorca i Mallorca). Més endavant, l’arxipèlag va ser ocupat pels grecs, cartaginesos i romans, que l’any 400 li concediren identitat administrativa pròpia; així es constituí la província Baleàrica, amb capital a Pollentia.

L’any 902, va ser ocupada pel califat de Còrdova, i va viure sota influència musulmana fins que Jaume I de Catalunya va conquerir Mallorca (1229) i Eivissa (1235), mentre que Menorca va ser sotmesa sota el regnat d’Alfons II el Franc (1287).

Repoblada des del Principat, va experimentar un fort creixement de les activitats comercials i de la menestralia urbana, en contrast amb l’estancament agrari, que originà alçaments i revoltes de la pagesia; entre les més remarcables cal esmentar la revolució de la part forana de Mallorca (1450) i de les Germanies (1521-23), esclafades per les tropes de Carles I de Catalunya.

Després d’una pròspera etapa en què la posició mediterrània de l’arxipèlag va assegurar una economia florent, la descoberta d’Amèrica i la crisis econòmica del Mediterrani van arrossegar l’arxipèlag a una època de decadència al llarg dels segles XVI-XVII.

Després de la guerra de Successió, a causa dels acords secrets del tractat d’Utrecht, Menorca va viure sota l’administració anglesa (1708-1802). Al segle XIX començà una etapa de relatiu creixement econòmic, paral·lel a la revitalització de l’activitat naval, relacionada amb el comerç amb Amèrica, obert per Carles IV de Borbó. Les guerres colonials i la crisi vitícola provocada per la fil·loxera, però, van frenar aquest creixement.

Al segle XX, després dels beneficis generats arran de la Primera Guerra Mundial, el turisme es destacà com a força motora del creixement econòmic de tot l’arxipèlag. Als anys 1920, especialment a Palma de Mallorca, es començà de constituir un petit nucli de burgesia urbana que impulsa un estatut autonòmic que havia de ser proposat a la segona República espanyola. Però aquest procés s’estroncà amb la guerra civil i la repressió de la postguerra.

No va ser fins als anys 1950, i sobretot a partir dels 1960, que el turisme rellançà la creació d’una important infraestructura de serveis, més endavant controlada per grups d’operadors internacionals. Fins al 1983 no s’aprovà l’estatut autonòmic, amb el qual es creà el Consell General Interinsular i, posteriorment, el Govern Balear, que té el suport polític i administratiu descentralitzat dels consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera.

Lleis Palatines

5 Respostes

(Illes Balears, 9 maig 1337)

Conjunt de disposicions en llatí (Leges Palatinae). Promulgades per Jaume III de Mallorca, que regulaven les obligacions de tots els oficials de la cort del rei de Mallorca, amb llurs subordinats.

Pere III el Cerimoniós les féu traduir al català per Mateu Adrià (1344) i les incorporà a les Ordinacions.

És un bell còdex, de 79 folis de pergamí amb precioses miniatures, fou il·luminat pel mestre dels Privilegis i dut per Jaume III de Mallorca a França, i avui és al Koninklijke Bibliotheek de Brussel·les.

Mallorca, taifa de -1076/1231-

(Illes Balears, 1076 – 1231)

Taifa independent. Comprenia la totalitat de l’arxipèlag de les Balears, constituïda com a conseqüència de la derrota dels Banū Mugāhid de Dénia (que també governaven Mallorca) per part del rei de Saragossa al-Muqtādir.

El valí de Mallorca, aleshores Abd Alläh al-Murtadä, se n’autoanomenà emir. En temps del seu successor, Mubasir Näsir al-Dawla, fou signat l’acord de Sant Feliu de Guíxols entre Ramon Berenguer III de Barcelona i l’arquebisbe Pere, representant de Pisa, que originà la croada pisano-catalana (1114-15) contra les Illes. L’èxit cristià comportà, tanmateix, l’annexió de les Balears a l’imperi almoràvit.

Un segon període independent s’inicià posteriorment, el 1158, amb l’entronització almohade a la península Ibèrica, i perdurà fins el 1203.

Mallorca, seu i refugi de la causa almoràvit andalusina, fou governada per la dinastia dels Banū Ganiya, l’últim dels quals, Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya, la perdé definitivament enfront del califa al-Nāsir.

El 1229 començà la conquesta de Mallorca per part de Jaume I de Catalunya.

Mallorca, regne de -1276/1349-

(Illes Balears, 1276 – 1349)

Territori que comprenia Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller i altres territoris occitans, i poc més tard també Menorca.

La conquesta de Mallorca, el 1229, afegí un nou territori a la corona catalano-aragonesa sota Jaume I el Conqueridor. En el seu testament, atorgat el 21 d’agost de 1262 i confirmat deu anys després, deixà al seu segon fill, Jaume, el regne de Mallorca.

El primogènit, Pere II el Gran, considerà excessives les donacions fetes al seu germà. Després de la mort de Jaume I, el 1276, a València, Pere II de Catalunya arrencà del seu germà Jaume II una concòrdia (1279) per la qual aquest es reconeixia feudatari del rei de Catalunya per a si i per als seus successors. Es comprometé a acudir cada any a les Corts de Catalunya, a fer observar els Usatges de Barcelona dins el Rosselló i la Cerdanya i a no batre moneda pròpia ni admetre’n d’altra, en els seus dominis, que la de Barcelona.

Després de la conquesta de Sicília, el papa Martí IV excomunicà Pere II i donà la investidura del seu regne a Carles de Valois, fill del rei de França. Malgrat el pacte del 1279, Jaume II no acudí en ajut del seu germà, ans al contrari, s’alià amb el rei de França. El rei de Catalunya s’apoderà dels dos fills de Jaume II de Mallorca i els tingué presoners a Torroella de Montgrí, i Jaume mateix hagué d’escapar de Perpinyà per unes clavegueres.

El rei de Mallorca autoritzà el pas dels francesos per les seves terres per a la invasió de Catalunya (croada contra Catalunya). Però, al coll de Panissars, l’exèrcit francès fou destrossat per Pere II (1285). Aquest, que estava malalt, preparà una expedició, a càrrec del seu fill primogènit, Alfons, per castigar el rei de Mallorca. Pere II morí poc després, però Alfons II, el seu fill i successor, continuà el projecte d’invasió.

El 19 de novembre de 1285 Palma de Mallorca es rendí sense combat. Poc després, no sense resistència, caigueren els castells d’Alaró, de Pollença i de Santueri. Eivissa seguí la mateixa sort. L’illa de Menorca encara era en mans dels sarraïns feudataris del rei de Mallorca; i, per impedir que Jaume II pogués anar-hi i intentar, des de Menorca, l’assalt a Mallorca, Alfons II de Catalunya preparà una expedició, que arribà a Maó i prengué l’illa, després de derrotar l’exèrcit musulmà.

Jaume II de Mallorca intentà diverses incursions a Catalunya; totes fracassaren. L’aliança del rei de Mallorca amb el papa i amb França no fou reconeguda pel tractat de Tarascó (1291), car la senyoria de Mallorca fou atribuïda al rei de Catalunya. Després del tractat d’Anagni, però, i de noves negociacions, el regne de Mallorca fou tornat a Jaume II (1298), amb la condició de reconèixer-se feudatari del rei de Catalunya.

Jaume II morí el 29 de maig de 1311. El seu primogènit renuncià a la corona de Mallorca i es féu franciscà. El segon fill, Sanç, fou designat rei, i després de la coronació, a Mallorca, passà a Barcelona per a l’homenatge a Jaume II de Catalunya.

França continuà la seva política procurant l’enemistat entre Mallorca i Catalunya; però Sanç I, amb prudència, desbaratà aquesta tàctica; el 1321 ajudà el rei de Catalunya amb un estol de més de vint galeres, a les ordres de l’almirall Hug de Totzó, per a la conquesta de Sardenya.

Jaume II de Catalunya, agraït, dispensà el rei de Mallorca de la visita anual de vassallatge per tota la vida, i posà, en suport seu, tot el pes de la seva força diplomàtica enfront del rei de França, que volia apoderar-se de Montpeller, pertanyent a Sanç de Mallorca.

Aquest no tenia fills, i Jaume II de Catalunya confiava que la successió a la corona de Mallorca resoldria, d’una manera incruenta, el problema creat per Jaume I, en separar aquest regne de la corona catalano-aragonesa. Però el rei de Mallorca designà hereu un seu nebot, Jaume, fill d’un germà, Ferran, príncep de Morea. El rei de Catalunya estigué a punt de declarar-li la guerra, el 1319, però la intervenció del papa ho evità.

Mort Sanç I el 1324, a Formiguera, el successor, Jaume III, que només tenia deu anys, regnà sota la tutela d’un altre oncle seu, Felip, fins el 1328. El rei de Catalunya intentà la conquesta de Mallorca per les armes, però Roma ho tornà a evitar.

El litigi dinàstic fou posat en mans de juristes eminents, que proclamaren els drets de Jaume III de Mallorca. Fou arranjat el seu matrimoni amb Constança d’Aragó, filla del futur Alfons III. El 1327 Jaume de Mallorca i el seu oncle regent, Felip, reconegueren el vassallatge de Jaume II de Catalunya, i dos anys més tard (1329) Jaume III de Mallorca es presentà davant el seu sogre Alfons III el Benigne com a vassall.

El 1336 Pere III el Cerimoniós pujà al tron com a rei de Catalunya, i exigí el reconeixement feudal de Jaume de Mallorca, a Barcelona. D’altra banda, el rei de França tornà a plantejar el problema de Montpeller. Jaume demanà ajut al rei de Catalunya, que, per part seva, tenia la intenció d’apoderar-se del regne de Mallorca, i l’entretingué amb defugis i dilacions.

Els dos cunyats, de caràcter impetuós, toparen. Pere III acusà el de Mallorca de diversos crims (entre altres, de batre moneda pròpia), començà un procés contra Jaume III, el declarà culpable de rebel·lió i armà un estol, que passà a Mallorca el 18 de maig de 1343 i s’apoderà de l’illa ràpidament. L’any següent atacà el Rosselló, Menorca i Eivissa, i els prengué.

Jaume III s’escapà, anà a França i, amb l’ajuda de Felip IV, atacà els comtats de Conflent i Cerdanya, sense resultat, davant les forces de Pere III. Poc després vengué Montpeller al rei de França, per 120.000 tàlers d’or, que havia de rebre en tres pagaments. Cobrat el primer, organitzà un estol i contractà mercenaris per a una expedició a Mallorca, per recuperar el regne. Fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).

El fill de Jaume III s’intitulà rei de Mallorca (Jaume IV de Mallorca), i no renuncià a la corona; però aquest regne restà definitivament unit a la corona de Catalunya.

No tingué corts pròpies, car, essent els seus sobirans vassalls de Catalunya, assistiren a les Corts generals de Catalunya. Durant el compromís de Casp, els seus síndics no intervingueren en la designació del nou rei.

La residència normal dels reis de Mallorca era a Perpinyà, capital del Rosselló, o a Palma de Mallorca, on tenien el Palau Reial.

Jaume III féu redactar, el 1337, les famoses Lleis palatines, monument jurídic que regulava les coses referents a la casa reial i als oficials majors de la cort (canceller, camarlenc, majordom i mestre racional), i també les funcions de tots els subalterns.