Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Xàtiva, bisbat de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle VI – segle VII)

Antiga diòcesi de la província eclesiàstica Cartaginense creada en el que fou municipi romà de Saetabis, al llarg del segle VI. Les primeres notícies són del 589, en què el seu bisbe Muttus assistí al tercer concili de Toledo.

Hom creu que la primitiva basílica, seu del bisbat, es trobava a l’església de Sant Feliu, situada al peu del castell, on s’han descobert els fonaments d’una primitiva basílica i un cippus romà, aprofitat com a base d’altar, del qual hom esborrà la inscripció pagana i n’hi gravà una altra, al segle VII, amb el nom del bisbe Anastasi.

Les darreres notícies són de l’any 693, amb el bisbe Isidor (II), cosa que permet de suposar que desaparegué amb la invasió dels àrabs. Alguns autors han situat dins la seva demarcació el monestir Servità.

Vult, el Sant

Deixa un comentari

(València, Horta)

Imatge de Jesús vestit de summe sacerdot, venerada al barri de la Xarea.

Vilafermosa, arxiprestat de

1 Resposta

(Alt Millars, ? – 1960)

Antiga demarcació eclesiàstica, centrada en la vila de Vilafermosa, que constituí fins el 1960 (que fou incorporada a la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana, on forma part de l’arxiprestat de Cirat) un enclavament de l’arxidiòcesi de València entre les de Tortosa, Sogorb, Terol i Saragossa.

Comprenia tota la comarca, excepte Fanzara (que pertanyia a Tortosa) i Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina (que pertanyia a Sogorb).

València, província eclesiàstica de

1 Resposta

(País Valencià, 1492 – )

Demarcació territorial eclesiàstica, creada el 1492, quan Innocenci VIII concedí, a precs de Roderic de Borja, bisbe de València i vicecanceller de la cúria romana, l’elevació de l’Església valentina a la dignitat metropolitana. Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI.

A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca. La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València. La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears.

Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la seu apostòlica, i eren governats, des del 1482 i el 1489 respectivament, pel mateix Roderic de Borja en administració o comenda. En realitat, la província eclesiàstica Valentina recentment creada era constituïda íntegrament per les prebendes eclesiàstiques de què fruïa el cardenal Roderic de Borja i sense disminuir absolutament els territoris jurisdiccionals de les diòcesis metropolitanes veïnes.

Les variacions geogràfiques que l’han afectat des de la seva creació fins ara han estat múltiples. El 1510 Juli II decretà la divisió entre Cartagena i Oriola, tot i que continuaren governades per un mateix bisbe, però aquesta divisió fou revocada pocs anys després per Lleó X (1517) i per Climent VII (1525-30). La separació definitiva fou deguda a la iniciativa de Felip II de Castella; Pius IV erigí el bisbat d’Oriola el 1564 com a sufragani de València.

Cartagena, pel fet d’ésser del Regne de Castella, deixà de pertànyer a València i es reintegrà a Toledo, de la qual havia estat separada per Calixt III. De fet s’aconseguí que la província eclesiàstica Valentina coincidís pel sud amb les fronteres polítiques del regne: hom assignà al territori de la diòcesi d’Oriola el de la seva governació civil (governació d’Oriola), i li foren afegits Cabdet i Aiora. La diòcesi de Sogorb, que havia estat durant molt de temps unida a la d’Albarrasí, fou desmembrada d’aquesta darrera el 1577 pel papa Gregori XIII i unida a la de València, mentre que la d’Albarrasí romania subjecta a la de Saragossa.

La restauració de les antigues diòcesis insulars d’Eivissa i Menorca el 1782 i el 1795, respectivament, no alterà gens la circumscripció de la província eclesiàstica de València: foren desmembrades de la diòcesi de Mallorca, però restaren subjectes al metropolità valentí.

La divisió en províncies civils l’any 1833 repercutí a la llarga en les circumscripcions diocesanes. El concordat del 1851 establia que la diòcesi d’Eivissa restaria unida a la de Mallorca; la seu episcopal d’Oriola havia de passar a Alacant, i la de Sogorb a Castelló de la Plana. Pel fet de restar aquestes dues darreres diòcesis com a sufragànies de la de València, amb elles incorporarien a llur província eclesiàstica els territoris que ambdues adquirissin de les respectives províncies civils.

En no res restaren els diferents intents del començament del segle XX encaminats a reduir el nombre de diòcesis hispàniques, i en no res també el conveni del 1908 que projectava el traçat d’una nova divisió i circumscripció diocesanes. La diòcesi d’Albacete, creada el 1949, en agregar-se com a sufragània a la província eclesiàstica Valentina, augmentà les seves dimensions en uns 9.000 km2, 8.000 dels quals havien pertangut fins aleshores al bisbat de Cartagena, sufragània de Granada des del 1851, i els restants 1.000 km2 comprenien la parròquia de Cabdet i el seu terme (que es prenia d’Oriola) i l’arxiprestat de La Roda, que, al seu torn, era desmembrat de Conca, sufragània de Toledo.

El sobrant de la província d’Albacete, amb una extensió de 5.000 km2 (pertanyents als arxiprestats d’Alcaraz i Elche de la Sierra), continuà en la diòcesis de Toledo fins el 1966, que fou adjudicat a la mitra d’Albacete. Així fou aconseguida una homologació entre els límits diocesans i civils. Una part dels acords del 1851 no es realitzà. La coincidència dels límits diocesans amb els de les províncies civils fou reconeguda com a necessària per l’article novè del concordat del 1953.

L’aplicació d’aquest produí un reajustament de límits en les diòcesis de la província valentina, que ocasionà una gran ampliació del territori a costa de les metropolitanes de Tarragona i de Toledo, i en menor proporció de Saragossa i Granada. En lloc del simple trasllat de les seus episcopals a capitals de província civil, s’ha acumulat al títol primitiu el nom d’aquesta capital; alhora que era respectada la catedral en l’antiga seu episcopal, s’erigia una segona catedral diocesana en la capital civil i es donava llibertat d’opció al bisbe per a residir en una d’ambdues ciutats.

Així, a partir del darrer reajustament de límits fet entre el 1949 i el 1960, la província eclesiàstica de València comprèn les següents diòcesis: la de Sogorb – Castelló de la Plana, que abraça l’àrea de la província civil castellonenca situada al sud d’una línia al nord de Vilafranca del Maestrat, Albocàsser i Torreblanca; la de València, que comprèn tota la província civil homònima i els arxiprestats d’Alcoi, Cocentaina, Pego, Dénia i Benissa, de la província civil d’Alacant; la d’Oriola-Alacant, que s’estén a la resta d’aquesta darrera província civil; la d’Albacete, que coincideix amb la seva demarcació civil; i, finalment, les tres diòcesis insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa.

València, arquebisbat de

85 Respostes

(País Valencià)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de València. Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb la província eclesiàstica de València, que ha sofert diferents modificacions fins el 1957. La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de Xàtiva i de Dénia dins l’actual demarcació de València.

Originàriament pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del segle VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins. Després de la conquesta del futur Regne de València per Jaume I de Catalunya (1238), fou nomenat un bisbe que no arribà a prendre’n possessió, segurament per les discussions entre Toledo i Tarragona sobre la jurisdicció que hi pretenien els dos metropolitans.

El 1240 fou pronunciat l’afer a favor de Tarragona, i el 1241 hom fixà els límits de la nova diòcesi d’Almenara, a la Plana Baixa o Camp de Morvedre, fins a Biar (Alt Vinalopó) o més avall, fins on s’estengués la conquesta. El 1248 s’originà un plet amb els bisbes de Sogorb-Albarrasí sobre les parròquies del riu Millars, i es resolgué el 1277, restant per a València les 20 parròquies que formaren el modern arxiprestat de Vilafermosa. Així fou format el territori tradicional del bisbat de València, que, a desgrat d’intents de modificació del segle XIX, no es canvià fins els anys 1954-57.

En el límit amb Oriola el 1954 aquesta diòcesi cedí a València l’arxiprestat d’Aiora, i en compensació València cedí a la nova diòcesi d’Oriola-Alacant els arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’en Sarrià, excepte el de Benissa. Per la part de Sogorb l’arquebisbat de València li cedí el 1957 la parròquia de Gàtova, situada com un enclavament a l’alta conca del Millars, fins a Penyagolosa, i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana, aquesta adquirí l’antic arxiprestat valencià de Vilafermosa, i en canvi cedí a València els d’Alpont, Xelva i Ademús. Finalment, en el límit amb la de Conca, el 1957 València adquirí l’arxiprestat de Requena-Utiel, de pertinença tradicional a Conca.

Així s’aconseguia, sense cap respecte a la tradició històrica, que s’acomplís el desig formulat ja en el primer concordat del 1851, però que no s’aplicà fins després del nou concordat del 1953 (aplicat amb les característiques impositives que caracteritzaven l’època), d’adaptar les divisions eclesiàstiques a les civils. L’arquebisbat actual de València coincideix amb la província civil del seu nom, excepte en la part meridional, que s’endinsa en la província d’Alacant, on conserva els arxiprestats de Dénia, Benissa, Alcoi i Cocentaina.

Té una extensió de 13.060 km2 i és dividit en 71 arxiprestats i 659 parròquies, 174 de les quals a la capital o ciutat de València, 379 repartides en el sector de la província civil de València i 106 al sector de la província d’Alacant.

El gener de 1992 la seu quedà vacant per la mort en accident de carretera de Miquel Roca i Cabanellas. Després d’un període de transició durant el qual l’arxidiòcesi fou administrada pel bisbe auxiliar Rafael Sanus i Abad, el juliol de 1992 fou nomenat Vicente Agustín García Gasco, antic bisbe auxiliar de Madrid i secretari de la conferència episcopal espanyola.

Aquesta arxidiòcesi impulsa la formació des de la Universitat Cardenal Herrera-CEU. L’any 1999 regulà els estatuts de la seva agència de notícies (AVAN), i treballa activament per la pastoral vocacional i familiar segons la moral religiosa més conservadora. El 2005 féu un decret instaurant el diaconat permanent.

Trasllat, el

Deixa un comentari

(València, 1911 – )

Processó que es fa a la ciutat al matí de la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (segon diumenge de maig), en què hom porta una imatge de la patrona, de la seva basílica a la catedral.

Prengué caràcter multitudinari des del 1911, com a reacció a un discurs de Feliu Azzati al congrés de diputats, en què valorava la força política del blasquisme per damunt de la dels creients.

Sogorb-Castelló de la Plana, bisbat de

8 Respostes

(País Valencià, 31 maig 1960 – )

Demarcació de l’església catòlica. Creada el 1960, que té com a capital les ciutats de Sogorb i Castelló de la Plana. Té un total de 4.643,08 km2, amb 228 parròquies, repartides en catorze arxiprestats, els quals són agrupats en quatre vicaris episcopals.

Comprèn l’antic bisbat de Sogorb, llevat dels arxiprestats d’Alpont, Xelva i Ademús, que s’uniren a l’arquebisbat de València, i els antics arxiprestats del bisbat de Tortosa de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser, llevat de la parròquia de Catí. També se li uní Vilafermosa i el seu arxiprestat, antic enclavament de València.

Es troba íntegrament dins la província civil de Castelló de la Plana, i és separada al nord pel bisbat de Tortosa per una línia imaginària que de la Mediterrània va per Alcossebre, travessa la Plana fins a la mola d’Ares i arriba al límit amb Aragó. El nou bisbat té majoria de catalanoparlants, mentre que a l’antic de Sogorb eren tots de parla castellana.

L’intent de creació del nou bisbat consta ja en el concordat del 1851, que preveia el trasllat de Sogorb a Castelló de la Plana. El nou concordat del 1953 insistí en el mateix punt i el 1957 mateix passà a la diòcesi de Sogorb tot l’arxiprestat de Vilafermosa i la parròquia de Gàtova, i, finalment, el 31 de maig de 1960 es creava la nova diòcesi, elevant a la dignitat de cocatedral l’església parroquial de Santa Maria de Castelló de la Plana i fent la definitiva fixació de límits.

Sense que hagi estat abolida cap de les antigues prerrogatives de Sogorb, la major densitat demogràfica de Castelló i el seu caràcter més cèntric dins la diòcesi han fet que gradualment es vagin traslladant a Castelló els centres de la diòcesi, com el seminari major, que fou construït entre el 1962 i el 1966, i la Casa d’Espiritualitat de Betxí, iniciada el 1962.

A Sogorb continua l’antic Arxiu Catedralici, que comença el 1232, però que fou molt devastat el 1936, les biblioteques capitular i diocesana, aquesta creada el 1772, i el Museu de la Catedral, creat el 1924 pel bisbe Lluís d’Amigó, que conserva, entre altres peces, un retaule de l’anomenat mestre de Sogorb, obres de Vicent Macip, Joan de Joanes, etc i un baix relleu atribuït a Donatello.

En els darrers anys, una de les activitats més destacables del bisbat foren les investigacions i documents emesos pel Pontifici Institut Joan Pau II per als Estudis sobre el Matrimoni i la Família.

Sogorb, bisbat de

28 Respostes

(País Valencià, 1577 – 1960)

Demarcació històrica de l’Església catòlica centrada en la ciutat de Sogorb, creada el 1577 després de més de tres segles de formar part integrant del bisbat d’Albarrasí-Sogorb.

Comprenia els antics arxiprestats de Sogorb, Xèrica, Montant, Alpont, Xelva i Ademús, i s’estenia sobretot per l’actual regió de Sogorb. Per les bandes del sud i de l’est es trobava retallat per la diòcesi de Tortosa i per l’enclavament valencià de Vilafermosa i altres parròquies situades prop del Millars. Comprenia un total de 77 parròquies, totes de parla castellana.

El seu origen i els seus problemes inicials es deuen a la creació artificiosa de la diòcesi d’Albarrasí el 1172 pel metropolità de Toledo, quan pretengué de restaurar en aquesta ciutat l’antic bisbat d’Arcàvica. Poc després, adonant-se del poc fonament històric de la nova diòcesi, li féu adoptar el 1176 el títol de Segòbriga, pretenent que aquesta ciutat romano-visigòtica era Sogorb.

Això mogué el bisbe d’Albarrasí a pactar amb el rei moro Abū Sa’īd ‘Abd al-Rahmān la restauració de la ciutat, cosa que féu creant títols canonicals de Sogorb el 1232, abans de la presa efectiva de la ciutat que féu Jaume I el Conqueridor el 1245. Feta la conquesta, el bisbe d’Albarrasí Pedro Garcés organitzà religiosament la ciutat, però el rei Jaume, a qui no plaïa la seva subjecció a Toledo, manà al bisbe de València Arnau de Peralta (1243-47) que recuperés per la força l’església de Sogorb (1248).

Portat el plet a Roma, començà per al bisbe d’Albarrasí una llarga odissea que intentà d’acabar el papa Alexandre IV (1259) fusionant les diòcesis de Sogorb i Albarrasí. L’execució de la sentència, la féu per la força el bisbe Pere Ximénez de Segura, que el 1273 ocupà militarment l’església de Sogorb i n’expulsà els clergues valencians que la regien.

El mateix any es féu una concòrdia amb el bisbe de València sobre la restitució del territori que envoltava la ciutat, que sols es reduïa a quatre poblacions i que fou ampliat amb nous pactes els anys 1347 i 1351, després que el bisbat d’Albarrasí-Sogorb se separà de Toledo i s’uní al nou arquebisbat de Saragossa (1318). Així continuà la diòcesi fins que el 1577 el papa Gregori XIII desmembrà Sogorb d’Albarrasí. La primera fou unida a la província eclesiàstica de València i la segona a la de Saragossa.

L’accidentada història inicial de Sogorb fou causa que l’organització interna i del capítol no es dugués a terme fins després del 1273. Inicialment hi havia un sol capítol entre Sogorb i Albarrasí, amb un sol degà, tresorer i xantre, però amb dos ardiaques i sis canonges a cadascuna de les dues catedrals.

El 1358 es creà un ardiaca per a Alpont i l’any següent es crearen quatre nous oficis canonicals a la catedral de Sogorb, restant amb un total de setze. Amb motiu de l’erecció del bisbat independent de Sogorb hom intentà de crear quatre nous canonicats, però llur nombre oscil·là sempre entre setze i vint, que el concordat del 1851 fixà en setze canonges i dotze beneficiats.

La història de la diòcesi dels segles XV i XVI és marcada pels plets senyorials, els conflictes amb la cartoixa de Valldecrist i els resultats de la forçada conversió i després expulsió dels moriscs. Durant el segle XVII augmentà el nombre de convents, en especial dels jesuïtes.

El 1771 s’instal·là definitivament el seminari, a l’antic col·legi dels jesuïtes (expulsats el 1767), i poc després el bisbe Gómez de Haedo (1783-1808) renovà i consagrà la catedral i fundà l’hospital (1786) i altres obres de caritat i docents.

Després dels desordres de la guerra del Francès de 1808-14, la seu episcopal romangué vacant durant els anys de la primera guerra Carlina. Del 1847 al 1864 el bisbe Canubio procedí a la reorganització de la diòcesi i de la vida religiosa. A la fi del segle XIX el bisbe Francesc d’Assís Aguilar fundà el col·legi de Sant Josep per a seminaristes pobres, el convent de franciscans, diversos centres d’ensenyament, associacions de pietat i la Caixa d’Estalvis de Sogorb. En aquests anys es consolidà també el culte a la Mare de Déu de la Cova Santa.

Perdurà fins a la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló de la Plana.

Seu d’Urgell, bisbat de la *

Deixa un comentari

(Catalunya)

Veure> bisbat d’Urgell  (demarcació de l’església catòlica).

Rosselló, diòcesi de *

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle IX – segle X)

Denominació que prengué sovint la diòcesi d’Elna.