(Barcelona, segle XV – Girona, segle XV)
Ciutadà de Barcelona. Era casat amb Constança Margarit i de Santfeliu.
Contràriament al seu sogre i als familiars d’aquest, entre ells el famós bisbe de Girona, prengué partit contra Joan II. Vivia a Girona a causa del seu matrimoni.
Se sumà a les tropes del comte de Pallars que assetjaven la Força gironina en començar la guerra (1462).
(Lleida, segle XV – 1464)
Ciutadà. Posseïa un obrador per a la fabricació de sabates.
Era paer en cap de la ciutat durant el setge de 1464, en què Lleida fou bloquejada, atacada i finalment ocupada per l’exèrcit de Joan II el Sense Fe.
Mostrà gran coratge i decisió a la defensa de la plaça, i participà personalment en accions de guerra.
Fou malferit en una sortida de la guarnició, i morí de les resultes.
(Santa Coloma de Farners, Selva, segle XV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. Fill de Bernat, al qual acompanyà al setge de la Força de Girona, durant el qual, fou un dels cavallers que, amb Pere de Belloc, s’introduïren a l’església de Sant Feliu amb el propòsit de forçar una entrada al recinte enemic.
En aquest intent caigué presoner. En virtut d’un acord entre defensors i atacants, els darrers passaren cada dia l’aliment dels captius. Alçat el setge, recuperà la llibertat en un bescanvi de presoners.
En 1463, amb el pla de repartiment de guarnicions per cobrir el front del nord, fou nomenat cap de les forces del castell de Blanes.
(Santa Coloma de Farners, Selva, segle XV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. El 1462, amb el seu fill Pere i la seva gent, acudí a sumar-se a les forces de la generalitat que, manades pel comte Hug Roger III de Pallars, assatjaren a la Força de Girona la reina Joana Enríquez, l’infant Ferran (el futur rei Catòlic) i les tropes reialistes que els protegien. Fou un dels capitans que dugueren un cos d’atac al fallit assalt del dia de Corpus.
Després d’aquell setge fou nomenat cap de les forces catalanes amb base a Vidreres, durant el pla de contenció de l’exèrcit francès entrat a Catalunya per socórrer Joan II el Sense Fe (1463).
No acceptà la capitania d’Hostalric, que li fou proposada.
(Baiona, França, 9 maig 1462)
Acord signat per Joan II el Sense Fe a Saragossa el 21 de maig i per Lluís XI de França a Chinon el 15 de juny en plena guerra civil catalana. Complementava el de Salvatierra, signat el 3 de maig pels mateixos reis.
La clàusula de l’obligació general, segons la qual les rendes dels comtats de Rosselló i de Cerdanya restaven obligades al pagament de 200.000 escuts, era modificada per la cessió temporal al rei francès, fins a l’extinció del deute, dels drets sobirans, la jurisdicció i els emoluments sobre els mencionats comtats, així com dels castells de Perpinyà i de Cotlliure.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. En 1462 prengué partit per la Generalitat a la lluita contra Joan II. Anà a Barcelona per reunir-se a l’exèrcit que hi formava el comte Hug Roger III de Pallars.
Entrà en foc amb aquestes tropes, assetjant a la Força de Girona la reina Joana Enríquez i l’infant Ferran, el futur rei Catòlic. En aquesta operació fou un dels capitans distingits a l’assalt del dia de Corpus de l’any esmentat. Manà la conestablia (companyia d’uns vint-i-cinc homes) que vigilava la bretxa oberta pels sapadors de Bernat Gilabert de Cruïlles.
Prengué part a moltes altres accions de la guerra.
(País Valencià, segle XV – Barcelona, després de 1472)
Noble. Fill gran de Jaume. En 1464, amb els seus germans Joan i Pere, fou empresonat per ordre de Joan II el Sense Fe a la torre de Torrent, sota la custòdia de Pere de Ciscar. Aconseguiren escapar i fugir a Castella.
D’allí passaren a Catalunya, on es posaren al servei de Pere de Portugal, el qual envià Jaume d’ambaixador a Borgonya, el 1465. El 1472, al final de la guerra, Jaume i els seus germans hagueren de sotmetre’s, a Barcelona, a Joan II. Encara que no sofrí represàlies, veié rebutjats els seus intents de la baronia d’Arenós, n’ocupà una bona part, incloent Vilafermosa.
La reacció del monarca fou immediata. El governador de València hagué de mobilitzar un petit exèrcit per sotmetre Jaume d’Arenós. Aquest es féu fort a la Mola de Vilaformosa, mentre altres fidels seus es tancaven als castells de Vilamalefa i de Lludient.
Després d’una resistència molt dura i cruenta, fou vençut i pres. El conduïren a Barcelona, on rebé condemna a mort per rebel·lia i fou executat.
(Medina del Campo, Castella, 29 juny 1398 – Barcelona, 20 gener 1479)
“el Sense Fe” o “el Gran“ Rei de Catalunya-Aragó (1458-79) i de Navarra (1425-79). Fill de Ferran I de Catalunya-Aragó i d’Elionor d’Alburquerque. En ésser proclamat Alfons IV el Magnànim, germà seu, successor de Ferran I, Joan heretà extensos dominis a Castella, cosa que li donà una base excel·lent per a futures intervencions en la política castellana en defensa dels interessos dels infants d’Aragó.
El fet d’ésser proclamat rei de Navarra (1425), en ésser casat amb Blanca I, hereva del regne, li representà també un gran avantatge per a les seves intervencions castellanes.
Passà després a Itàlia, on col·laborà amb el seu germà en l’empresa de Nàpols; el 1435 fou fet presoner a Ponça pels genovesos i alliberat poc després. En retornar d’Itàlia (1436), fou nomenat lloctinent general d’Aragó i de València.
L’any 1447 es casà amb Joana Enríquez, dona d’una gran intel·ligència, que secundà amb eficàcia les accions del marit. El confús testament de la seva primera esposa provocà la confrontació amb el seu fill, Carles de Viana, agreujada per les rivalitats entre els bàndols dels agramontesos i dels beaumontesos, que encengué la guerra civil a Navarra. El 1457 desheretà els seus fills Carles i Blanca, d’aquest regne. Uns quants anys abans (1454), el seu germà Alfons IV l’havia nomenat lloctinent general a Catalunya.
Un cop rei de la corona catalano-aragonesa (1458), la rivalitat amb el seu fill a causa del problema de la primogenitura catalana contribuí a agreujar la difícil situació del país. El 1460 Carles fou detingut per ordre del seu pare, acusat de conspirar amb el rei de Castella.
La indignació i la pressió dels primers organismes catalans (Generalitat i Consell de Cent) obtingueren l’alliberament de Carles i la firma de la concòrdia de Vilafranca del Penedès (1461), victòria de l’esperit pactista d’un sector de l’alta societat catalana. La mort de Carles (1461) no impedí, però, que s’encengués la guerra civil catalana, que durà deu anys (1462-72).
La greu situació dels pagesos de remença, el malestar provocat per la crisi econòmica i la lluita entre el partit de la Biga, que agrupava l’oligarquia, i el de la Busca, de tendències populars, foren les causes d’una de les crisis polítiques més greus que ha sofert Catalunya.
Els catalans foragitaren la reialesa i cercaren l’ajut de reis estrangers, primer d’Enric IV de Castella (1462-63), i, després, del conestable Pere de Portugal (1464-66) i de Renat d’Anjou (1466-72). Joan II, per la seva banda, s’alià, en una primera etapa de la guerra, amb Lluís XI de França, a qui empenyorà els comtats de Rosselló i de Cerdanya. En virtut de la capitulació de Pedralbes (1472), el país fou pacificat, i Joan II, vencedor en la contesa, s’obligà a no iniciar accions de represàlia.
Els darrers anys de la seva llarga vida els passà intentant recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Bé que el 1473 conquerí Perpinyà, dos anys després (1475) els francesos recuperaren el domini al Rosselló. La situació política dels seus estats li impedí d’emprendre reformes serioses en l’ordre intern.
Dades dels Països Catalans 