(Empordà, segle XVII)
Eclesiàstic i gramàtic. Mestre de llatí a Girona.
És autor del tractat Sensus Erasmiani… gotholaunico elucubrata sermoni, que, afegit a l’edició cinccentista de Pau Llorens de la sintaxi d’Erasme, fou reimprès almenys set vegades del 1678 al 1717.
(Catalunya, 1850 – Barcelona, 1902)
Pedagog. Era pare de Francesc d’A. Galí i Fabra i oncle d’Alexandre Galí i Coll.
Col·laborà a algunes de les experiències docents del seu cunyat Pompeu Fabra. Fou gramàtic excel·lent.
Exercí una influència considerable no sols sobre els familiars ja esmentats sinó també sobre d’altres figures intel·lectuals agrupades entorn del seu mestratge.
Era doctor en filosofia i lletres. Féu una gran tasca, a Barcelona, en el camp de l’ensenyament privat.
És autor d’una notable Gramática de la lengua castellana, de la qual aparegué una segona edició el 1893.
(Bagà, Berguedà, 1590 – Barcelona, 1663)
Filòsof tomista. Jesuïta i gramàtic.
Ensenyà a Girona i a Saragossa, on fou mestre de B. Gracián, fou rector dels jesuïtes de Perpinyà, Girona, Tarragona i Barcelona.
Durant el Corpus de Sang col·laborà amb les autoritats, i a la guerra dels Segadors féu costat a la Generalitat.
El 1653 fou elegit procurador a Roma de la congregació provincial d’Aragó.
(Barcelona, 1743 – 1805)
Eclesiàstic, escriptor i gramàtic. Fill de l’arquitecte Jaume Esteve i Sunyol, es doctorà a la universitat de Salamanca i fou catedràtic de gramàtica castellana i després de retòrica al seminari tridentí de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1786-90) i de la de Bones Lletres (1787), on llegí composicions poètiques i dissertacions històriques.
En 1803-05 edità, a partir dels materials que li havia lliurat el bisbe Fèlix Amat i en col·laboració amb Josep Bellvitges i Antoni Joglar, el Diccionario catalán-castellano-latino.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 abril 1890 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 8 desembre 1964)
Gramàtic i erudit. Membre de la Companyia de Jesús, fou secretari (1927-36) de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura de la Biblioteca Balmes, en l'”Anuari” de la qual publicà alguns articles sobre els pronoms relatius i les preposicions del català.
Recollí treballs seus a Consultes de llenguatge (1933), i publicà La reconstrucció del llenguatge literari català (1928).
Després del 1939 publicà a la revista “Manresa”, de la qual fou director, importants treballs d’erudició relacionats amb els exercicis espirituals de sant Ignasi, l’edició crítica dels quals aparegué pòstuma el 1969 dins la col·lecció “Monumenta Historica Societatis Jesu”.
(Barcelona, 26 juliol 1854 – la Garriga, Vallès Oriental, 10 octubre 1946)
Escriptor i gramàtic. Membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. De tendències arcaïtzants i amb poc rigor científic, s’oposà a les normes de Pompeu Fabra. Fou el pare d’Eveli Bulbena i Estrany.
Publicà en edicions populars o de bibliòfil, sense gaire rigor, texts catalans medievals i una Crestomatia de la llengua catalana (des del segle IX al XIX) (1907). Féu traduccions i adaptacions des d’Homer fins a Zola.
És autor, entre altres obres de valor desigual, d’un Diccionari català-francès-castellà (1905), Diccionari de les llengües francesa i catalana (1921) i Assaig de bibliografia paremiològica catalana (1915).
Fou germà seu, Artur Bulbena i Tusell (Barcelona, 1858 – Algeciras, Andalucia, 1938) Pintor. Excel·lí també com a dibuixant. S’especialitzà en la pintura de tapissos.
(Vallmoll, Alt Camp, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
Gramàtic. És autor d’algunes obres didàctiques, de les quals és digna d’esment, per haver-se avançat notablement al seu temps, la titulada Elementos de tipografia, y su modo de enseñar a bien leer, útil a los impresores, correctores de imprenta, maestros de escuelas, etc, publicada en 1751 i reeditada en 1755.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Gramàtic i eclesiàstic.
Fou professor de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, on l’any 1800 llegí la memòria Sobre por qué métodos de ortografía o por cuales medios se arregló en lo antiguo el método de escribir en catalán.
Publicà, amb Joaquim Esteve i Antoni Joglar, Diccionario catalán-castellano-latino (1803-05).
(Peralada, Alt Empordà, 1879 – Barcelona, 1959)
Gramàtic. Professor de català. Llicenciat en filosofia i lletres, treballà de corrector a les oficines de la Generalitat.
Entre el 1932 i el 1936 emeté per ràdio 96 Lliçons de Català (Les converses del Míliu), que tingueren molta acceptació i foren publicades en fascicles.
Escriví algunes obres de teatre, com La Malcasada, representada el 1953.
Després de la guerra civil, continuà exercint de professor de català, tasca que no abandonà fins que morí.
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
Dades dels Països Catalans 