(Palma de Mallorca, 1898 – 1971)
Arabista. Fou catedràtic d’àrab vulgar a l’Estudi General Lul·lià i a l’Escola de Comerç, de Palma de Mallorca.
Ha publicat Curs pràctic d’ortografia i elements de gramàtica catalana (1931; reeditat, 1968), Gramática elemental de la lengua árabe (1968, 4a. edició) i el text llatí i àrab del llibre del Repartiment de Mallorca, amb un comentari erudit.
Ha recollit contes populars al Marroc i té inèdit un diccionari àrab-castellà.
(Santanyí, Mallorca, segle XVII – 1725)
Mestre de gramàtica llatina al convent franciscà de Santanyí.
Escriví Preceptes, elegàncies, calendes i frases que s’ensenyen en les escoles de gramàtica de la província de Sant Francesc de Mallorca, reimprès diverses vegades fins el 1829.
(Pesillà de la Ribera, Rosselló, 19 novembre 1866 – Royan, França, 24 maig 1948)
Poeta i gramàtic. Fou partidari d’adoptar, com a llengua literària, el català del Principat.
Publicà poemes i treballs a “La Revue Catalane” i és autor de les obres Fables de la Fontaine traduites en vers catalans (1909), amb un estudi sobre l’ortografia catalana, i La Mare-Terra (1913), llibre de poemes de to popular i ambient rural.
També publicà Études critiques sur les chansons catalanes (1911-12) i Les voyelles o et u en catalan (1912).
Arnau de Bardaixí (Aragó, segle XIV) Comanador de l’orde de l’Hospital a Saragossa (1364). Defensà la frontera de Morella durant la guerra amb Castella.
Arnau de Bardaixí (Aragó, ?, segle XIV – segle XV) Noble. Participà al Parlament aragonès d’Alcanyís, durant l’interregne. Pel febrer de 1412, era un dels representants que, reunits amb els de Catalunya, fixaren les condicions d’elecció del nou monarca que calia designar.
Balasc de Bardaixí (Ribagorça, segle XIV) Segurament oncle de Berenguer, el jurista. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Ramastué, Benavent i Calladrons.
Bernat de Bardaixí (Ribagorça, segle XIV) Oncle probablement de Berenguer, el jurista. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Bellestar. Descendent seu fou el jurista Joan de Bardaixí i Almenara.
Francesc Joan Bardaixí (València, segle XVI) Catedràtic de gramàtica a la universitat de València. Autor de De conscribendis epistolis (1564) i de Syntaxis latina (1566).
Joan de Bardaixí (Ribagorça, segle XVI – vers 1588) Descendent de Balasc de Bardaixí. Fou un dels capitosts del partit del comtes de Ribagorça en la revolta del comtat des del 1580.
Pere de Bardaixí (Aragó, segle XV) Noble. Fou un dels tractadors o apoderats de les Corts de Fraga de 1460.
(València, segle XVIII – Gandia, Safor, 1824)
Gramàtic. Estudia filosofia i teologia a València. Fou professor de retòrica a Oliva, a Gandia i a València.
És autor d’un manual de retòrica publicat en llatí i en castellà el 1781, d’un manual de gramàtica (1791), aplicat per ell a Gandia, i d’un de sintaxi (1794).
(Illes Balears, segle XV – segle XVI)
Mestre de gramàtica. Jueu convers, era doctor en arts i teologia. Ensenyà gramàtica a Llucmajor (1504-05), i, malgrat la seva condició, des del 1508 regí una escola de gramàtica, retòrica i oratòria a Palma de Mallorca, però sense sou oficial, fins que l’any 1534 el consell li assignà un sou anual.
Comentà la popular gramàtica de Joan Pastrana Thesaurum pauperum (1533) i la dedicà a Nicolau Montanyans.
Deixeble seu fou el llatinista Baltasar Salvà, el qual li dedicà una epístola llarga i erudita.
(l’Alguer, Sardenya, Itàlia, 1354 – )
Variant del català que es parla a la ciutat i als voltants més immediats. Aquesta variant procedeix de la colònia catalana que el rei Pere III el Cerimoniós portà a la ciutat de l’Alguer l’any 1354.
Es caracteritza per la falta de desinència en la primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs en -ar, com el balear: jo cant; pel canvi recíproc de l i r en determinats casos; pel canvi d > r intervocàliques; per l’evolució e > a en posició pretònica i final; pel tancament de la o àtona en u, com en català oriental; per la pronunciació labiodental de la v (viva).
El vocabulari, que manté gran nombre d’arcaismes, rep moltes influències del sard i de l’italià.
(Castalla, Alcoià, 22 agost 1911 – València, 13 gener 2000)
Escriptor, folklorista i gramàtic. Col·laborà literàriament amb els grups valencianistes d’abans de la guerra civil.
Cal destacar els aplecs Rondalles valencianes (3 volums, 1950-58), les Narracions de la Foia de Castalla (1953), les novel·les L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), El misteri de Canadà (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’hortizó (1991), els contes populars Maravelles i picardies (1964) i, en el camp de l’ensenyament de la llengua, Curs de llengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Temes de correcció lingüística (1983).
Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987 i la Creu de Sant Jordi el 1993.
(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)
Religiós jesuïta i gramàtic. Ensenyà llatí i humanitats al col·legi de Cordelles de Barcelona.
El 1719 escriví una gramàtica llatina, amb anotacions en català.
(Perpinyà, vers 1345 – vers 1414)
Metge, astròleg, gramàtic i exageta jueu. El seu nom, a les fonts hebrees, és Ishaq ben Mose ha-Leví, i en batejar-se, el 1392, prengué el d’Honorat de Bonafè, però signà els escrits en hebreu amb l’acrònim Efodi.
Es dedicà preferentment al préstec de diners i féu estades a Girona i a Barcelona. El 1392, nomenat metge reial, el rei Joan I el Caçador el recomanà als cònsols de Perpinyà perquè l’aconductessin.
Després de batejat publicà dos escrits anticristians: una famosa carta satírica i el llibre Kelimat ha-Goyyim (Confusió dels cristians), que és un atac al cristianisme en forma crítico-històrica.
El 1404 acabà la seva gramàtica hebrea, Ma’asé Efod, de concepció original. Escriví també una llarga carta de condol a un amic de Girona per la mort del seu pare el 1393, un curt comentari a Maimònides i alguns escrits menors sobre astronomia, la Bíblia i filosofia. El poeta Selomó Bonafed li dedicà una poesia.
Dades dels Països Catalans 