Arxiu d'etiquetes: Girona (nascuts a)

Masó i Valentí, Rafael

12 Respostes

(Girona, 16 agost 1880 – 13 juliol 1935)

Arquitecte i escriptor. Germà de Narcís.

Després d’unes obres inicials de marcada influència gaudiniana fetes a la ciutat de Girona (casa Batlle, casa Encesa), on s’establí i treballà, va dur a terme la construcció de la casa de Correus de la mateixa ciutat, de línies monumentals, i s’interessà per les qüestions arqueològiques (restauració dels banys àrabs).

Tanmateix, l’obra més interessant que va realitzar fou el conjunt arquitectònic de s’Agaró, a la Costa Brava, obra típica de l’anomenat estil mediterrani.

Girbal i Jaume, Eduard

3 Respostes

(Girona, 1881 – Barcelona, 28 gener 1947)

Escriptor. Fill d’Enric Claudi Girbal i Nadal, i germà de Ferran. Col·laborà a la premsa de la Renaixença i a el “Cu-cut!”, del qual fou director.

Guanyà vuit premis secundaris als Jocs Florals de Barcelona de 1907. Dos anys després hi obtingué l’Englantina amb La fi dels almogàvers. En 1911 i 1912, respectivament, assolí la mateixa distinció amb Elegia perduda i Espanya endins.

En poesia publicà Els VII pecats capitals i la Jaumada, Balada de joglars, Tot l’any (1902), La corda viva (1908), Primer llibre de les dones (1909), etc. En teatre es destaquen L’alegria de la casa (1900) i El castell d’iràs i no en tornaràs (1913); en novel·la, La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), i La cuaranya (1924). Té valor de testimoni de l’epoca Figures de la Renaixença (1934).

També és autor del volum de Les cigales d’or i altres rondalles, de caràcter narratiu, al qual correspon en part un volum posterior de Rondalles escèniques, sota la forma d’adaptació teatral. Altres obres són les proses narratives Oratjol de la terra (1920), la novel·la L’estrella amb cua, l’assaig De la sinceritat i la insinceritat poètiques, les proses L’Agulló, en “Pol” i el “Nandu”, que fou el seu llibre més difós.

Cugat i Mingall, Xavier

Deixa un comentari

(Girona, 1 gener 1900 – Barcelona, 27 octubre 1990)

Músic i dibuixant. De petit anà a viure a Cuba, i després passà als EUA, on treballà de caricaturista, primer, i després és va formar com a violinista clàssic a la companyia d’Enrico Caruso. Més tard, féu còmics per a “Los Angeles Times”.

Va fer pràcticament tota la seva carrera musical als Estat Units, on es va fer famós amb la seva orquestra (formada el 1936), actuant a les millors sales de festes i per on passaren cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Jorge Negrete. La seva millor etapa anà associada amb el nom d’Abbe Lane, amb qui actuà quinze anys (des del 1952). També va participar, com a autor de cançons, director musical i àdhuc actor, en nombrosos films produïts a Hollywood.

Els darrers anys de la seva vida intensificà la faceta de dibuixant i realitzà pintures d’un sintetisme naif que exposà -per primera vegada a Europa- a Barcelona (1972).

Personatge optimista i vitalista, va retornar ja gran a Catalunya, on va viure envoltat de popularitat.

Cruz i Moratones, Josep

Deixa un comentari

(Girona, 1948 – )

“Pep Cruz”  Actor i director teatral. De formació autodidàctica, debutà el 1968 amb la companyia Teatre Experimental Independent de Banyoles.

El 1971 es féu càrrec del Teatre Experimental Independent de Sant Marçal, grup vinculat al teatre de titelles. Fou cofundador, el 1984, de l’Agrupació de Teatre de les Comarques Gironines, que agrupa més de 40 grups amateurs i professionals.

Com a actor ha participat en nombrosos muntatges: Cyrano de Bergerac (1985) i Infantillatges (1986), de la Companyia Flotats; Mar i Cel (1988) i Flor de nit (1992), de Dagoll Dagom; Otel·lo (1995), sota la direcció de Mario Gas, entre altres.

Ha dirigit diversos muntatges de la Companyia Vol Ras i, amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, La bona gent (1997), de Santiago Rusiñol. També ha actuat sovint en sèries de televisió.

Carreras i Dagas, Joan

1 Resposta

(Girona, 7 setembre 1828 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 19 desembre 1900)

Professor de música. Deixeble d’Antoni Vidal i de Josep Barba, fou nomenat mestre de capella a Girona (1851-60), on fundà una acadèmia de música, i hi estrenà l’òpera Rosamunda in Ravenna, i a Madrid Il rinnegato i l’oratori Los pastorcillos.

S’establí a la Bisbal d’Empordà el 1880, on fou organista i mestre de capella de la parròquia, i des d’on organitzà la vida musical de la comarca.

La seva producció és molt àmplia, especialment en el camp religiós (Missa per a tres cors i orquestra, 1852). Formà una notable col·lecció d’instruments musicals i una valuosa biblioteca de documents i llibres musicals, que fou adquirida per la diputació de Barcelona i catalogada per Felip Pedrell.

Carreras i Artau, Tomàs

3 Respostes

(Girona, 3 abril 1879 – Barcelona, 23 octubre 1954)

Filòsof, advocat i etnòleg. Germà de Joaquim. Estudià dret a Barcelona i es féu conèixer per les conferències pronunciades a l’Ateneu Barcelonès sobre Composicions ètiques i jurídiques a Espanya. Fou catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona (1912-49). Fundà l’Arxiu de Psicologia Col·lectiva i Ètica Hispanes, que més tard esdevindria l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Col·laborà amb Serra i Húnter i Ramon Turró a la Societat Catalana de Filosofia, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Les seves doctrines revelen una actitud sorgida contra l’escola sociològica francesa, d’ascendència comtiana, a la qual censurava l’intent de convertir l’estudi de la realitat eticosocial en una ciència natural positiva. Publicà valuoses investigacions sobre filòsofs, juristes i metges: Orígenes de la filosofía de Raimundo Sibiuda (1928), Luis Vives (1942), Balmes y la filosofía de la historia (1947).

Altres obres seves són: Demostración del principio de casualidad por el principio de contradicción (1897), Manual per a les recerques d’etnografia de tot Catalunya (1922), Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya (1931), Historia de la filosofía española (2 volums, 1939) i Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX (1952). És també autor de la Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43), escrita en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1918).

Militant de la Lliga Regionalista, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i, després de la guerra civil, deu anys ponent de cultura de l’ajuntament de Barcelona (1943-53); impulsà la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1944) i diversos museus, com el Museu Etnològic.

Carreras i Artau, Joaquim

3 Respostes

(Girona, 14 agost 1894 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1968)

Filòsof i historiador de la filosofia. Germà de Tomàs, amb el qual col·laborà de manera especial en la redacció de la Historia de la filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43).

Exercí un eficaç mestratge tant en l’ensenyament mitjà com a la Universitat de Barcelona, d’on fou dotze anys professor auxiliar i, després, catedràtic (1951-64). Es féu remarcar amb una innovadora tesi doctoral: Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923).

Membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1944) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), president de la Société Internationale pour l’Etude de la Philosophie médiévale (1964) i membre de l’Escola Lul·lística de Mallorca.

Es dedicà a l’estudi del pensament català medieval, especialment de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, de les obres dels quals féu l’edició crítica. Autor d’El lul·lisme (1957) i de La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del siglo XIX (1964).

Camps i Arboix, Joaquim de

2 Respostes

(Girona, 24 gener 1894 – Barcelona, 25 gener 1975)

Jurista, historiador i polític. Membre d’Acció Catalana Republicana, fou regidor (1919, 1930 i 1934), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i alcalde de Girona (1936).

En acabar la guerra civil, s’exilià a França, i posteriorment a Argentina, d’on tornà el 1948. President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965).

Especialitzat en estudis de dret català, és autor de Modernitat del Dret català (1953) i Historia del derecho catalán moderno (1958). Altres obres: Verntallat, cabdill dels remences (1956), La masia catalana (1959), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El Parlament de Catalunya (1976) i les biografies Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963).

Agulló i Vidal, Ferran

Deixa un comentari

(Girona, 11 setembre 1863 – Santa Coloma de Farners, Selva, 2 juliol 1933)

Escriptor. Va dedicar-se intensament a l’activitat periodística. Fundà a Montevideo els diaris “El Exportador Español” i “La Voz de España”. Col·laborà abundosament en la premsa catalana i especialment a “La Veu de Catalunya”, on va popularitzar el pseudònim de Pol.

Des del 1898, dirigí la revista “L’Atlàntida”, i, des del 1900, el “Diario del Comercio”. Fou proclamat mestre de gai saber el 1893. Agulló encunyà el nom de la Costa Brava. Fou secretari general de la Lliga Regionalista d’ençà de la seva fundació (1901).

Publicà un recull de proses, Marines, i l’obra poètica: Llibre de Versos (1905), De tot temps (1918), Corrandes (1924) i Ponentines (1925). Actor d’ocasió, publicà dues obres de teatre poc importants: El Somatent de Girona (1895) i La farola (1925).