Arxiu d'etiquetes: Girona (nascuts a)

Azlor y de Villavicencio, María de la Consolación de

(Girona, 12 maig 1775 – Saragossa, Aragó, 23 desembre 1814)

Comtessa de Bureta. Aristòcrata de família aragonesa, nascuda a Catalunya quan el seu pare, Manuel de Azlor y de Urries-Gurrea de Aragón, era governador de Girona.

En la guerra contra Napoleó es distingí en els dos setges de Saragossa (1808 i 1809) assistint els combatents i els ferits. Se n’anà més endavant a València i s’hagué de refugiar finalment a Cadis.

Retornà a Saragossa (1813), on fou rebuda com una heroïna, i el mateix Ferran VII de Borbó acudí a visitar-la (1814).

Aragó i Masó, Narcís Jordi

(Girona, 29 juny 1932 – 22 agost 2016)

Periodista i advocat. Un dels fundadors de “Presència”, en fou director del 1968 al 1980.

Col·laborador en diverses publicacions i corresponsal del diari “Tele/eXprés”, durant deu anys, director del Centre d’Informació de la Cambra de Comerç i Indústria, president de l’Associació de la Premsa i membre de la Comissió Jurídico Assessora de la Generalitat.

Ha publicat La Devesa, paradís perdut (1980), Protagonistes de la història econòmica gironina (1981), Girona ara i sempre (1982) i, juntament amb J.M. Casero, Girona grisa i negra (1972).

Ansesa i Gironella, Enric

(Girona, 1945 – )

Pintor. De formació autodidacta, conreà inicialment l’escultura.

La seva pintura, que parteix d’un realisme expressionista (1965-68), després d’un període transicional (1968-71) en el qual denota una dissolució formal, arribà a una abstracció caracteritzada per l’ús de motius cal·ligràfics i de coloracions fosques: tot plegat amb evidents connotacions simbòliques.

Amich i Gali, Joan

(Girona, 31 agost 1925 – 4 agost 2007)

Veterinari, enginyer i economista. Inicià programes d’inseminació artificial i de lluita contra l’esterilitat animal a Barcelona i Girona.

Ha estat president del Col·legi de Veterinaris de Girona (1954-58), ha fundat la Societat Internacional de Tècnics de la Nutrició Animal (RITENA) i ha dirigit treballs de recerca i de planificació econòmica a Catalunya, Europa i Amèrica.

Publicà dotze tractats sobre la ciència i la indústria de l’alimentació animal, i el 2006 Los elementos científicos de la gastronomía.

Ametller i Viñas, Josep

(Girona, 19 març 1832 – 11 gener 1901)

Metge. Fill de Miquel Ametller i Marill. Exercí deu anys a Madrid, on fou metge de l’hospital de San Juan de Dios. Fou elegit membre de l’Academia de Medicina de Madrid i intervingué activament en el primer congrés espanyol de medicina (1864).

De tornada a Girona, hi fundà la “Revista de Gerona”. Col·laborà en altres revistes i és autor de nombrosos treballs de medicina, però també històrics i literaris.

Alberch i Fugueras, Ramon

(Girona, 1951 – )

Historiador i arxiver. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha orientat la seva formació i dedicació professional al patrimoni cultural de caràcter històric.

Director de l’Arxiu Municipal de Girona (1978-89), arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona a partir del 1989 i director de l’Institut Municipal de Història de Barcelona des del 1992; els anys 1987-88 fou director executiu del “Projecte d’Ordenació d’Arxius de la Ciutat de Barcelona”, estudi que ha permès dur a terme l’organització de l’actual sistema municipal d’arxius.

Impulsor i cofundador de l’Associació d’Arxivers de Catalunya -de la qual fou president en 1983-93-, i membre del Comité Director d’Arxius Municipals del Consell Internacional d’Arxius.

És autor i coautor de nombrosos treballs històrics sobre la ciutat de Girona i també sobre arxivística.

Aguilar i Marco, Fidel

(Girona, 20 juliol 1894 – 21 febrer 1917)

Escultor de formació autodidacta, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut.

A partir del 1915 col·laborà amb l’arquitecte Rafael Masó en diversos projectes.

És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.

Abraham, Jonah ben

(Girona, 1200 – Toledo, Castella, 1263)

Escriptor hebreu. Era cosí germà del famós Bonastruc de Porta. Estudià a terres occitanes i a França.

Fou adversari de les doctrines de Maimònides, que excomunicà enèrgicament en unió del seu mestre, el montpellerí Salomó ben Abraham, i del seu deixeble David ben Saül Jonah.

Del 1248 al 1254 tingué escola oberta a Barcelona. Residí després a Toledo. Hom creu que hi morí en 1263. Als seus darrers anys es retractà de la seva actitud anterior i en féu pública penitència damunt la tomba de Maimònides.

La seva obra més destacada és el Mixle, conjunt de comentaris filosòfics que assoliren gran ressò.

Encara que el lloc de la seva sepultura és desconegut, se’n conserva una làpida funerària plena de lloances.

Vicens i Vives, Jaume

(Girona, 6 juny 1910 – Lió, França, 28 juny 1960)

Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37).

Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari “Destino” (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona.

El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels “Annales”, que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques.

Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant.

Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys –Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)-, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens.

Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila.

És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) -que, amb una col·laboració de Montserrat Llorens, integraria industrials i polítics del segle XIX- i Notícia de Catalunya (1960).

Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.

Montsalvatge i Bassols, Xavier

(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)

Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.

En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.

Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).

Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).

El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Enllaç web:  Associació Xavier Montsalvatge