(Banyoles, Pla de l’Estany, 11 desembre 1874 – Girona, 30 juliol 1926)
Sacerdot i doctor en filosofia i lletres. Amplià estudis a Lovaina i a Alemanya.
Fou catedràtic de psicologia, lògica i ètica de l’institut de Girona (1912).
Publicà Teoría del conocimiento humano según la filosofía de santo Tomás (1898), Resumen de la lógica (1914), etc.
(Sant Cebrià dels Alls, Baix Empordà, 20 abril 1857 – Girona, 18 novembre 1928)
Pedagog i editor.
Fou el promotor de l’editorial Dalmau Carles Pla, que publicà nombroses obres pedagògiques, d’una gran difusió en tota la Península i en alguns països sud-americans, i que el 1931 inicià la “Biblioteca Pedagògica Catalana”.
(Barcelona, segle XVIII – Girona, segle XIX)
Historiador. Era lector de teologia de l’orde franciscà.
Fou destinat al convent de Girona, on es distingí durant la guerra del Francès com a capità de la setena companyia de la Croada.
Féu l’elogi fúnebre del general Álvarez de Castro i escriví una Historia político-crítica-militar de la plaza de Gerona (1887), obra que només fou publicada en part.
(Garriguella, Alt Empordà, 9 abril 1936 – Girona, 30 maig 2016)
Escriptor. S’ha dedicat a l’ensenyament. Dirigí una col·lecció literària.
Ha publicat el llibre de proses Turistes, sirenes i gent del país (1966).
(Girona, 15 setembre 1907 – 31 octubre 1990)
Músic. Des del 1940 i fins poc abans de morir, residí a Mèxic, on reorganitzà l’Orfeó Català, que dirigí durant cinc anys.
També ha estrenat en aquest país diverses composicions. D’entre les seves obres destaca una Sonata en mi menor.
(Barcelona, 4 agost 1823 – Girona, 29 desembre 1876)
Escriptor i crític. Fou catedràtic de retòrica i poètica a Madrid i més tard passà a la Universitat de Barcelona.
Amb el pseudònim Garibay col·laborà a “El Genio” i “El Ángel Exterminador” (1844-45) i, a partir del 1854, al “Diario de Barcelona”.
Va deixar publicades, entre altres, obres com Compendio de retórica y poética (1862), Modelos de poesías castellanas (1871) i Los refranes del Quijote, ordenados y glosados (1874).
El seu germà fou Narcís Coll i Vehí (Palamós, Baix Empordà, 1825 – Camprodon, Ripollès, 1851) Músic. És autor de la música de l’obra escènica El doctor burlado (1846), de Víctor Balaguer, i d’una memòria sobre moral mèdica (1849).
(Catalunya, segle XVIII – Girona, 1823)
Guerriller (dit Mossèn Anton). Essent estudiant participà en la guerra del Francès, i ja havia estat ordenat diaca quan el 1821 prengué les armes contra el règim constitucional organitzant una partida guerrillera al Montseny.
El 1822 arribà a ocupar Olot juntament amb els homes d’en Misses, però des de la tardor d’aquell mateix any la seva partida, molt afeblida pels atacs de la columna del liberal Francesc Milans del Bosch, deixà pràcticament d’actuar.
Fou nomenat brigadier de l’Exèrcit de la Fe, que entrà a Espanya acompanyant els Cent Mil Fills de Sant Lluís, i morí de resultes d’una ferida rebuda al setge d’Hostalric.
(Girona, 19 agost 1908 – 1988)
Arquitecte i tractadista d’art. Titulat a Barcelona el 1933, fou company de Josep Lluís Sert i s’especialitzà en estudis sobre decoració i mobiliari.
Ha estat arquitecte municipal de Maó i de Girona.
Ha publicat Muebles de estilo inglés. Desde los Tudor hasta la reina Victoria, con los grupos colonial y menorquín (1948), Muebles de estilo francés (1950), Muebles de estilo español (1954).
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 12 març 1895 – Girona, 29 novembre 1990)
Compositor. Germà de Josep i d’Aleix Ildefons. Format al monestir de Montserrat, amplià els seus coneixements amb Vincent d’Indy, a París.
Actuà com a organista (1913-17) a Saint-Gilles, a Étampes (França) i a la catedral de Girona (des del 1924).
Ha escrit nombrosa música religiosa, obres de cambra, peces per a orgue i per a piano, lieder i diverses sardanes, i ha publicat El fet musical a les comarques gironines en el lapse de temps 1800-1936 (1970).
(Girona, 1259 – 1285)
Trobador en llengua provençal. Pseudònim de Guillem de Cervera. D’origen humil, apareix vinculat a les corts dels Cardona i dels reis Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran.
És considerat el darrer dels trobadors clàssics i el de més obra conservada: 114 composicions líriques, cinc de narratives i l’extensa col·lecció didàctica dels Proverbis, de caire moralitzant, composta entre el 1259 i el 1280.
En un estil que va des del to popular a les formes de màxim virtuosisme i es caracteritza per les atrevides associacions d’idees i el gust per la rima difícil, i en part té per fons la poesia tradicional o popular, fet que caracteritza la seva poesia.
Escriví poemes amorosos, religiosos i descriví fets històrics amb un atac a les classes dels rics i poderosos, de les quals cal remarcar: La faula del rossinyol, Maldit bendit, Cançó de Madona Santa Maria (1269) i les Planys fets a la mort del vescomte Ramon Folc V de Cardona i de Jaume I el Conqueridor.
