(Gràcia, Barcelona, 14 març 1898 – Barcelona, 1972)
Folklorista, ceramista i dibuixant. Fill de Lluís Barrillón i Polina.
S’interessà pels costums i la història de Gràcia i fou president del Club Excursionista de Gràcia.
Dirigí el butlletí “Mai enrera”, que publicava aquesta entitat, i fou l’editor de “Crònica de Gràcia” (1947-49).
(Hellín, Castella, 2 juliol 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 17 febrer 1964)
Pedagoga i folklorista. Intervingué en el moviment feminista català del principi del segle XX.
Col·laborà en diverses revistes i institucions pedagògiques. Dirigí el primer grup escolar femení de Barcelona, La Farigola, del patronat escolar de l’ajuntament. Fou degana del Casal del Mestre.
Durant la guerra civil treballà a la conselleria de Cultura de la Generalitat.
S’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on morí.
Ball que és realitza durant la Patum. Ho realitza el ninot de l’àguila el dia de Corpus.
De manera semblant a Pollença (Mallorca) se celebra, per l’agost, el ball de les àguiles.
(Barcelona, 1922 – )
Entitat cultural. Fundada amb el nom d’Agrupació Sardanista de Barcelona, amb el propòsit de promoure i divulgar la sardana.
Té uns arxius que contenen més de 3.000 sardanes i obres per a cobla. A part té secció d’excursionisme, l’Esbart Barcelona i els Amics dels Concerts.
Convoca el concurs musical Joaquim Serra.
Enllaç web: Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona
(Castellserà, Urgell, 7 juliol 1875 – Barcelona, 23 juny 1938)
Folklorista. Estudià dret a Barcelona, carrera que acabà l’any 1893. Juntament amb Jacint Verdaguer, fundà i publicà la revista “La Veu del Montseny” i col·laborà a “Lo Teatro Regional”. Retirat a la comarca de l’Urgell, es dedicà al conreu de la terra, alhora que es dedicava a recopilar el folklore.
Dirigí durant deu anys el setmanari agrícola “Lo Pla d’Urgell”, a les planes del qual publicà Lo Calendari Folklòric d’Urgell. Col·laborà a “La Renaixensa”, a “La Veu de Catalunya” i a “D’Ací i d’Allà”, fou redactor de “La Vanguardia” i del “Diario de Barcelona” i fundà l'”Arxiu de Tradicions Populars”.
Autor de biografies i d’estudis folklòrics, tasca a la qual es dedicà durant tot el primer terç del segle XX. Obres principals: Cançons de ronda (1899), Culte popular a la Mare de Déu (1903), Cançons de pandero (1907), Calendari folklòric d’Urgell (1915) i Rondalles meravelloses (1924), destinades als infants. A més, en edició de luxe, Llibre d’or del rosari a Catalunya (1925) i Rondalles populars (1932-33).
La seva amistat amb Jacint Verdaguer el dugué a escriure llibres biogràfics i de memòries sobre aquest, com Jacint Verdaguer. Records dels set anys darrers de la seva vida i Biografia de Mn. Jacint Verdaguer.
(Catalunya, segle XIX)
Dansa popular catalana, considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla.
Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.
Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana.
La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.
El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.
La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).
La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.
La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura franquista com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.
(Ripoll, Ripollès, 3 juliol 1861 – 21 març 1946)
Folklorista i historiador. Fill d’Eudald Raguer i Batlle. Féu estudis de farmàcia a Barcelona i, establert a Ripoll, inicià la recerca, recopilació i classificació dels documents i llibres dipositats a l’arxiu parroquial de l’església de Sant Pere i aplegà materials i objectes diversos relatius al folklore i a la història de la seva contrada.
Juntament amb d’altres estudiosos, creà el 1929, l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll. Fou també l’ànima de la revista “Scriptorium”, de la qual en fou un dels fundadors (1922) i hi publicà nombrosos treballs.
Vinculat al Centre Excursionista de Catalunya, en rebé, el 1933, la medalla d’or.
(Granollers, Vallès Oriental, 23 abril 1840 – Bigues, Vallès Oriental, 1 setembre 1901)
Folklorista i escriptor. Pot ésser considerat com el capdavanter dels estudis folklòrics durant el darrer terç del segle XIX. Es donà a conèixer abans del 1870, i confirmà la seva vocació amb Lo rondallaire (1871).
El coneixement i el contacte de matèries amb folkloristes italians i francesos, i la coneixença de la bibliografia europea, el feren autor d’una obra important per l’interès de la rondallística popular.
És autor d’altres obres, com Jocs d’infància (1874), Tradicions del Vallès (1876), Contes populars catalans (1885) i Lo Vallès (1882). Juntament amb Francesc Pelagi Briz formà part del nucli director de “Lo Gay Saber” i del “Calendari Català”. Fou a més col·laborador de “La Renaixensa” i editor de monografies històriques com la de la Crònica de Bruniquer (1885).
Fou president de l’Associació Catalana d’Excursions (1883-91) i del Centre Excursionista de Catalunya (1892-96).
(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 6 maig 1845 – Barcelona, 18 juliol 1924)
Dramaturg i poeta. Als vuit anys la seva família s’establí al Vendrell. Va fer els estudis de segon ensenyament al col·legi dels Escolapis de Barcelona. Mort el pare (1872), que l’havia posat al capdavant del negoci familiar, es dedicà exclusivament a la literatura i al periodisme.
Començà escrivint poesia en castellà i passà tot seguit a escriure en català, amb la poesia El rei i el conseller, publicada a “La Gramalla”. Fou director de “La Renaixença”. Amb exaltat patriotisme va concórrer als Jocs Florals de Barcelona, on va presentar Indíbil i Mandoni (1875). El 1877 es consagrà com a líric amb tres premis ordinaris dels jocs florals pels poemes Cleopatra, L’any mil i El darrer plant d’En Claris, de tema i estructura netament romàntica, i fou proclamat mestre en gai saber.
D’afiliació política catalanista, l’any 1874 entrà a formar part de La Jove Catalunya, i el 1892 fou un dels ponents que redactaren les Bases de Manresa, on llegí el discurs sobre l’autonomia de Catalunya. El 1884 fou elegit president de la Unió Catalanista i, el 1895, nomenat president de l’Ateneu Barcelonès. En reconeixement dels seus mèrits, Barcelona el proclamà fill adoptiu en un acte d’homenatge de tot el país. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Els volums de poemes foren publicats amb els títols Poesies (1887), Cants a la Pàtria (1906) i Segon llibre de poesies (1920). Atret pel teatre i tenint en compte els intents del seu predecessor Frederic Soler, intentà renovar l’escena amb un teatre romàntic en el moment en què Europa es decantava cap a un teatre de tipus naturalista: Gal·la Placídia (1879), fou la primera obra, tragèdia història, i després escriví Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), obres d’intenció diversa amb les quals passà a ésser una de les figures universals de la Renaixença, no sols per la categoria, sinó també per la difusió que assolí enllà de les fronteres.
La seva obra dramàtica, un cop admesa l’agonia del drama romàntic, s’incorporà a les tècniques del naturalisme i passà al drama rural, on, amb una visió entre romàntica i realista, donà al públic drames d’ambientació actual. Són representatives d’aquesta època de plenitud Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), traduïda a diversos idiomes i donada a conèixer a tots els escenaris d’Europa. Dins aquest corrent hi ha també La festa del blat (1896), La filla del mar (1900) i Aigua que corre (1902).
Considerant-ne de manera cronològica la trajectòria dramàtica en la darrera època, experimentà un canvi de propòsits i retornà a drames de sentit tràgic, emparentat amb el teatre d’idees, aleshores en boga, que es desenvolupà amb el simbolisme. D’aquest darrer destaquen Jesús que torna (1917), L’ànima és meva (1919) i Joan Dalla (1921). També escriví comèdies.
(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 15 juliol 1854 – Barcelona, 5 gener 1934)
Advocat, taquígraf i escriptor. Dins el corrent de la Renaixença fundà “L’Arc de Sant Martí” (1884-91), setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals, del qual fou redactor, i col·laborà al “Diari Català”, “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya” i “Lo Pensament Català”, entre altres.
Com a folklorista, publicà només una part del seu material: Narracions populars catalanes i Paremiologia comparada (1913). Com a bibliotecari del Foment del Treball Nacional, fou el qui primer aplicà a Espanya el sistema decimal de Brussel·les. Fou taquígraf oficial a l’Exposició Universal del 1888. Cal remarcar la seva ponència Reivindicació del llenguatge a les escoles primàries, un dels primers documents sobre la totalització del llenguatge català a les escoles.
Deixeble de Josep Balari i Jovany, fundador i animador de l’Institut Taquigràfic, fou autor del Diccionario según el método Garriga, Taquigrafía castellana i Taquigrafia catalana. De la seva obra literària cal tenir en compte Rondalles i La borda (novel·la de tema social). Formà part de l’equip dels fundadors de l’Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista.
Dades dels Països Catalans 