Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Ribot i Fontserè, Antoni

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 14 juny 1813 – Madrid, 1871)

Escriptor, metge i polític. Cursà humanitats, retòrica, filosofia, botànica, agricultura i matemàtiques. Seguí la carrera de medicina i cirurgià a Barcelona i en dirigí el Col·legi de Barcelona. Va col·laborar en diversos diaris de Barcelona i Madrid, tals com “El Vapor”, “El Propagador de la Libertad” i “El Constitucional”. Fou director del diari “La Mutualitat” i d'”El Látigo”.

Membre militant del partit progressista, fou perseguit per les seves idees liberals. Desterrat l’any 1837, s’embarcà cap a Amèrica. En arribar a l’Havana fou empresonat, i deportat el 1838 a l’illa de Pinos, d’on aconseguí escapar-se. Havent-se traslladat el 1839 a Le Havre (França), tornà després a Espanya. L’any 1837 va editar “La Emancipación Literaria”, portaveu de les idees romàntiques i avançades de la nova escola.

Enemic d’Espartero, fou autor del Romancero del Conde-Duque (1842) i gran propagador del catalanisme polític. Participà com a diputat en les constituents del 1854.

Va escriure, en col·laboració amb Villerga, Los políticos en camisa (1845) i La revolución de Julio (1854). Fou poeta notable, autor teatral i reconegut traductor de La Jerusalen libertada (1841) i Los trabajadores del mar, de Víctor Hugo (1866).

Riber i Campins, Llorenç

6 Respostes

(Campanet, Mallorca, 14 setembre 1881 – 11 octubre 1958)

Escriptor. Seguí estudis eclesiàstics a Palma de Mallorca, on després fou catedràtic de poesia i retòrica al seminari (1905-13). A partir del 1907 participà diverses vegades en els jocs florals, als quals presentà La cabellera de Verenice i Vida pagesa (1908), fou proclamat mestre en gai saber el 1910 amb la poesia La mort de Maig.

Fou col·laborador de “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat”, de Barcelona, ciutat on visqué més de vint anys i es relacionà molt amb els noucentistes. Escriví per a “El Sol”, de Madrid, i col·laborà en altres revistes i diaris.

La seva obra poètica és formada per Lliris del camp (1909), A sol ixent (1912) i Les corones (1917), recull que aplegà a Poesies (1931). La seva poesia, entre romàntica i parnassiana, és clàssica amb òptica moderna i conserva l’esperit mediterrani propi de l’escola mallorquina. Fou admirat per Mistral, Costa i Llobera i Joan Alcover. L’any 1922 li fou atorgat a Barcelona el premi Fastenrath pel llibre Les corones.

Escriví també Els sants de Catalunya (1909-12) i La minyonia d’un infant orat (1935), on recull la seva autobiografia, escrita en una deliciosa prosa poètica.

Traduí per a la Fundació Bernat Metge les Geòrgiques de Virgili (1918), Tàcit, Horaci, Ciceró, etc, i en vers l’Eneida (1917-18). També escriví Els sants de Catalunya (1917-22), en cinc volums, Els camins del paradís perdut (1920), entre la història i la llegenda, i el recull de proses Per l’altar i per la llar (1928).

Després de la guerra civil es dedicà molt a estudis i traduccions en castellà de clàssics grecollatins i de Pares de l’Església. Les Obres completes aparegueren el 1962.

Riba i Bracons, Carles

61 Respostes

(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)

Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).

Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.

Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.

Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).

A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.

Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.

A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).

Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.

El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.

Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.

En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).

Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).

A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.

Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.

Reparaz Rodríguez, Gonzalo de

2 Respostes

(Porto, Portugal, 20 febrer 1860 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 20 juny 1939)

Escriptor, polític i geògraf. Fill del compositor Antonio de Reparaz. Des del 1878 col·laborà en la revista de Barcelona “El Viajero Ilustrado”; posteriorment s’establí en aquesta ciutat, on conegué africanistes, com el geògraf català R. Beltran i Rózpide.

Durant quaranta anys defensà, amb articles i conferències, intervencions polítiques i actuacions diplomàtiques, la necessitat que l’estat espanyol intervingués a l’Àfrica i, sobretot, al Marroc, no per les armes, sinó evidenciant una superioritat moral, política i econòmica.

Formà part de la comissió oficial espanyola per a estudiar l’establiment del protectorat hispànic al Marroc, però en fou exonerat el 1913 per haver difós les seves opinions contra la penetració militar i religiosa. Aleshores ensenyà geografia econòmica i colonial a São Paulo i a Barcelona (Escola Superior de Comerç).

Defensà el federalisme ibèric i la participació catalana en la direcció política. Fou col·laborador del “Diari de Barcelona”, de diverses publicacions de Madrid i de l’Enciclopedia Espasa.

Descriví el seu esforç i fracàs diplomàtic a Aventuras de un geógrafo errante (1920-22), publicà obres de síntesi final, com Historia de la colonización (1933-35) i Lo que no pudo hacer España en Marruecos y lo que ha hecho (1937), obres de tema polític, com La constitución natural de España y las de papel (1928), Historias que parecen cuentos: Absolutismos, dictaduras y otros excesos (1930), Las responsabilidades políticas de la Dictadura (1933), etc.

El 1939 s’exilià a Mèxic. Fou el pare de Gonçal de Reparaz i Ruiz.

Regàs i Pagès, Rosa

1 Resposta

(Barcelona, 11 novembre 1933 – Llofriu, Baix Empordà, 17 juliol 2024)

Escriptora en llengua castellana. Filla del comediògraf Xavier Regàs. Vinculada durant anys al món editorial, especialment amb Seix Barral i La Gaya Ciencia, editorial que fundà el 1970 i dirigí fins al 1983. El 1984 ingressà com a traductora a l’Organització Mundial de la Salut.

El 1991 s’inicià com a novel·lista amb Memorias de Almator, ambientada en el món rural empordanès. Tres anys després es consagrà amb Azul (1994), que guanyà el premi Nadal. Altres obres: Viaje a la luz del Cham (1996), Canciones de amor y de batalla (1997), Cuentos de invierno (1997), Luna lunera (1999), retrat d’una família de l’alta burgesia catalana, etc.

Rahola i Llorens, Carles

2 Respostes

(Cadaqués, Alt Empordà, 28 juny 1881 – Girona, 15 març 1939)

Literat, publicista i historiador. Col·laborà en diverses revistes de Barcelona (“La Publicidad”, “Las Noticias”) i Madrid (“Nuestro Tiempo”). S’especialitzà en estudis històrics sobre Catalunya i especialment sobre Girona, on va viure.

Rebé les Palmes acadèmiques de França i va pertànyer a l’Academia de la Historia de Madrid i a la Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Fou president de l’Ateneu de Girona i sotspresident de la Comissió de Monuments. Formà part de diversos jurats literaris i de jocs florals.

Escriví, entre altres obres, En Ramon Muntaner: l’home, la Crònica (1921), La dominació napoleònica a Girona (1922), Girona en l’antiguitat (1922), La ciutat de Girona (2 volums, 1929-30), Els jueus a Catalunya 1929), Visions històriques (1927), Vides heroiques (1932) i Ferran VII a Girona (1933). S’interessà molt particularment pel segle XIX i escriví algunes obres sobre aquesta època. També féu traduccions del francès i del castellà.

Arran de la caiguda de Girona en poder de les forces franquistes (1939), fou jutjat, condemnat a mort i executat en aquesta ciutat.

Pujulà i Vallès, Frederic

2 Respostes

(Palamós, Baix Empordà, 12 novembre 1877 – Bargemon, França, 14 febrer 1963)

Esperantista i escriptor. Bohemi i rodamón, visqué a Cuba i a París. Fou redactot de “Joventut” i assidu d’Els Quatre Gats.

Fou un dels capdavanters esperantistes de Catalunya i edità, entre altres obres sobre aquesta llengua, la Gramàtica raonada de la llengua esperanto (1906) i un Vocabulari català-esperanto.

Publicà teatre, de caire modernista, i narracions i novel·les, com Homes artificials (1912), d’anticipació futurista, a la manera d’Huxley. Publicà també novel·les i teatre en esperanto i fou un dels capdavanters dels voluntaris catalans durant la I Guerra Mundial. Arran d’aquest fet, escriví El repòs de la trinxera (1918).

Deixà, inèdites, unes interessants memòries.

Pujols i Morgades, Francesc

11 Respostes

(Barcelona, 11 agost 1882 – Martorell, Baix Llobregat, 13 febrer 1962)

Escriptor i pensador. Nebot, per línia materna, del bisbe Morgades. Des de molt jove estigué en contacte amb els nuclis barcelonins de la intel·lectualitat noucentista. A 21 anys obtingué la flor natural del Jocs Florals de Barcelona per l’únic llibre de poemes publicat durant la seva vida (1904). Aquest llibre anava precedit d’una introducció de Joan Maragall.

La seva curiositat universal féu que tractes de tota mena de temes (filosofia, moral, política, matemàtiques, música, art, ciències) en articles que publicà en nombroses revistes del primer terç del segle XX (“El Papitu” a la seva primera època, revista de la qual fou director el 1912, “Vell i Nou”, “Mediterrània”, “Un Enemic del Poble”, “La Terra”, “La Nova Revista”, “Mirador”, “Arts i Bells Oficis”, etc).

La seva obra de pensament, estructurada, és continguda en les obres Concepte general de la ciència catalana (1918) i Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (1926).

Inventà un corrent filosòfic anomenat successivament hiparxiologia i pantologia, amb els quals intentava posar de manifest l’aportació catalana al pensament universal i, a més, donar una explicació de l’univers que comprengués els conceptes lògics de la nova ciència i els que caracteritzen la religió, és a dir, la totalitat dins una noció empírica de tots els coneixements adquirits per l’home en el seu treball a través dels segles.

Fou secretari, durant un quant temps, de l’agrupació Les Arts i els Artistes, i en arribar a la maduresa, després d’haver passat uns quants anys a l’exili, s’instal·là a Martorell, a la masia coneguda per la Torre de les Hores, on escriví la major part de l’obra fonamental del seu pensament. Tingué una certa popularitat, sobretot pel seu enginy i el seu extens anecdotari.

Cal destacar-ne altres obres: Crítica artística (1921), Medeia (1923), tragèdia, La visió religiosa i artística de Gaudí (1928) i La solució Cambó (1931).

Pujante i Conesa, Josep Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 maig 1956 – )

Esportista, metge, escriptor i diplomàtic. Ha estat vinculat a l’Institut Català de la Salut com a secretari general i com a director de Cooperació Sanitària Internacional d’aquest organisme i com a directiu de l’hospital de la Vall d’Hebron.

Condecorat amb l’Orde Olímpic del Comitè Olímpic Internacional, ha practicat diversos esports, però sobretot a destacat en l’alpinisme: ha assolit l’Everest i els cims dels cinc continents i de les dues zones polars. Ha escrit nombrosos llibres i articles en diaris i revistes sobre aquestes experiències.

Membre de The Explorers Club de Nova York, de la Royal Geographic Society de Londres, de la Sociedad Geográfica Española (de la qual també fou fundador) i d’altres associacions d’exploració i aventura.

Com a diplomàtic, fou des del 1997 diputat del Parlament Internacional, en qualitat d’ambaixador per a l’Orient Mitjà.

Puig i Ferreter, Joan

8 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956)

Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista.

Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904).

Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912).

El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat.

En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular.

Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925).

Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus.

L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima.

Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929).

En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort.

En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.