Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Rovira i Virgili, Antoni

22 Respostes

(Tarragona, 26 novembre 1882 – Perpinyà, 5 desembre 1949)

Escriptor, historiador i polític. Fou un dels principals representants de l’esquerra catalanista en la política activa i, principalment, en el periodisme polític. Evolucionà del federalisme al catalanisme d’esquerra i participà en la vida política afiliat a petits partits de tendències republicanes i catalanistes organitzats durant les dues primeres dècades del segle XX.

Qué és Catalunya? Que ho sàpiga bé tothom, que ho sàpiguen bé els catalans mateixos. Geogràficament, és una terra. Històricament, és un idioma. Espiritualment, és una cultura. Biològicament és una nació. (Antoni Rovira i Virgili)

Més endavant intervingué, arran de la Conferència Nacional Catalana, en la fundació d’Acció Catalana, fundà Acció Republicana i el Partit Catalanista Republicà (fusió dels dos partits esmentats) fins que, l’any 1931, ingressà a l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Col·laborà en els principals periòdics esquerrans (“El Poble Català”, “La Publicitat”, “La Humanitat”) i fundà i dirigí la ”Revista de Catalunya” i “La Nau”.

Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932), durant la guerra civil espanyola fou vicepresident del Parlament (1938) i, acabada la guerra, el presidí i formà part del govern català a l’exili.

Com a historiador publicà nombroses obres, en les quals reflecteix la seva ideologia: Història dels moviments nacionalistes (1912-14), El nacionalisme català (1916-17), La crisi del règim (1918), Història nacional de Catalunya (1922-34), Catalunya i la República (1931), Resum d’història del catalanisme (1936), Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940) i Viatge a la URSS, publicat a “La Humanitat”, “Meridià” i “Revista de Catalunya” en articles que foren aplegats en un volum l’any 1968.

Els homes poden caure. Les terres poden ésser envaïdes. Les institucions polítiques poden canviar. Però quan veiem aplegat el nostre poble i comprovem que és un poble amb unitat i amb personalitat -es a dir, una nació- comprenem que és indestructible, i que la seva voluntat persistent el durà al triomf definitiu. (Antoni Rovira i Virgili, a La Humanitat, el 7/oct/1936)

Publicà també diversos treballs sobre dret polític i altres matèries: El nacionalisme (1916), reeditat amb uns curts afegits i alguns retocs, sota el títol d’El principi de les nacionalitats (1932), Nacionalisme i federalisme (1917), El nacionalismo catalán (1917), La Constitució interior de Catalunya (1932), Els sistemes electorals (1932) i Els corrents ideològics de la Renaixença Catalana (1966).

Cultivà també la literatura amb una prosa amarada de bellesa estilística; publicà Nova vida (1905), el recull de narracions Episodis (1909) i, a més, un llibre de poemes, La collita tardana (1947).

Dedicat també al periodisme, recollí els seus articles a Teatre de la natura (1928) i a Quinze articles (1938), que guanyà el premi de periodisme Valentí Almirall.

Finalment, en el camp de la lexicografia, escriví un Diccionari català-castellà, castellà-català (1913).

Catalunya ha estat feta en deu segles, i no la podran desfer en dies, en mesos ni en anys. (Antoni Rovira i Virgili, a La Humanitat -gener 1939-)

Pòstumament, li foren publicades diverses obres: Teatre de la ciutat (1963), Prat de la Riba (1968), Siluetes de catalans (1969), on els seus records i les seves experiències adquireixen, a més del valor històric, caràcter literari (aparegueren de primer a la “Revista de Catalunya”), i 49 articles (1970), aplec de textos publicats en diaris i revistes.

L’any 1991 es creà a Tarragona la Universitat Rovira i Virgili.

Rosselló i Porcel, Bartomeu

7 Respostes

(Palma de Mallorca, 13 agost 1913 – el Brull, Osona, 5 gener 1938)

Escriptor. Acabats els primers estudis a Palma de Mallorca, on fou deixeble de Gabriel Alomar, es traslladà a Barcelona, a la universitat de la qual cursà la carrera de lletres sota el mestratge de Carles Riba. En aquests anys de joventut establí una sòlida amistat amb Salvador Espriu, que aleshores ja s’havia donat a conèixer en el camp literari.

La seva mort prematura al sanatori del Brull truncà l’obra d’un poeta que obria nous horitzons a l’escola mallorquina. Íntimament lligat a la investigació de la poesia, es lliurà a la recerca de camins i de tempteigs, encaminada a descobrir una nova expressió poètica. Fruit d’aquest exercici reflexiu és el seu llibre Nou poemes (1933).

Els dos volums següents, Quaderns de notes (1934) i Imitació del foc (1938), aquest publicat pòstumament, són un reflex del seu esforç per arribar a la poesia pura com a instrument de cultura, fenomen que ja es feia sentir a Catalunya i a Espanya d’ençà de dues dècades.

Partint de la poesia neobarroca adaptada pels poetes castellans de la generació del 1927, intentà de crear-ne una de surrealista, en la qual es tradueixen les actituds d’avantguarda.

Alguns dels seus darrers poemes, com A Mallorca durant la guerra civil, en que l’autor s’acosta cap a un cert romanticisme, evidencia actituds tradicionals de l’escola mallorquina.

La seva Obra poètica fou publicada a Mallorca l’any 1949. La seva obra crítica, en part inèdita, consta de Notas a Guillén i En torno a la poesía de Quevedo.

Romeu i Juvé, Xavier

2 Respostes

(Barcelona, 18 novembre 1941 – els Monjos, Alt Penedès, 11 juliol 1983)

Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, fou professor de fonologia, gramàtica històrica i lingüística a la Universitat de Barcelona i d’ortofonia i dicció a l’Institut del Teatre.

Estrenà diverses obres de teatre: Els mites de Bagot (1968), Ànimes de càntir (1969), Alícia en terra de meravelles (1969), Pluja d’estiu (1971), Estat d’emergència (1972), Ni de septentrió ni de migdia (1972) i, amb Maria Aurèlia Capmany, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret (1971).

Publicà el recull de narracions La mort en punt (1976, premi Víctor Català 1975), la novel·la Ascendent Escorpió (1979), el Manual de fonologia catalana (1983) i un Breu diccionari ideològic (1976). Dirigí la redacció del Diccionari Barcanova de la Llengua (1985).

Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Morí en un accident de trànsit.

Romeu i Figueras, Josep

4 Respostes

(Ódena, Anoia, 16 març 1917 – Barcelona, 18 desembre 2004)

Escriptor i investigador. Doctor en lletres, fou membre de l’Institut de Musicologia de Barcelona (1971-84). Fou un dels fundadors de la revista cultural i clandestina “Ariel” (1946). Professor del departament de català de la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-84), el 1972 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres.

S’ha especialitzat en literatura popular i ha publicat: El comte Arnau, la formació d’un mite (1947), Cançons nadalenques del segle XV (1949), Les nadales tradicionals (1952), La nit de Sant Joan (1953), Poesia popular i literatura (1974), El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans (1984), Materials i estudis de folklore (1993), Teatre català antic (1994-95) i Assaigs i altres indagacions crítiques (1996).

S’ha especialitzat en edicions del teatre medieval per a “Els Nostres Clàssics” i ha publicat el resum, en dos volums, Literatura catalana antiga (1954).

Poeta postsimbolista, de tall rigorosament formal, publicà diversos llibres de poesia.

Premi Nacional de Literatura Catalana en la modalitat d’assaig (1985) i premi de la Crítica Serra d’Or (1996).

Roig i Fransitorra, Montserrat

1 Resposta

(Barcelona, 13 juny 1946 – 10 novembre 1991)

Escriptora. Filla de Tomàs Roig i Llop. Fou lectora de català a la Universitat de Bristol. Guanyà el premi Víctor Català amb els contes Molta roba i poc sabó (1971), expressió de les seves vivències generacionals, que lligà amb Ramona, adéu (1972), novel·la més històrica.

Va destacar per les seves entrevistes a “Serra d’Or” i a “Triunfo” i a la televisió, bona part recollides a Retrats paral·lels i Personatges.

De la resta de la seva narrativa destaquen El temps de les cireres (1977, premi Sant Jordi 1976), L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1982), L’agulla daurada (1985), La veu melodiosa (1987), El cant de la joventut (1989) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991).

També va publicar assaigs: Els catalans als camps nazis (1977), ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo humanismo (1982).

Pòstumament aparegueren Un pensament de sol i un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992) i Última crònica (1994).

Rodoreda i Gurgui, Mercè

12 Respostes

(Barcelona, 10 octubre 1908 – Girona, 13 abril 1983)

Escriptora. L’apassionament que des de molt jove sentí per la lectura li proporcionà autodidàcticament una formació literària molt completa. La novel·la Sóc una dona honrada? (1932) la va introduir a la vida literària catalana. Col·laborà a “Mirador” i a “La Rambla” i a la pàgina infantil de “La Publicitat”, on publicà diversos contes.

Pertanyen a aquesta primera època les obres Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d’un home (1934) i Crim (1936), novel·les en les quals manifesta les tècniques i els temes que més endavant havien d’esdevenir habituals i peculiars en ella, i que cristal·litzaren en Aloma (1938). Aquesta obra, que produí un gran impacte, obtingué el premi Joan Crexells 1937 i fou publicada per la Institució de les Lletres Catalanes.

Exiliada l’any 1939, marxà cap a França i es refugià a París, d’on, a conseqüència de l’arribada de l’exèrcit nazi, hagué de fugir cap al sud. Residí a Llemotges i a Burdeus i s’establí a Ginebra l’any 1954.

Després d’uns quants anys de silenci i d’alguns contes a “La Revista de Catalunya”, editada a París, tornà a tenir contactes amb Catalunya a partir del 1957, en què guanyà el premi Víctor Català amb el recull narratiu Vint-i-dos contes, publicat l’any 1958.

La publicació de La plaça del Diamant (1962) fou un dels èxits més importants de la literatura catalana contemporània. En ella, el lirisme de la prosa arriba a la màxima expressió de la novel·la psicològica.

Alternant amb la novel·la va escriure contes, que recollí en el volum La meva Cristina i altres contes (1967) i Tots els contes (1979), escrits amb tècniques que oscil·len entre la narració tradicional i els esquemes elegíacs i evocatius.

El contacte amb el seu públic anterior estimulà la seva producció, amb les novel·les El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra… (1980, premi Crítica Serra d’Or) i el llibre de proses Viatges i flors (1980, premi de la Crítica Serra d’Or 1981 i Ciutat de Barcelona). Pòstumament li fou publicada una novel·la inacabada, La mort i la primavera (1986).

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980.

Riera i Guilera, Carme

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 12 gener 1948 – )

Escriptora i professora de literatura espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha destacat per la seva obra narrativa: Te deix, amor, la mar com a penyora (1974), Jo pos per testimoni les gavines (1977), Una primavera per a Domenico Guarini (1980), Epitelis tendríssims (1981), Qüestió d’amor propi (1988), Joc de miralls (1989, premi Ramon Llull), Contra l’amor en companyia i altres relats (1991), Dins el darrer blau (premi Josep Pla i premi Nacional de Narrativa 1995) i Temps d’una espera (1998).

Relacionada amb els principals representants de la generació del 1950, els ha estudiat en títols com ara La escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo: el núcleo poético de la generación de los 50 (1988, premi Anagrama d’assaig), La obra poética de Carlos Barral (1990) i Hay veneno y jazmín en su tinta (1991), sobre J.A. Goytisolo.

Riera i Gassiot, Ignasi

2 Respostes

(Barcelona, 5 gener 1940 – Madrid, 22 maig 2025)

Escriptor i polític. Col·laborador habitual a les seccions culturals de diverses publicacions catalanes i en emissores radiofòniques i preocupat pel món obrer i la immigració.

Ha publicat El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras (1976), en col·laboració amb José Botella, Pàries, sindicalistes, demagogs (1986), Crònica apòcrifa dels catalans (1993), Els catalans de Franco (1998), Opressió i resistència: el franquisme (1939-1975) i les novel·les Honorable Mr. R (1981, premi Andròmina 1980), No arrenqueu els geranis (1984), El rellotge del pont d’Esplugues (1984, premi Ramon Llull), Esposa al forn (amb cebes) (1986) i Lletra de batalla (1995).

És també autor de llibres de literatura infantil i juvenil: El pacte de Formentera (1987), Jo voldria ser… (1999) i de gastronomia: Diccionario de cocina de Ignasi Riera (1993).

Fou membre del PSUC, ha estat regidor de l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i diputat al Parlament de Catalunya.

Riera i Fàbregas, Salvador

2 Respostes

(Breda, Selva, 11 gener 1927 – Barcelona, 10 maig 1994)

Marxant d’art i escriptor. En una primera etapa es dedicà, des de molt jove, a la confecció i creació de roba femenina i després es sentí atret per l’art. Publicà l’obra Breda, pinzellades a tort i a dret (1948), la portada de la qual és del pintor Josep Aragay. Estrenà sardanes i algunes peces escèniques a Breda.

El 1952 emigrà a Amèrica i s’establí a São Paulo (Brasil), on es dedicà a la venda de roba i després reprengué la seva activitat de confecció de roba femenina, faceta en la qual esdevingué un creador reconegut.

Afeccionat a escriure, guanyà alguns premis literaris i col·laborà a la revista “Ressorgiment”, publicada pels catalans residents a l’Argentina, amb els quals es vinculà. Creà i dirigí “Catalunya” (1954), revista d’informació i divulgació cultural adscrita al Centre Català de São Paulo, de la qual sortiren cinc números.

Rebé classes del pintor català Francesc Domingo, del qual adquirí nombrosos quadres. Paral·lelament, es dedicà a col·leccionar obres pictòriques de diferents pintors catalans i d’altres països. Al Brasil, obrí una galeria, on féu exposicions de Brossa i Tàpies.

Arran de la visita de Josep Tarradellas, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, fou nomenat delegat de la Generalitat al Brasil.

El 1973 tornà a Barcelona, on el mateix any fundà la galeria Dau al Set, on alternà exposicions de l’avantguarda clàssica catalana amb antològiques d’artistes i moviments ja històrics. En mèrit a la seva tasca, aquesta galeria també és anomenada amb el seu nom.

Juntament amb l’entitat “Amics de Breda”, fou un dels impulsors del Museu Josep Aragay de Breda, fundat el 1975. Després de la seva mort, la Generalitat de Catalunya adquirí part de la seva col·lecció.

Rico i Manrique, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 abril 1942 – )

Erudit i investigador literari en castellà. Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha especialitzat en la literatura espanyola medieval i l’humanisme.

Entre les seves obres destaquen La novela picaresca y el punto de vista (1970), El pequeño mundo del hombre (1970), Alfonso el Sabio y la “General Estoria” (1972), Vida y obra de Petrarca (1975), Nebrija frente a los bárbaros (1978), Primera cuarentena y tratado general de literatura (1983), Los problemas del Lazarillo (1987), Texto y contextos: estudios sobre la posía española del siglo XV (1991), Figuras con paisaje (1994) i El sueño del humanismo (1998).

Ha publicat també notables edicions crítiques del Guzmán de Alfarache (1987), del Lazarillo de Tormes (1989 i de Don Quijote de la Mancha (1998). Membre de la Real Academia Española des del 1986.