(Andratx, Mallorca, 14 març 1937 – Barcelona, 1 juliol 2009)

Escriptor. Ben aviat col·laborà als diaris locals i a la revista “Papeles de Son Armadans”, de la qual va ésser director. Professionalitzat, passà a Barcelona i es donà a conèixer a través de col·laboracions irregulars a “Serra d’Or” i a “El Correo Catalán”. Col·laborà després a “Destino”, revista de la qual també fou director, i des dels anys vuitanta fou columnista de “La Vanguardia”.

Paral·lela a la tasca periodística ha estat la producció dramàtica iniciada amb Els condemnats (1959), obra de revolta individual, a la qual seguí La simbomba fosca (1961) i d’altres obres que feien palesos els corrents teatrals aleshores emmarcats en el teatre de l’absurd.

Exponent de la novel·lística mallorquina contemporània, després de la primera obra , Solnegre (1960), s’inserí en els corrents del realisme històric amb La lluna i el “Cala llamp” (1963), però amb Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla), inicià la construcció d’un univers narratiu fonamental en el mite d’Andratx.

Ha publicat molts més llibres de narrativa i ha guanyat diversos premis literaris. Ha conreat també l’assaig i l’entrevista (Grans catalans d’ara, 1972). A partir del 1991 inicià la publicació de la seva obra completa en català, que ha estat reconeguda internacionalment amb el premi literari Boccaccio Europa (1999).

El 1989 fou nomenat president de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis.

(Barcelona, 1850 – 3 març 1918)

Escriptor. Del barri barceloní de Ribera i comerciant de professió, tingué una formació literària autodidàctica. Començà col·laborant, amb pseudònim, a “L’Escut de Catalunya”, i poc després publicà moltes narracions, poemes i novel·les a “La Renaixença”, “La Il·lustració Catalana”, “Lo Gay Saber”, “L’Avenç”, “La Tomasa”, etc.

S’inicià amb la poesia Menudalla (1878) i Aires vells (1910), d’un to satíric, sentimental o moralitzant. És un dels mestres del costumisme vuitcentista que, a poc a poc, assajà de conrear el realisme i s’empeltà d’un cert naturalisme.

Publicà peces breus com Quadros en prosa (1878); la novel·la En Mitja Galta (1905), on hi ha un ressò de Zola; La colla del carrer (1887), més costumista i autobiogràfica; L’auca de la Pepa (1889), molt reeditada. Trescant per les serres (1892) és un retorn a la peça breu.

Escriví després la novel·la curta, d’aire barceloní La dama negra (1898), La mort d’en Titus (barricades del 54), i a Matadegolla (1889), recollí escenes populars que caracteritzen el seu estil i el seu ambient: la menestralia entre el proletariat i la classe mitjana. Publicà també, entre d’altres, Caps i treves (1893), Si són servits (1913) i Com anàvem (1917).

(Palafrugell, Baix Empordà, 8 març 1897 – Llofriu, Baix Empordà, 23 abril 1981)

Escriptor. Va exercir durant tota la vida la professió de periodista, i va viatjar per tot Europa. Resultat d’aquests viatges són la major part dels seus llibres i articles. Col·laborador de “La Publicitat”, “La Veu de Catalunya” i també de “Revista de Catalunya” i “El Sol”, de Madrid, féu les seves primeres temptatives amb una biografia d’Enric Casanovas (1920). La seva obra constitueix una mena d’inventari de la vida catalana de la primera meitat del segle XX.

No classificable dins de cap gènere determinat, oscil·la entre l’article periodístic i el quadre de costums, les semblances i els assaigs d’interpretació històrica, amb observacions erudites i amenes, a través d’un estil directe, ràpid, viu, desproveït de qualsevol mena d’inflació retòrica i caracteritzat per una prodigiosa imaginació verbal. Coses vistes (1925), juntament amb Rússia (1925), Llanterna màgica (1926) i Relacions (1927), mostren alguns aspectes de la seva actitud literària, ja que representen la irrupció d’un realisme renovador, en contrapunt a la prosa poemàtica i preciosista del noucentisme.

Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent. (Josep Pla i Casadevall)

Va reunir les seves impressions de viatge i comentaris als esdeveniments de l’època a Cartes de Lluny (1928), Madrid (1929) i Cartes meridionals (1929). És de gran interès també la seva biografia Francesc Cambó (1928-30), en tres volums, ja que és un document valuosíssim per al coneixement de la política catalana del nou-cents, on combina el seu humor amb una forma d’hagiografia.

Dins una trajectòria constant, que recull tots els records i les impressions de l’adolescència, arriba a construir, a la recerca del temps passat (a l’estil de Proust), una mena de diari íntim. Així, Madrid. L’adveniment de la República (1933) o Viatge a Catalunya (1934), primera part d’una sèrie de llibres que presenten el país, recorregut a peu o en autobús per copsar-lo de prop. Pertanyen a aquest conjunt Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1950), L’illa dels castanyers (1951), Pa i raïm (1951), El vent de garbí (1952), Llagosta i pollastre (1952), Contraban (1954) i Girona (1952), retaule vivíssim d’una ciutat a la mesura humana.

En les seves descripcions psicològiques de personatges històrics, Pla es val d’una persona interposada. En són un exemple Vida de Manolo (1928), Estudi sobre la filosofia de Francesc Pujols (1931) i Un senyor de Barcelona (1951), sobre els germans Puget, en que recull les converses dels interlocutors, a través de les quals intenta donar una sèrie de notícies sobre el segle XIX barceloní, temàtica i estil que segueix també en biografies com les de Joaquim Mir i la de Santiago Rusiñol, a més d’algun altre assaig que demostren la gran atracció que sentia pel vuit-cents. Aquests i altres escrits apareixen sota el títol comú d’Homenots (1958-69).

És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa, tothom opina. (Josep Pla i Casadevall)

Escriptor realista permanentment vinculat al periodisme, per al qual només era vàlida “aquella literatura que parteix del real i en cerca l’emoció entranyable”, féu escasses incursions en el camp de la novel·la, en proporció al total de la seva obra, i sempre agafant el caire de crònica costumista: El carrer estret (1951) i Nocturn de primavera (1953).

Atret més per l’assaig que no pas per la literatura de ficció, tractà d’establir una caracterització sociològica dels grups humans que tenen més importància, com a Els pagesos (1952). Més que un escriptor convencional, fou un portaveu del seu temps, que intentà de trobar la síntesi de la mentalitat i de la vida catalanes.

La seva preocupació pel pas del temps ha estat matèria de les millors pàgines dels seus tres llibres més significatius: Les hores (1953), Els anys (1953) i Els moments (1954). És evident en la seva obra la influència d’autors com J. Renard, L. Sterne i M.E. de Montaigne.

Cal esmentar finalment d’altres cròniques de viatges, a través de les quals bastí una sòlida obra a base d’impressions, sempre atent als paisatges i a les gents, a qualsevol forma de vida. Cal esmentar L’Empordanet (1954), Barcelona (1956) i Les Illes (1957), entre d’altres.

Durant la guerra civil treballà per als serveis de premsa del govern de Franco, a Marsella i a Gènova. En tornar-ne fou director de “La Vanguardia”, però el destituïren. Durant trenta anys féu famosa la secció de “Destino” que titulà Calendario sin fechas.

Forçat a escriure en castellà a la premsa (“El Correo Catalán”, “Diario de Barcelona”), publicà reculls com Viaje en autobús (1942), Humor honesto y vago (1942), La huida del tiempo (1945), Viaje a pie (1949), Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza (1950) i Catalunya (1951).

De mentalitat conservadora i sensualista, en política seguí una trajectòria desigual; n’és un exemple la Historia de la Segunda República Española (1940-41).

El 1966 inicià la definitiva publicació de les seves Obres Completes –que comprenen 45 volums i prop de 30.000 pàgines-, amb alguns textos inèdits com El quadern gris (1966), paradigma de la seva literatura, escrit entre 1918 i 1919 i sens dubte reelaborat després, i Notes del capvesprol (1979).

Medalla d’Or de la Generalitat 1980. El 1968 fou instaurat el premi Josep Pla de narrativa en honor seu.