(Olot, Garrotxa, 24 setembre 1866 – 27 setembre 1930)
Religiós escolapi, orador i dramaturg.
Escriví en castellà nombroses obres per a infants, algunes de les quals foren musicades.
Col·laborà a la premsa castellana de Barcelona, on passà a residir.
(l’Havana, Cuba, 22 març 1812 – Mataró, Maresme, 6 desembre 1882)
Religiós escolapi. El 1857 es traslladà a Cuba per promoure-hi l’establiment del seu orde.
Des d’aquest any fins al 1866 fou rector del nou col·legi de San Antonio de Guanabacoa, que exercí a l’illa una funció pedagògica important.
Tornat a Catalunya, hi fou provincial de les Escoles Pies. Visità novament Cuba el 1871.
Era conegut per la seva vasta cultura i pel seu esperit d’iniciativa.
(Sabadell, Vallès Occidental, 9 octubre 1828 – Barcelona, 2 abril 1900)
Religiós escolapi. El 1858 fou nomenat primer prefecte del nou col·legi de San Antonio de Guanabacoa, que era a l’època un dels centres docents més eficaços de l’illa de Cuba.
La seva dedicació pedagògica havia de ser intensa i eficaç. Hi dirigí el seminari fundat el 1873. Fou rector durant tres períodes del col·legi de Guanabacoa i, també per un temps, del de Puerto Príncipe.
(Igualada, Anoia, 8 setembre 1915 – Barcelona, 10 gener 1965)
Poeta en castellà. Escolapi.
És autor de Mi soledad sonora (1941), Navidad (1943), Arpa en éxtasis (1945), Tan herida de adioses (1961).
Ha conreat, esporàdicament, poesia en català.
(Barcelona, 8 desembre 1932 – )
Paleontòleg. Escolapi, cursà la llicenciatura en geologia (1958-61) i es doctorà a Barcelona l’any 1975.
Compaginà els càrrecs directius escolars amb la recerca paleontològica al Museu del Seminari de Barcelona.
Especialista en braquiòpodes del Cretaci, hi ha publicat una cinquantena de treballs.
(Poblenou, Barcelona, 26 novembre 1931 – Maconi, Querétaro, Mèxic, 14 abril 1996)
Sacerdot escolapi. Preocupat per les classes més necessitades i marginades, com les dels immigrants i els gitanos, desenvolupà una valuosa tasca social en aquest sentit, especialment la dels barraquistes del Camp de la Bota.
Col·laborador, entre altres, de “Serra d’Or”, ha publicat El gitano, una cultura folk a casa nostra (1970).
(Barcelona, 6 agost 1932 – Ogassa, Ripollès, 11 agost 2007)
Polític. Fou ordenat sacerdot escolapi el 1955.
Des del 1972 es mostrà partidari de la lluita antifranquista no violenta (sol·licitud d’amnistia, vagues de fam, permanència davant la presó Model de Barcelona) i a favor dels drets humans i les llibertats, que li valgueren la seva detenció (1972 i 1974-75) i la presentació de la seva candidatura al premi Nobel de la Pau (1975).
“Plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats o silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el Poble.” (Lluís Maria Xirinacs)
Després de promoure la Marxa de la Llibertat l’estiu del 1976, fou elegit, com a independent, senador per la província de Barcelona (15 de juny de 1977).
Després de votar en contra de la Constitució espanyola i d’abstenir-se a l’Estatut de Catalunya, radicalitzà la seva postura independentista i participà en l’organització del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) (1979). El 1982 es retirà de la política activa.
Ha publicat diversos llibres on narra les seves experiències o idees, com entre d’altres, Secularització i cristianisme (1969), Diari de presó: l’espectacle obsessiu (1976) i Vaga de fam per Catalunya (1977).
(Mataró, Maresme, 3 desembre 1864 – Barcelona, 21 febrer 1929)
Escolapi, humanista i crític. Ingressà a l’orde el 1880, i féu els estudis a Moià (Bages) i a Lleó. Exercí el magisteri a Catalunya fins al 1901, que passà a Roma com a arxiver i cronista de l’orde i director de les Ephemerides Calasanctianae.
Recorregué totes les províncies de l’orde, i és autor de tres volums sobre escriptors de l’orde (Roma 1908-11) i d’un inventari de documents de l’arxiu general de l’orde.
Renuncià el càrrec i es retirà a Barcelona, on traduí al llatí l’Atlàntida de Jacint Verdaguer (editada el 1929), un volum de poesies llatines, Carminum libri quattuor (1924), Versiones latinas de poesías hispánicas (1927) i altres obres, en especial traduccions del llatí.
(Alforja, Baix Camp, 12 gener 1928 – )
Educador i escriptor. Sacerdot escolapi i doctor en filosofia, va ensenyar a la Universitat de Barcelona fins que en va ésser expulsat per motius polítics el 1966. El 1972 va entrar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i fou cap del depatament de investigació a l’Institut de Ciències de l’Educació.
Ha publicat més de trenta llibres, majoritàriament en català, sobre educació, filosofia, teologia, sexologia, etc. Ha exposat en nombrosos congressos internacionals el seu pensament, en plena recerca, sovint divulgador i des d’una perspectiva catòlica oberta.
Des que es va donar a conèixer amb L’home i Déu (1961) ha publicat La moral atea d’Albert Camus (1963), La pedagogia a la Unió Soviètica (1965), La joventut actual: el nostre futur (1968), La domesticació del sexe (1969), Educació i escola, dia rere dia (1973), Marx y la religión (1974), La Universitat a trossos (1980), Educació i joc (1996), Teories contemporànies de l’educació (2 volums, 1996).
Des del 1986 presidí la Societat Catalana de Fenomenologia i des del 1996 fou membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.
Enllaç web: Octavi Fullat i Genís
Dades dels Països Catalans 