Arxiu d'etiquetes: edificis civils

Hospital de la Santa Creu

62 Respostes

(Barcelona, 1401/06)

Hospital general. Al principi del segle XV els quatre hospitals barcelonins es van fondre en un, que sota l’advocació de la Santa Creu, fou edificat en el terreny de l’antic hospital d’en Colom, situat entre els futurs carrers del Carme i de l’Hospital.

Les quatre primeres pedres foren col·locades el 17 d’abril de 1401, any en que s’inicià també la construcció de l’església. El 1406 es contractaren, a escarada, les obres del claustre a Guillem Abiell. El 1509 es començaren la font del claustre i els fonaments de la nau de Ponent, acabada al segle XVIII.

El nucli central consta de tres naus de doble planta amb teulada a dos vessants sobre arcs apuntats amb contraforts visibles a l’exterior. El claustre, cobert amb volta ogival, adossat als tres costats del gran pati central rectangular, acaba amb unes monumentals escales (1585), a partir de les quals s’hi afegí un nou claustre, tancat per tres cossos d’edifici. L’església, molt transformada posteriorment, s’acabà a mitjan segle XV. La farmàcia (segle XVII) tenia un gran interès pel conjunt d’instruments i el mobiliari.

Al primer terç del segle XX es fusionà amb l’Hospital de Sant Pau, i des de llavors rep el nom d’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Güell, Palau

9 Respostes

(Barcelona, 1886 – 1891)

Residència urbana d’Eusebi Güell i Bacigalupi al carrer Nou, avui seu del Museu del Teatre. És obra de Gaudí i representa la culminació de la seva època mudèjar.

Hi destaquen les reixes de ferro de l’entrada, l’escala de servei, la rampa helicoïdal per als cavalls, les xemeneies de ventilació i aireig, la volta del gran saló i els arcs parabòlics de la galeria de la façana amb capitells i columnes originalíssims.

Gaudí participà a la decoració d’interiors amb un tocador per a la senyora Güell i una chaisse-longue.

Generalitat de Catalunya, Palau de la

42 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Edifici públic. El nucli primitiu estava format per unes construccions de l’antic barri jueu que els diputats ocuparen al començament del segle XV i adaptaren a les noves funcions. Des del 1416 les obres foren dirigides per Marc Safont, que l’any 1418 ja havia acabat la façana gòtica del carrer del Bisbe, decorada amb gàrgoles i un medalló de Sant Jordi de l’escultor Pere Joan.

L’any 1425 Safont treballava en la construcció del pati gòtic, i entre el 1432 i el 1434 obrà la capella de Sant Jordi, ampliada posteriorment (1535). Pau Mateu i Tomàs Barsa construïren el pati dels Tarongers (vers 1532-47), que Pere Ferrer amplià del 1570 al 1591.

La façana principal, projectada per Pere Blai el 1596, és la millor mostra d’arquitectura renaixentista de Barcelona. El saló de Sant Jordi, del mateix arquitecte, fou decorat modernament, amb pintures noucentistes de Torres i García (1913-18), cobertes després amb murals pompiers i recuperades posteriorment. L’arc neogòtic que uneix el palau amb les cases veïnes del carrer del Bisbe és obra de Joan Rubió i Bellver (1928).

Castell dels Tres Dragons, el

3 Respostes

(Barcelona, 1887)

Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.

És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.

Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.

Casa de l’Ardiaca

9 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Vella mansió al barri gòtic, que fou l’antiga residència dels canonges de la seu de Barcelona, edificada damunt l’antiga muralla romana i reconstruïda, a la fi del segle XV, per l’ardiaca Lluís Desplà.

L’estil general és gòtic flamíger i alguns detalls ornamentals pertanyen al Renaixement. Fou molt modificada per les restauracions que s’hi feren als segles XIX i XX (claustre).

Després d’haver estat mansió de diferents famílies i seu del Col·legi d’Advocats, més tard (1919), fou adquirida per l’ajuntament i actualment és seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, convertit aviat en Institut Municipal d’Història.

Casa de la Ciutat de Barcelona

39 Respostes

(Barcelona, 1370)

Edifici seu de la corporació municipal de la ciutat. Situat a l’antic decumanus romà. El mestre d’obres Pere Llobet construí primerament la gran sala dels Cent Jurats, de sostre enteixinat, amb decoració pictòrica deguda a Jaume Canalias, Berenguer Llopart i Francesc Jordi, inaugurada el 1373.

El 1400 fou enllestit l’enfront del carrer de la Ciutat amb la imatge de l’arcàngel sant Rafael damunt el portal, i els escuts de la ciutat i del rei, que contribuí econòmicament a l’obra. Hi treballaren el mestre d’obres Arnau Bargués i els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada. Seguí la construcció de la sala del Trentenari i l’antiga capella presidida pel retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau (1443).

L’escrivania i algunes altres sales amb enteixinats policroms, el pati dels tarongers i el claustre superior completaven la casa en la seva primera estructura. L’art barroc hi introduí només reformes decoratives, especialment al Saló de Cent (que desaparegueren el segle XIX).

La primera reforma important de l’edifici fou la construcció d’una nova façana, encarada amb la del palau de la Generalitat a la nova plaça de Sant Jaume. És d’estil neoclàssic, obra de Josep Mas (1832-44). D’una segona reforma dirigida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, corresponent a l’Exposició Universal del 1888, en resta la sala del Consistori Nou.

L’Exposició Internacional del 1929 obligà a importants mutacions estructurals i decoratives al Saló de Cent, per Enric Monserdà, i en altres departaments: l’escala amb escultures de Josep Llimona i Josep Viladomat i pintures de Miquel Viladrich, el despatx de l’alcaldia amb pintures de Xavier Nogués, la sala de Comissions amb plafó de Ricard Canals, i la sala de les Cròniques i la galeria amb decoració de Josep M. Sert.

Encara una nova reforma (des del 1950) portà a la construcció d’altres sales amb decoració pictòrica de Francesc Galí, Ramon Rogent, Josep Obiols, Antoni Vila i Arrufat i Antoni Tàpies, i una composició de marqueteria d’Ernest Mora i Enric Clusellas. Una nova capella ha donat lloc a una decoració escultòrica d’Enric Monjo.

El 1970 fou inaugurat un edifici annex, de 15 plantes, destinat a oficines i a serveis municipals, d’estructura moderna, obra de Llorenç Garcia-Borbón i Enric Giralt i Ortet i amb relleus de l’escultor Josep M. Subirachs.

Ametlla del Vallès, l’ (Vallès Oriental)

8 Respostes

Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 14,24 km2, 281 m alt, 8.337 hab (2016)

0valles_orientalSituat al nord de la ciutat de Granollers, entre la riera de Tenes i la vall del Congost. A la part muntanyosa del terme abunden els boscos, sobretot de pins.

La vida econòmica local gira entorn de l’agricultura i de diverses indústries, establertes principalment al voltant de l’autovia que creua el terme. El municipi es també un tradicional centre d’estiueig i és ple d’urbanitzacions.

A la part alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Genís i, a la part baixa, l’edifici modernista de la casa de la vila. Altres cases, modernistes i noucentistes, abunden també al nucli urbà.

Dins el terme, on han estat trobades importants restes arqueològiques, hi ha algunes antigues masies i els veïnats del Serrat de l’Ocata, Mas Febrera, Mas Dorca i Pinar i Portús.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Albi, l’ (Garrigues)

9 Respostes

Municipi de les Garrigues (Catalunya): 32,54 km2, 526 m alt, 803 hab (2016)

mapa garriguesAl sud-est de la comarca, a la dreta del riu de Set i drenat per la riera de l’Albi, que neix a la serra la Llena, al límit amb la Conca de Barberà, i desemboca al riu de Set, per la dreta, a Cervià de les Garrigues.

L’agricultura de secà (oliveres, vinya, cereals, arbres fruiters i pastures) és la principal font econòmica del municipi, complementada per la ramaderia (per al consum local) i alguna petita indústria agrària.

El poble, que agrupa tota la població del municipi, es troba situada en un coster, dominat per les ruïnes de l’antic castell de l’Albi, convertit al final del segle XVI en palau renaixentista (residència dels barons de l’Albi). El nucli històric comprèn el carrer del Call, l’església barroca de Santa Maria (segle XVIII) i l’edifici modernista de la Cooperativa del Camp, bastit per l’arquitecte Cèsar Martinell (1919-20).

Als afores hi ha el santuari dels Sants Metges (segle XVIII) i a 5 km el conjunt de pintures rupestres de la vall de la Coma (bé cultural d’interès nacional).

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Albatàrrec (Segrià)

3 Respostes

Municipi del Segrià (Catalunya): 10,46 km2, 147 m alt, 2.291 hab (2016)

0segria(o Albatarri)  Situat al sud i prop de Lleida i estès per les valls fluvials quaternàries de l’esquerra del Segre.

La ramaderia estabulada, la cria d’animals de granja, l’agricultura de secà i sobretot el regadiu (pera i poma), alimentat per la sèquia de Torres i el canal d’Urgell, són les principals fonts de riquesa del municipi. Celler agrícola obra de Cèsar Martinell. Hi ha també pastures i bosc. Àrea comercial de Lleida.

El poble, que agrupa tota la població del municipi, és assentat a la plana al·luvial de l’esquerra del Segre; església parroquial de Sant Salvador, de façana barroca (segle XVIII); hi ha també un notable palau senyorial de planta i aspecte medieval, centre de la baronia d’Albatàrrec.

Dins el terme es troba el despoblat de Pedrós, on s’han trobat restes arqueològiques de l’edat del bronze.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques