Arxiu d'etiquetes: edificis civils

Palau Larrard

2 Respostes

(Barcelona, 1778)

Edifici del número 28 del carrer Ample. Fou construït per Francesc Fernández de Còrdova i Cardona d’Aragó, duc de Sessa, virrei de Catalunya i descendent del Gran Capità.

El 1772 fou aprovat el projecte de l’arquitecte Josep Ribas i Margarit i fou començada l’obra, que finalitzà el 1778, amb la intervenció, en la decoració, de Josep Amadeu i Manuel Tremulles.

El 1779 fou comprat pel banquer Joan Alexandre de Larrard, cònsol de Dinamarca, que canvià l’escut dels Sessa pel seu.

El palau té la bellesa i simplicitat de les construccions barcelonines de la segona meitat del segle XVIII, bé que la porta i el balcó de la façana estan enriquits amb profusa ornamentació escultòrica rococó, de Carles Grau. A l’interior cal esmentar, per la seva amplitud, el pati i l’escala. Hi són també notables els treballs de fusteria.

Palau de la Virreina

6 Respostes

(Barcelona, 1772 – 1778)

Edifici rococó situat a la Rambla. Construït pel virrei del Perú i marquès de Castellbell, Manuel Amat i de Junyent. Mort prematurament, el palau fou habitat per la seva vídua, i per això li fou posat el nom que du.

No se sap qui fou l’autor del projecte -es conserven els plànols del 1770-, però les obres, que varen començar el 1772, foren dirigides per l’arquitecte i escultor Carles Grau. El 1778 era acabada tota l’obra, que pertany a l’estil Lluís XIV, bé que amb nombrosos elements interpretats segons el gust barroc català.

Cal esmentar el repertori decoratiu i la fantasiosa decoració d’algunes sales interiors.

Enllaç web:  La Virreina

Palau de la Música Catalana

33 Respostes

(Barcelona, 1905 – 1908)

Edifici de Lluís Domènech i Montaner, construït com a sala de concerts de l’Orfeó Català, dins l’estil modernista, s’aixeca en el lloc que ocupà el claustre renaixentista del convent dels Mínims, desaparegut el 1835, al barri de Sant Pere. L’exterior és de maó vist amb revestiments de mosaic ceràmic; a l’interior són àmpliament utilitzats materials policroms, com ara mosaics i vidres de color amb temes decoratius de tipus floral.

A l’exterior cal esmentar, al xamfrà, el grup escultòric de Miquel Blay, representant la cançó popular; a l’interior, les figures de l’escenari amb cos de mosaic i bust en relleu d’Eusebi Arnau, l’al·legoria de la cançó catalana de Pau Gargallo a l’esquerra de l’escenari i, a la dreta, el bust de Beethoven i les Valquíries.

Declarat monument nacional el 1977, entre 1985 i 1989 s’hi realitzaren obres de reforma, segons un projecte dels arquitectes Òscar Tusquets i C. Die.

Enllaç web:  Palau de la Música Catalana

Palau de Justícia de Barcelona

6 Respostes

(Barcelona, 1911 – )

Edifici al passeig de Lluís Companys. Seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i de l’Audiència Provincial de Barcelona. És un edifici projectat per Enric Sagnier i J. Domènech i Estapà el 1887, en estil modernista; fou acabat el 1911.

És una obra en pedra de Montjuïc, imponent com a massa arquitectònica; a l’interior cal esmentar el Saló dels Passos Perduts, cobert amb volta de ferro, que té tres naus separades per columnes de pòrfir. Són notables les pintures murals de Josep Maria Sert, en oli sobre tela.

Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès)

15 Respostes

Municipi de l’Alt Penedès (Catalunya): 30,79 km2, 265 m alt, 1.734 hab (2017)

0alt_penedes(o Oleseta)  Situat al vessant nord-occidental del massís de Garraf, a l’extrem septentrional de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat. El terme és drenat per la riera d’Olesa i per la de Begues, que s’uneixen a l’Hospital i aflueixen, a través de la riera de Ribes, a la Mediterrània. Terreny molt accidentat, ocupat en gran part per boscs de pins i pastures.

Conreus de secà: cereals, vinya, llegums, farratge, hortalisses i fruiters. Hi ha ramaderia (cabrum i bestiar porcí) i avicultura. Indústria alimentària i de materials de la construcció. Hi ha diverses urbanitzacions. Àrea comercial de Vilafranca del Penedès.

El poble és a la dreta de la riera d’Olesa; l’església parroquial és dedicada a sant Joan Baptista.

Dins el terme hi ha, a més, l’hospital de Cervelló (dit també hospital d’Olesa), així com nombroses masies que s’han anat deshabitant.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Llotja de Barcelona

45 Respostes

(Barcelona, segle XIV)

Edifici neoclàssic d’interior gòtic, destinat inicialment a llotja de contractació dels mercaders barcelonins. Insuficients dos edificis anteriors —que hom ha distingit amb els termes d’antiga i antiquíssima—, Pere III el Cerimoniós autoritzà la continuació de l’actual el 1380.

La gran sala gòtica, obra de Pere Arvei, fou acabada el 1392; té tres naus separades per dues sèries de tres grans arcs de mig punt, sostinguts per quatre columnes polilobulades.

llotja2

El 1708 s’hi celebraren les primeres representacions d’òpera conegudes de Barcelona. Molt malmesa durant el setge de Barcelona del 1714, esdevingué més tard caserna, fins que, retornada a la ciutat (1767), fou reconstruïda en estil neoclàssic per Joan Soler i Faneca, des del 1772, conservant la gran sala gòtica, però no la Sala dels Cònsols, també gòtica, emmascarada per Soler i redescoberta el 1971.

Hom hi celebrà un gran nombre de balls de disfresses, els anys 1772-1808. Seu de la Junta de Comerç -després, de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació-, acollí l’Escola de Belles Arts de Barcelona -motiu pel qual ha estat anomenada popularment Escola de Llotja– i acull encara l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb les seves col·leccions artístiques. A la sala gòtica tingueren lloc, des del segle XIX fins al 1994, les sessions de la borsa de la ciutat.

Liceu de Barcelona, Gran Teatre del

195 Respostes

(Barcelona, 1844 – )

Sala d’espectacles. Situat a la Rambla, creat per la societat cultural Liceu Filharmònico-Dramàtic Barcelonès, amb aportacions de la burgesia barcelonina, que constituí una societat de propietaris amb dret a l’ús de les millors llotges i butaques.

Sobre els terrenys de l’antic convent de trinitaris i construït segons projecte de Josep Oriol Mestres i M. Garriga i Roca, fou inaugurat el 1847, amb una capacitat de més de 3.000 espectadors, cinc pisos i platea, i una luxosa decoració pròpia dels grans teatres d’òpera europeus.

La primera òpera representada fou Ana Bolena de Donizetti. Rivalitzà amb l’antic Teatre de la Santa Creu -aleshores anomenat Teatre Principal– i els respectius partidaris eren coneguts per liceistes i cruzados. Incorporà el drama romàntic italià i també la grand opéra francesa i l’òpera alemanya. El 1861 sofrí un incendi devastador, però fou reconstruït en un any.

liceu2

La funció social que en fou característica, com a lloc de reunió de l’emergent burgesia industrial i financera, el posà en el punt de mira dels grups anarquistes i sofrí un greu atemptat el 1893 (bomba del Liceu), amb un balanç de vint morts.

Wagner hi arribà els darrers anys del segle XIX. Al segle XX incorporà -amb el repertori tradicional, sempre estimat pels afeccionats, i l’òpera russa- els grans compositors contemporanis. Hi han passat les millors veus de tots els temps i les temporades de ballet hi han assolit també un gran prestigi.

El darrer empresari delegat pels propietaris fou Joan Antoni Pàmias, però les dificultats de finançament portaren a crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1980), amb suport autonòmic i local, que preparà un pla de reforma i millora de les infraestructures.

Un terrible incendi (1994) destruí de nou el teatre, el qual fou reconstruït sota plans d’I. Solà-Morales.

Enllaç web: Gran Teatre del Liceu

Hospital de Sant Pau

24 Respostes

(Barcelona, 1892)

Institució hospitalària. Fundat amb el llegat del banquer Pau Gil i Serrat. L’edifici fou projectat per Lluís Domènech i Montaner, que portà la direcció de les obres des del 1902. Es construïren 18 pavellons independents, dintre un gran jardí, amb una comunicació entre ells mitjançant un sistema de corredors subterranis.

És una de les obres més importants del modernisme català: l’ornamentació floral hi és abundant, com també les cobertes amb volta catalana. Amb Domènech i Montaner col·laboraren el seu fill Pere Domènech i Roura, que dirigí l’obra a la mort del pare, el 1923, els arquitectes E. Catà i Eusebi Bona, els escultors Pau Gargallo i Eusebi Arnau, l’ornamentista Francesc Modolell i el dissenyador de mosaics Francesc Labarta.

Successivament, el complex fou finançat per l’administració de l’antic Hospital de la Santa Creu -després comprat per l’ajuntament de Barcelona- i per altres donacions. El nou edifici formà part de la Universitat Autònoma de Catalunya (1936-39), i des del 1968 acull la Facultat de Medicina de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.

Enllaç web: Hospital de Sant Pau

Hospital de la Santa Creu

67 Respostes

(Barcelona, 1401/06)

Hospital general. Al principi del segle XV els quatre hospitals barcelonins es van fondre en un, que sota l’advocació de la Santa Creu, fou edificat en el terreny de l’antic hospital d’en Colom, situat entre els futurs carrers del Carme i de l’Hospital.

Les quatre primeres pedres foren col·locades el 17 d’abril de 1401, any en que s’inicià també la construcció de l’església. El 1406 es contractaren, a escarada, les obres del claustre a Guillem Abiell. El 1509 es començaren la font del claustre i els fonaments de la nau de Ponent, acabada al segle XVIII.

El nucli central consta de tres naus de doble planta amb teulada a dos vessants sobre arcs apuntats amb contraforts visibles a l’exterior. El claustre, cobert amb volta ogival, adossat als tres costats del gran pati central rectangular, acaba amb unes monumentals escales (1585), a partir de les quals s’hi afegí un nou claustre, tancat per tres cossos d’edifici. L’església, molt transformada posteriorment, s’acabà a mitjan segle XV. La farmàcia (segle XVII) tenia un gran interès pel conjunt d’instruments i el mobiliari.

Al primer terç del segle XX es fusionà amb l’Hospital de Sant Pau, i des de llavors rep el nom d’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Güell, palau

9 Respostes

(Barcelona, 1886 – 1891)

Residència urbana d’Eusebi Güell i Bacigalupi al carrer Nou, avui seu del Museu del Teatre. És obra d’Antoni Gaudí i representa la culminació de la seva època mudèjar.

Hi destaquen les reixes de ferro de l’entrada, l’escala de servei, la rampa helicoïdal per als cavalls, les xemeneies de ventilació i aireig, la volta del gran saló i els arcs parabòlics de la galeria de la façana amb capitells i columnes originalíssims.

Gaudí participà a la decoració d’interiors amb un tocador per a la senyora Güell i una chaisse-longue.