(Catalunya, segle XIV)
Eclesiàstic. Era un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de la concubina d’aquest Flor de Pontiac.
El 1319 era canonge de la seu de Barcelona. Administrà el 1317-22 la pabordia vacant de Solsona, que era pretesa pel seu germà Berenguer. Tenia dominis a la Figuerosa.
Sostingué litigis amb el bisbe de Vic, fet que li atragué, arran del concili de Tarragona (1330), una excomunió que no li seria alçada sinó quatre anys després.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Eclesiàstic. Un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de l’amistançada Flor de Pontiac.
El 1317, essent només sots-diaca, ja tenia la dignitat de canonge de Tarragona. Tot i això, emparat per la mare i els germans, pretengué aleshores la pabordia de Solsona, que un dels germans, Pere, administraria durant cinc anys.
Sense persistir gaire en l’intent se n’anà a Itàlia, devers el 1319, a fer la guerra als enemics del papa secundant el seu parent Ramon de Cardona. Visqué uns deu anys en terres italianes, i fins s’hi casà.
Tornat el 1329, renuncià voluntàriament al canonicat que tenia a Tarragona.
(la Riba, Alt Camp, 29 setembre 1810 – el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 3 desembre 1852)
Eclesiàstic. Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet. En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors.
Refugiat a la Riba, intentà la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, però, tot i que després d’un viatge a Roma fou nomenat prior de Poblet (1847), la restauració monàstica no fou possible.
Col·laborà amb Antoni Maria Claret, quan aquest fundà l’orde dels claretians (1849), predicant per diverses poblacions catalanes.
Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut.
(Sabadell, Vallès Occidental, 6 març 1920 – Madrid, 20 abril 1995)
Eclesiàstic. Bisbe auxilliar de Barcelona (1968). Fou professor de teologia del seminari de Barcelona.
És autor de “Miles Christi” en la espiritualidad de san Cipriano (1956), tesi doctoral a la universitat gregoriana de Roma, i Espiritualitat del sacerdot diocesà (1962).
(Barcelona, segle XIII – Osca, Aragó, 1252)
Eclesiàstic i jurista. S’educà a l’escola de la catedral de Barcelona i estudià a Bolonya, potser amb Ramon de Penyafort, de qui fou amic.
Fou paborde de la seu de Barcelona i bisbe d’Osca (1236-52) i un dels principals consellers de Jaume I, del qual era parent. Participà en la conquesta de València (1238) i formà part de la comissió encarregada del repartiment dels territoris conquerits.
Del 1239 al 1249 assistí a diversos concilis de la Tarraconense, i el 1244 consagrà l’església de Xàtiva. El 1250 prengué part a les Corts d’Alcanyís, on dictà la concòrdia entre Jaume I i el seu fill Alfons.
Fou el principal redactor del Fur de València i el compilador exclusiu del Codi d’Osca, promulgat el 1247. Autor d’una compilació de dret aragonès: Compilatio maior o In excelsis Dei thesauris.
(la Torreta de Canals, Costera, 31 desembre 1378 – Roma, Itàlia, 6 agost 1458)
(Alfons de Borja) Papa (1455-58). Successor de Nicolau V.
Fou canonge de Lleida i Barcelona, bisbe de Vic (1423) i de València (1429). Fou també ambaixador d’Alfons IV de Catalunya a la cort papal, i membre del consell reial a València. L’any 1444 fou nomenat cardenal i el 1455 elegit per ocupar el soli pontifici.
Predicà la croada per fer front a la invasió turca i, encara que la idea no fou acceptada, els hongaresos reeixiren a posar fi a l’expansió otomana a Belgrad l’any 1456. Rehabilità la memòria de Joana d’Arc mitjançant un nou procès (1456).
Tanmateix, donà proves de nepotisme en concedir molts càrrecs i privilegis als membres de la seva família, singularment al seu nebot Roderic de Borja, el qual més endavant va ésser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. Canonitzà Vicent Ferrer.
(Alella, Maresme, segle XVII – 1705)
Jurista i eclesiàstic. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i membre del consell reial. Regent de l’audiència, s’oposà (1695) a la inquisició per raons de jurisdicció; els inquisidors l’excomunicaren, però el Consell d’Aragó els castigà.
Quan tingueren lloc les corts del 1701 s’oposà als contrafurs de Felip V de Borbó i fou obligat a presentar-se a Madrid; però en tornà triomfant. Més tard, partidari del rei-arxiduc Carles III, fou nomenat primer inquisidor i regent honorari del Consell d’Aragó.
Finida la Guerra de Successió, els borbònics el destituïren i li confiscaren els béns.
Publicà Sacri regii criminalis concilii Cathaloniae decisiones, en tres volums (1686, 1687 i 1701).
(Tarragona, 1862 – Bolívia, 1926)
Eclesiàstic i missioner. Ingressà a l’orde franciscà el 1883, i fou ordenat sacerdot el 1888.
A Bolívia es distingí extraordinàriament per la seva tasca missionera. Benet XV el nomenà bisbe titular de Catena (1919).
(Vic, Osona, 1477 – Roma, Itàlia, 1527)
Eclesiàstic i cronista. Fill de Guillem Caçador. Estudià a Roma (1502) i a Viena.
Canonge de la catedral de Vic, a la qual renuncià (1513) a favor del seu germà Jaume. Capellà de Juli II, aquest l’envià (1511) com a legat apostòlic prop de Ferran II de Catalunya i dels reis de Navarra i Portugal per a la celebració del concili Laterà V.
Fou auditor de la Rota romana (1511) i el 1525 fou nomenat bisbe de l’Alguer, diòcesi que no regí personalment. Fou secretari del papa Lleó X.
És autor d’algunes obres llatines sobre dret canònic: Decisiones aureae… Curiae Romanca concernentes i Decisiones ac intelligentiae ad Regulas Cancelleriae diligenter collectae.
(Basilea, Suïssa, segle XV – Catalunya, segle XVI)
Família establerta a Catalunya a partir del final del segle XV. Probablement de cognom Jäger, foren coneguts amb el cognom catalanitzat de Caçador.
El primer conegut és Guillem Caçador, els descendents del qual assoliren el privilegi de cavaller (1548) i posteriorment de noble i, dels que seguiren la carrera eclesiàstica, quatre foren bisbes.
Actuaren sempre com a clan familiar tancat, participaren en la vida pública rectora del país (a la conselleria de Barcelona i a la generalitat) i foren els artífexs, lligats estretament a la Companyia de Jesús, de la implantació de la Contrareforma a Catalunya.
Dades dels Països Catalans 