Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Ervigi Marc

Deixa un comentari

(Catalunya, abans 975 – després 1009)

Jurista i bisbe auxiliar de Barcelona (vers 1002). Conegut també amb el nom simple de Marc. Potser d’origen foraster, el 975 era escriptor notari i sacerdot.

Actuà d’assessor jurídic dels bisbes Vives i Aeci. Redactà un gran nombre de documents notarials i alguns de caire litigiós, més en consonància amb el títol de jutge, que emprà sempre a partir del 988.

Gaudí de la confiança de les famílies comtals, especialment d’Oliba Cabreta, que el reclamà la vetlla de partir cap a Montecassino (987/988).

Jutge benigne segons un contemporani, contribuí a la formació científica del famós jurista Ponç Bonfill Marc, suposat fill seu sense prou fonament.

Ermengol, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Perpinyà, 1408)

Prelat. El 1398 fou nomenat bisbe de Barcelona, com a successor de Ramon d’Escales.

El 1405 traslladà a la catedral, des de Sant Cugat del Vallès, algunes relíquies de sant Sever.

És autor d’una Expositio psalmi XII, Benedicto XII dictata.

Encomanà al maniaturista Rafael Destorrents el bellíssim Missal de Santa Eulàlia, datat el 1403, que es conserva avui al Museu Diocesà barceloní.

A la seva mort, fou succeït en el bisbat per Francesc de Blanes.

Ermengol, Bonaventura

Deixa un comentari

(Premià de Dalt, Maresme, segle XIX – Catalunya, 1867)

Eclesiàstic. Residí alguns temps als Estats Units.

Fou vicari general de la diòcesi de Nova Orleans i de la de Buffalo.

Traduí al castellà algunes obres religioses.

Ermengol -bisbe Urgell i sant-

11 Respostes

(Aiguatèbia, Conflent, segle X – Pont de Bar, Alt Urgell, 3 novembre 1035)

Eclesiàstic i sant. Bisbe d’Urgell (1010-35).

Iniciador de la construcció de la catedral d’Urgell, va prendre part en diverses accions de recuperació del territori ocupat pels sarraïns (Guissona, primer quart del segle XI).

Sant i patró de la diòcesi d’Urgell.

Ermemir -bisbe, s. IX-

6 Respostes

(Catalunya, segle IX)

Bisbe intrús de Girona.

Fou consagrat, probablement el 888, per Esclua, bisbe intrús d’Urgell, i el bisbes Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, en perjudici del bisbe legítim, Servusdei.

El 889, a Orleans, obtingué uns preceptes del rei franc Odó.

A mitjan 891 fou expulsat i Servusdei recuperà el bisbat. El 892 fou desposat i excomunicat.

Erill i de Sentmenat, Francesc d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 6 gener 1640)

Eclesiàstic. Essent abat de Sant Cugat del Vallès (des del 1618), pretengué la cancelleria de l’Audiència de Barcelona (1621), però trobà l’oposició del virrei duc d’Alcalà, motiu pel qual fou el dirigent de la campanya contra la continuació del seu virregnat. Nomenat, tanmateix, canceller de l’Audiència, més tard (1631) restà fidel als designis de Felip IV.

El 1634 es manifestà contra el Consell de Cent en les negociacions de l’impost del quint, i el 1639 desfermà una onada de terror damunt Barcelona d’acord amb el virrei de Santa Coloma, que havia de dur, l’any següent, a la Guerra dels Segadors.

Erill i de Pallars, Berenguer d’

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1388)

Eclesiàstic. Fill d’Arnau (II) d’Erill i de Mur, i germà d’Arnau (III). Monjo i prior de Montserrat i abat de Gerri (1365).

Bisbe de Barcelona (1369-71), s’hagué de comprometre a respectar certs drets de la ciutat.

Traslladat a la seu d’Urgell (1371), féu reformes al seu palau i a l’església i impulsà la construcció d’un pont a Collegats.

Fou neutral durant el Cisma, i obeí Climent VII només exteriorment i per temor del rei.

Fixà el dia de la festa de sant Ot, el 7 de juliol.

Eixamús, Arnau d’

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, segle XIV – Poblet, Conca de Barberà, 1361)

XXXIV Abat perpetu de Poblet (1348-61). De família noble.

Ja en 1334, havent acompanyat l’abat Ponç de Copons a la coronació del papa Benet XII, es féu remarcar d’aquest pel seu talent. El pontífex el recomanà especialment a l’abat.

Fou elegit per a l’abadiat el 1348, després de la mort consecutiva, víctimes de la pesta, dels abats anteriors Copons i Bernat de Palau, el darrer dels quals només governà vuit dies. Hagué d’esmerçar-se inicialment a refer el monestir dels terribles efectes de l’epidèmia. Bastant més de mitja comunitat hi havia trobat la mort.

El 1350 assistí a les Corts de Perpinyà, on fou decidit el canvi de cronologia de l’Encarnació per la de la Nativitat de Jesús. Aleshores batejà l’infant Joan (el futur Joan I el Caçador), fill de Pere III el Cerimoniós.

Mostrà gran energia en qüestions de règim interior. Assolí un alt nivell en la disciplina dels seus subordinats.

Durant el seu temps, en estret contacte amb el rei Pere, s’ocupà de fer avançar les obres dels sepulcres reials. Foren construïdes les arcades del suport del conjunt.

Fou succeït per Guillem d’Agulló.

Duran, Pau

2 Respostes

(Esparreguera, Baix Llobregat, 31 desembre 1582 – Arenys de Lledó, Matarranya, 18 febrer 1651)

Eclesiàstic. Féu estudis eclesiàstics i jurídics a Salamanca, i fou vicari general del bisbat de Mallorca i ardiaca de la seu de Barcelona.

Home ambiciós i fidel a Felip IV, fou nomenat bisbe d’Urgell (1634), on secundà la política reial a Catalunya.

La tradicional independència dels canonges i les exaccions tributàries del nou bisbe provocaren constants dissensions contra ell, dirigides pel canonge Pau Claris, amb el suport del jurista Joan Pere Fontanella.

Proposat canceller de l’Audiència (1640), no pogué ocupar el càrrec per l’oposició a la seva actitud reialista.

En esclatar la guerra dels Segadors (1640) fugí a l’Aragó. Nomenat arquebisbe de Tarragona (1641), però la situació bèl·lica no li permeté de prendre’n possessió.

Domènech i Veciana, Miquel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1816 – Tarragona, 1878)

Eclesiàstic. Ingressà, a Madrid, en l’orde de Sant Vicenç de Paül.

Pel fet de no voler-se sotmetre al decret del govern que obligava a prendre les armes als religiosos de la seva edat no ordenats in sacris, el 1874 emigrà a París.

El 1837 passà a les missions dels EUA, on dos anys després rebé dispensa per ésser ordenat capellà.

El 1859 fou consagrat bisbe de Pittsburgh, i el 1870 assistí al concili Vaticà I, on opinà contra la infabil·libilitat del Sant Pare; al cap de pocs mesos renuncià al bisbat. No acceptà l’arquebisbat de Califòrnia ni el cardenalat que li oferí Pius IX.

El 1877 es retirà a Reus.