Arxiu d'etiquetes: dramaturgs/gues

Gomis i de Barbarà, Ramon

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 25 desembre 1946 – )

Endocrinòleg i dramaturg. Fundador i director de la companyia La Tartana (1969). El 1970 guanyà el premi Joan Santamaria amb Petita història d’un home qualsevol, quinze escenes ambientades a pagès (Baix Camp). El món de la gent de mar (Cambrils) quedà reflectit a Vermell de xaloc (1972) i l’ambient industrial dels afores de Reus, a Llumí d’or (1975), una trilogia emblemàtica del compromís social en consonància amb l’època.

Després d’onze anys allunyat de l’escenari, Gomis inicià una segona trilogia en què prengué més relleu el personatge: Capvespre al jard (1986), que Lluís Pasqual muntà al Teatre Lliure i que obtingué el premi Crítica Serra d’Or (1990); Al fil de la mar (1992), i El mercat de les delícies (1993). Ha conreat també la prosa de no-ficció amb Barques i fogons. La Frau (1990), Viatge a la Mar de la Frau (premi Narrativa Enciclopèdia Catalana 1992) o El Gabriel Ferrater de Reus (1997), una biografia del poeta.

La seva tasca científica es desenvolupà a la Universitat de Barcelona i a l’Hospital Clínic, com a cap de la secció de diabetis, i a l’Institut Pi i Sunyer d’Investigacions Biomèdiques. Fou professor convidat a la universitat lliure de Brussel·les (1982-84) i ha obtingut diversos guardons per la seva recerca mèdica.

Feliu i Codina, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 11 juny 1845 – Madrid, 2 maig 1897)

Dramaturg i periodista. Germà d’Antoni i de Joan. Estudià dret a Barcelona, on es llicencia el 1867; afiliat al partit liberal dinàstic, fou secretari dels governs civils de Conca i Barcelona.

Col·laborador de la premsa catalana, fundà “La Pubilla” (1867) i “Lo Nunci” (1877). Autor sentimental i ruralista, el 1866 estrenà la seva primera comèdia (Un mosquit d’arbre) i col·laborà sovint amb Frederic Soler amb el pseudònim de Josep Serra.

Algunes altres de les seves obres són: La dida (1867), Els fadrins externs (1871), El rector de Vallfogona (1876), El rabadà (1878), El mestre de minyons (1878), El Bruc (1880), El mas perdut (1881), El gra de mesc (1883) i El nuvi (estrenada pòstumament). També és autor d’una Memòria biogràfica del fundador del Teatre Català, Frederic Soler.

És traslladà a Madrid, on escriví obres en castellà, per exemple, La Dolores (1892), que, musicada per Bretón, es convertí en una sarsuela d’èxit popular, i esdevingué una de les figures més prestigioses del teatre castellà.

Carrion i Juan, Ambrosi

5 Respostes

(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 4 juliol 1888 – Cornellà de Conflent, Conflent, 28 novembre 1973)

Dramaturg, poeta i novel·lista. Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar. Iniciat en el modernisme, publicà obres de teatre: Epitalami (1912), La núvia verge (1915), Cap de flames (1918), El fogueral (1925), Niobé (1928), L’ombra (1935), etc.

Promotor del teatre, traduí autors grecs i francesos i fundà “El Teatre Català” i fou professor a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. President de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fou secretari dels Estudis Universitaris per a Obrers (1933).

Director del Teatre de Guerra de la Generalitat, s’exilià a París el 1939, on fou president del Casal de Catalunya i on continuà escrivint i estrenant (Nit d’embruixament, 1950). També publicà un extens poema èpic: El comte Arnau (1972).

Capdevila i Vilallonga, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 18 agost 1895 – Andorra la Vella, 17 març 1980)

Escriptor, dramaturg i periodista. De jove residí a París. De retorn a Barcelona fundà la revista “Los Miserables” i fou empresonat. Dirigí posteriorment “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” i “La Humanitat”.

Fou una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Milità a l’Esquerra Republicana, i el 1939 s’exilià a França, on fou professor a la facultat de lletres de la universitat de Poitiers i el 1968 inicià la publicació d’Història de la meva vida i els meus fantasmes.

Retornat de l’exili, residí a Andorra des del 1973 on publicà un volum de memòries: De la Rambla a la presó (1975). És autor de novel·les: El pas de l’amor (1924), Al cor de la muntanya (1924), Venus i els bàrbars (1927), La bella i el monstre (1932) i Home d’amor i d’aventura (1935); de biografia: Beethoven en edicions francesa, alemanya i italiana; i de teatre El seu millor amor (1918), El rei per força (1928), La falç (1931), Adrianna i l’amor (1935), Crim de mitjanit (1937), Tres estampes de Nadal (1939).

Calvet i de Budalles, Damas

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 11 setembre 1836 – Barcelona, 2 novembre 1891)

Poeta i dramaturg. Catedràtic de dibuix a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Prengué part de manera activa en el moviment renaixentista de Rubió i Ors. Va intervenir en la campanya de restauració dels Jocs Florals, i hi col·laborà el mateix any de la restauració (1850) amb Són ells!, poema dins el corrent romàntic, com Els aires de la pàtria (1863) i Embarcament de l’exèrcit català per la conquista de Mallorca (1878), premiats en els Jocs Florals.

L’any 1861 assistí a les de “Feligrige” a Tarascó, fet que permeté per primera vegada establir relacions entre els escriptors catalans de la Renaixença i els occitans. Posteriorment publicà el recull de les seves poesies esparses, amb el títol de Vidrims (1881), i el seu millor poema, Mallorca cristiana (1886), que narra la conquesta de Mallorca per Jaume I.

La seva obra dramàtica oscil·la entre el quadre de costums, com La romeria de Requesens (1864), i el drama de tipus històric, com La campana de la Unió (1866) i Sibil·la de Fortià (1900). Col·laborà sovint a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber”, “La Corona de Aragón” i “Diario de Barcelona”.

Bru de Sala i Castells, Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 setembre 1952 – )

Poeta i dramaturg. El 1972 obtingué el premi Carles Riba amb l’obra La fi del fil (1973), a la qual seguí Les elegies del marrec (1973) i Fràgil (1979). El 1974 rebé l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Mèxic i el premi Ciutat de Barcelona; el 1980, el premi de Teatre Ciutat de Granollers amb Els intrusos (1981), i el 1981, l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona. Fou cofundador de la col·lecció de poesia Llibres del Mall (1973).

Com a assagista a destacat amb Barcelona, proposta cultural (1987) i Catalunya, Espanya, Europa (1991). Ha traduït obres teatrals de Moliére, Rostand, etc. Secretari del Centre Català del PEN Club (1985-89), en 1988-90 fou director general de promoció cultural de la Generalitat de Catalunya.

Col·laborador de diverses publicacions, ha treballat també a la ràdio i la televisió i ha ocupat diversos càrrecs públics.

Brossa i Cuervo, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 19 gener 1919 – 30 desembre 1998)

Poeta i dramaturg. Al final de la dècada del 1940 va participar en la fundació del grup avantguardista Dau al Set i va publicar els primers llibres de poemes, al mateix temps que, influït per J.V. Foix i Joan Miró, treballava intensament en els anomenats poemes visuals i escrivia peces teatrals, dites poemes escènics, entre els quals estrenà Farsa com si els espectadors miressin l’escenari a vista d’ocell (1951), Nocturns encontres (1951), Or i sal (1961), El bell lloc (1961), Collar de cranis (1967), El rellotger (1967), Calç i rajoles (1971), Ahmosis, Amenofis IV i Tutenkhamon (1972), El gran Francaroli (1972), Ball de sang (1982), Els ulls de l’òliba (1982), Cavall al fons (1982), El sabater (1982), La pregunta perduda o el corral del lleó (1985), etc.

Amb el títol de Poesia escènica. Teatre complet (1973-83, sis volums) s’aplega tota la seva obra dramàtica. La importància de la seva poesia, entre el classicisme i la més agosarada experimentació, amb llibres com Em va fer Joan Brossa (1950, Poemes civils (1961), El saltamartí (1968), Poesia Rasa, 1943-1959 (1970), Poemes de seny i cabell (1957-1963) (1977), Rua de llibres (1963-1970) (1980), Des d’un got d’aigua fins al petroli (1971), Càntir de càntics (1972), Cappare (1973), La barba del cranc (1974), Maneres (1976), Sextines 76 (1977), Antologia de poemes de revolta: 1943-1978 (1979), Antologia poètica: 1941-1978 (1980), Vint-i-set sextines i un sonet (1981), Els entra-i-surts del poeta (1983). El 1964 aparegué l’edició de Teatre de Joan Brossa. A partir del 1973 va iniciar la publicació de la seva abundant poesia escènica, representada sempre amb gran irregularitat.

Ha publicat llibres en col·laboració amb Joan Miró i Antoni Tàpies, i també ha col·laborat amb músics com Mestres i Quadreny o Carles Santos i cineastes com Pere Portabella. Els darrers anys de la seva vida va multiplicat, a diferents llocs de la península i d’Europa, exposicions de poemes visuals i poemes objecte, mentre no parava de publicar. Ha realitzat nombroses mostres de pòsters i cartells a la recerca d’una expressió objectual visual.

És també autor dels llibres El pa a la barca (1963), Cap de poma (1963), Concerts per a representar (1964), Novel·la (1965), Suite bufa (1966), Frégoli (1969), Nocturn matinal (1970), Vivàrium (1971, recull de prosa), Poema from the Catalan (1973), Cartipàs (1973), La Cabaleta (1973), Oda a Joan Miró (1973), Les ungles del guant (1974, traducció de Rimbaud), U no és ningú (1980), Els tres Joans (1980), El camí de l’oca (1981), Qui diu foc, diu flama (1985); així com els guions cinematogràfics No compteu amb els dits (1967), Nocturn 29 (1968), Cua de cuc (1969).

Ha rebut nombrosos premis, com la Lletra d’Or el 1981 i el Ciutat de Barcelona el 1988.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

17 Respostes

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.

Balaguer i Cirera, Víctor

23 Respostes

(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)

Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.

S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.

El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).

Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.

Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).

Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.