Municipi del Baix Maestrat (País Valencià): 47,9 km2, 21 m alt, 26.521 hab (2014)
Situat a la plana de Benicarló i de Vinaròs, en un terreny al·luvial prop de la desembocadura del riu Sec, que travessa el seu terme, i obert al mar per una costa baixa i recta, al nord-est de Castelló de la Plana.
Hi ha cultius d’horta (cítrics, blat de moro, llegums i farratges), gràcies a l’aprofitament de les aigües subterrànies per mitjà de sínies; i de secà (garrofers, ametllers i oliveres). El port, construït entre el 1932 i el 1946, és exclusivament pesquer. Zona industrial (tèxtil, construcció, alimentació, química i fusta). Àrea comercial de Castelló de la Plana.
Lloc d’estiueig i d’afluència turística, factors que han provocat l’increment de la població, sobretot de l’edificació, i la creació d’una indústria hotelera. Dins el terme hi ha un parador nacional de turisme. Centre d’atracció comercial.
La ciutat, situada en una extensa plana a mig quilòmetre de la mar, fou una alqueria islàmica; l’església parroquial de Sant Bartomeu (construïda entre el 1724 i el 1743) té la façana barroca i conté pintures de Joaquim Oliet i un Natzarè de Josep Esteve i Bonet. Durant la guerra de les Germanies resistí un setge de vint dies dels agermanats. Sofrí atacs dels pirates (1556).
Parròquia i capital del Principat d’Andorra: 30 km2, 1.013 m alt, 22.256 hab (2011)
Una de les set parròquies que formen el país. Situada al peu de la serra d’Enclar, en un replà rocós de la vora de la Gran Valira. Forma amb les Escaldes-Engordany una autèntica conurbació.
Anomenada per primera vegada a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (839), Andorra fou dita la Vella (o la Vila) per diferenciar-la del nom de l’estat i remarcar la seva capitalitat.
Poble típic de muntanya, va sofrir les vicissituds de la resta del país i l’any 1933, per uns incidents polítics, va entrar-hi una sola vegada la gendarmeria francesa. Després del 1943 s’inicià un procés de creixença de la població i de modernització urbanística en la direcció de la carretera Andorra la Vella-les Escaldes, fruit del turisme i el comerç. Pel juny de 1978, la parròquia fou dividida en dues: Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany.
Ciutat de l’illa de Sardenya (Itàlia) i capital de districte de la província de Sàsser: 224,39 km2, 7 m alt, 43.831 hab (2009)
GEOGRAFIA.- Està emplaçat damunt un turonet pliocènic lleugerament endinsat en el mar i a recer de les emanacions palúdiques d’un estany, avui dessecat, a 3 o 4 km més al nord. El terme comprèn dos relleus tabulars de materials secundaris i terciaris; el sud i l’est formen part del massís del Logudor i són emmascarats, des de la sortida de la ciutat, per una cobertora de materials eruptius; el nord-oest, forma un planell peninsular, la Nurra, separat del Logudor per un istme d’al·luvions quaternaris. L’extrem sud d’aquesta plana era ocupat fins fa poc per l’Estany, una albufera on desembocaven el Serra i un altre riuet. La comunicació amb el mar era interrompuda, en èpoques de secada, per les sorres i les algues que donaren el nom a l’Alguer.
CLIMA.- És el del nord de Sardenya: temperatures mitjanes elevades (10ºC el gener i 24ºC el juliol), pluges escasses (menys de 600 mm), vents forts de component nord (mestral a l’hivern).
VEGETACIÓ.- Garriga espesa amb ullastres, llevat dels escassos sectors de sòl silícic on hi ha plantades sureres.
ECONOMIA.- L’agricultura és essencialment arbòria, amb oliveres i vinya. Tenen menys importància els conreus herbacis (cereals, algunes hortalisses). El bestiar més abundós és el de llana. L’altra activitat econòmica del sector primari és la pesca. El sector secundari, manufacturer, és en realitat artesà. Ha assolit una certa importància l’extracció de caolí. En el decenni 1962-72, comprovada l’eradicació de la malària (1948-50) i la bonificació de terres, fou l’hora d’industrialitzar Sardenya. Pel que fa a l’Alguer hom edificà una part de l’horta i del secà de prop de la ciutat, alhora que molts agricultors i pescadors que vivien a la ciutat vella s’hi anaren. El turisme hi té una importància creixent.
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 60 km2, 15 m alt, 19.768 hab (2014)
Situat al nord-est de l’illa, penetra a la mar per la península del cap des Pinar. La part més muntanyosa del terme és ocupada per pinedes i alzinars, garrigues i pasturatges.
Les principals fonts de riquesa del municipi són el turisme, les activitats portuàries i la indústria, de la qual destaquen les dues plantes de producció d’energia elèctrica des Port d’Alcúdia i de Murterar, que subministren electricitat a tot Mallorca i Menorca. L’agricultura, la ramaderia, la pesca i algunes activitats extractives, com l’explotació de pedreres, completen l’oferta econòmica del municipi.
Els principals punts d’interès de la ciutat són el teatre romà, les dues portes principals de les antigues muralles, la capella del Sant Crist (de finals del segle XVII, dins l’església parroquial) i nombroses cases d’interès artístic del segle XVI.
Dins el terme es troben el castell de Manresa, la cova de son Santmartí, paleocristiana, l’església de Santa Anna (segle XIII), el santuari de la Victòria, els llocs i pobles de Gatamoix, es Bacarès i Son Fe i les parròquies d’es Malpàs i es Port d’Alcúdia.
Municipi i capital de la comarca de l’Alcoià (País Valencià): 129,9 km2, 562 m alt, 59.675 hab (2014)
LA CIUTAT.- Situat al mig de la comarca, al nord d’Alacant i voltat de muntanyes. El desenvolupament urbanístic de la ciutat ha estat difícil; el nucli medieval es troba en un petit turó entre els rius Molinar i Barxell, que s’ajunten formant el riu d’Alcoi. Fins al segle XIX es formaren els barris industrials alcoians a les vores dels rius, i ja en l’època de la modernització de la indústria i de l’expansió demogràfica foren bastits els grans ponts que permeteren de construir en el pla de l’eixample en quadrícula, bé que això comportà que fos sacrificada una bona part de l’horta.
POBLACIÓ.- El gran creixement demogràfic d’Alcoi tingué lloc en la centúria 1840-1940; a principi del segle XIX tenia 12.000 hab; passà a 32.000 a final de segle; assolí els 45.000 l’any 1940, i, després de la crisi de 1945-55, continuà augmentant lentament d’ençà del 1971.
ECONOMIA.- Un petit percentatge de la població activa és agrícola, la qual es remunta al segle XIII; la seva esplendor actual és deguda a la mecanització, a la construcció del ferrocarril i a la conjuntura favorable de la I Guerra Mundial. Destaquen la indústria tèxtil, especialitzada en la fabricació de regenerats i gèneres de punt; indústria paperera (paper de fumar i de seda); indústria metal·lúrgica; mobles tornejats; indústria alimentària (dolços, torrons, olives i licors). Centre comarcal i de l’àrea comercial homònima.
HISTÒRIA.- En el terme, s’hi troben molts testimonis prehistòrics, des del jaciment musterià del Salt fins al poblat ibèric i santuari (segle V aC) de la Serreta, on han estat trobades nombroses inscripcions en peces de plom, en alfabet ibèric. La vila fou conquerida als musulmans i acabada de repoblar cap al 1270. Pere III el Cerimoniós l’atorgà a Roger de Lloria i el 1447 tornà a la Corona. Fou escenari de la revolta de la Germania (segle XVI), l’expulsió dels moriscs (1609), i es declarà partidària de l’arxiduc Carles III en la guerra de Successió.
A més de l’explotació agrícola, tingué un cert desenvolupament la manufactura de llana i, en general, la indústria tèxtil, sobretot a partir del segle XVIII. Durant la segona meitat del segle XIX, la classe treballadora d’Alcoi s’adherí en massa a l’Associació Internacional de Treballadors.
Durant la I República (juliol 1873), una vaga general, iniciada per reclamacions salarials, es convertí en un greu motí contra l’alcalde, Agustí Albors. Els obrers prengueren l’edifici municipal, Albors morí, i durant tres dies governà la ciutat un Comitè de Salut Pública presidit per Severí Albarracín. Sufocada la revolta (setembre 1873), es mantingué una guarnició militar a la ciutat.
La manifestació contra la guerra del Marroc el juliol de 1909 i la vaga general del 1928 indiquen la importància d’Alcoi com a centre obrer. La ciutat va romandre al costat de la II República durant la guerra civil. El Museu Arqueològic (edifici del segle XVI) conserva restes arqueològiques de la comarca i taules valencianes també del segle XVI.
Municipi i capital comarcal de la Vall d’Albaida (País Valencià): 35,25 km2, 323 m alt, 6.031 hab (2014)
Situat entre el riu Clariano i la serra d’Agullent. El sector més muntanyós és cobert de brolles i de boscos de pi blanc.
El municipi, que fa anys havia patit una forta emigració, s’ha convertit darrerament en receptor d’immigració gràcies a la transformació de l’activitat agrícola, bàsicament de secà, i a l’evolució de la indústria tèxtil.
A la ciutat, d’origen musulmà, hi ha l’antic palau senyorial dels Marquesos d’Albaida, l’església arxiprestal, d’estil gòtic, i l’antic convent caputxí, del mateix estil. Darrerament, en una de les torres del palau senyorial s’ha ubicat el Museu Internacional de Titelles d’Albaida, l’únic d’aquestes característiques existent a l’estat espanyol.
Dins el terme es troben l’antic convent dominicà de Santa Anna d’Albaida, el poble d’Aljorf i prop d’un centenar de masies.
Municipi i capital de de la comarca de l’Alacantí (País Valencià): 200,8 km2, 3 m alt, 332.067 hab (2014)
Capital de la província i regió homònima. Situada a la badia d’Alacant, al peu de dos petits turons, Tossal i Benacantil.
ECONOMIA.- Agricultura de regadiu, alternada amb la de secà, produeix hortalisses, ametlles i raïm de taula. La pesca compta amb una flota d’un cert tonatge, vivers de musclos. La indústria es va desenvolupar en funció del port. Encara hi tenen importància la d’adobs, la metal·lúrgica, les dedicades a la ceràmica, les tèxtils i les alimentàries. Centre de l’àrea comercial homònima, comprèn les subàrees de Benissa, Elda i Villena.
Centre d’estiueig tradicional d’ençà de la construcció del ferrocarril Madrid-Alacant (1858). Les seves condicions climàtiques (277 dies de sol previstos cada any) l’han convertit en gran centre turístic, capital de la Costa Blanca. El passatge marítim s’orienta a València i a Barcelona, a Eivissa i a Palma de Mallorca i, fins a la guerra civil, a Orà i l’Alger. L’aeroport d’Alacant és important pel seu volum de passatgers, situat a l’Altet.
POBLACIÓ.- A mitjan segle XIX (1860) només tenia 31.000 habitants, el 1900 pujaven a 50.000, i el 1960 n’allotjava 122.000, part dels quals vivien escampats en petits pobles a l’horta. El creixement demogràfic de la ciutat ha estat molt ràpid i motivat principalment per l’activitat del port, les funcions administratives, la indústria i el turisme.
LA CIUTAT.- Té una llarga història urbana. El nucli primitiu (ibèric, cartaginès i romà, successivament) fou desplaçat pels àrabs del cim del Benacantil (106 m), al seu vessant sud-occidental, durant el segle XVII creixé ràpidament fins a arribar a la platja i deixar fora muralla el Raval Roig dels pescadors i el de Sant Antoni; al segle XIX, convertida Alacant en capital de província, s’enderrocaren les muralles i es realitzà l’eixample, prenent com a eixos principals la vella rambla i l’esplanada arran del mar.
ART.-La ciutat, construida sobre la colònia romana de Lucentum, s’obre en amfiteatre sota la roca on hi ha el castell de Santa Bàrbara. L’església de Sant Nicolau de Bari (1616-62), obra d’Agustí Bernardino i Martín Unzeta, té en el seu interior la capella del Sagrament amb decoració barroca de Joan Baptista Borja (1738). L’església gòtica de Santa Maria té un portal barroc (1721-24) de Manuel Violat i conté una pintura de Roderic d’Osona del segle XV. El Museu Arqueològic conté el dolium de Lucentum, objectes prehistòrics, púnics i iberoromans; a més a més, una col·lecció de terra sigillata.
HISTÒRIA.-És, segons algunes teories, l’antiga Akra Leuké, colònia grega i després fenicia, aquesta darrera fundada, segons la tradició, per Amilcar Barca. Restes d’un poblat ibèric es conserven prop de la ciutat, en l’anomenat tossal de Manises, així com també restes romanes disseminades sota l’actual ciutat d’Alacant. Fou, juntament amb la regió d’Oriola i alguns territoris murcians, el nucli bàsic del regne visigòtic de Tudmir. Va formar part del regne taifa de Múrcia i sotmesa a sobirania castellana des del 1243; després d’una revolta dels musulmans fou repoblada (1264) per cristians. Alfons X li concedí el fur de Castella.
Durant el regnat de Jaume II el Just s’integrà definitivament al regne de València, per la confirmació (1309) de la sentència arbitral de Torrellas (1304). Declarada ciutat per Ferran II el Catòlic, des de mitjan segle XVI es convertí en un port important que feia competència al de València gràcies a l’exportació de llanes castellanes i, en menor escala, de seda, sosa, etc. A canvi de tot aixó arribaven crocats, paper, acer, or i armes, i a l’entorn d’aquesta activitat comercial s’establiren nombrosos mercaders anglesos, francesos, genovesos i milanesos.
El segle XVII fou època de decadència, deguda en part a l’expulsió dels moriscos i en part a la pesta (1647-48). Durant la guerra de Successió es declarà per Felip V de Borbó. Presa per les forces de l’Arxiduc el 1706, fou conquerida per Asfeld el 1708, malgrat l’oposició de l’estol de l’almirall Baker. Alacant fou el 1765 autoritzada a traficar amb Amèrica i de nou el 1778 fou un dels tretze ports espanyols autoritzats a comerciar amb aquell continent.
Durant el segle XIX, seguí les orientacions generals de la política espanyola. El 1822, i confirmada el 1833, fou creada la divisió administrativa provincial d’Alacant. Hi hagué un pronunciament (1836), i un aixecament liberal (1844) contra el govern de González Bravo dirigit pel coronel Pantaleón Boné i secundat a Cartagena pel general Ruiz. Va ésser sufocat pel capità general de València, Roncali, i Boné fou afusellat. El 1858 va ésser construït un ferrocarril que unia la capital amb Madrid. També Gálvez Arce, el 1873, mirà d’estendre el moviment cantonal a Alacant, que se li uní, però tant bon punt deixà la ciutat, aquesta tornà a obeir el govern.
Durant la guerra civil va restar en mans republicanes i, en els darrers dies de la guerra (març 1939), fou port de sortida per als republicans. La província passà a formar part de la Comunitat Valenciana després de la concessió de l’estatut d’autonomia (juliol 1982).
Dades dels Països Catalans 