Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Cervós i Navarro, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 gener 1930 – Matadepera, Vallès Occidental, 14 novembre 2021)

Metge. Inicià la llicenciatura a Barcelona i l’acabà a Saragossa l’any 1952.

Residí a Berlín des dels 22 anys, on ocupà el càrrec de director de l’institut de neuropatologia clínica de la universitat de Starglitz i fou catedràtic d’anatomia patològica de la universitat lliure de Berlín, després d’haver-ne estat degà durant sis anys.

És autor de treballs sobre la patologia del sistema nerviós central, i en especial sobre les qüestions de la microcirculació cerebral i la involució senil.

Cerveró, Onofre

Deixa un comentari

(Lleida, 1512 – 1602)

Humanista i catedràtic de l’Estudi General de Lleida. Era senyor de Melons. Fou quatre vegades paer en cap.

Dotà l’hospital de Santa Maria de Lleida amb 600 ducats de renda. Cooperà amb el bisbe Antoni Agustí en el redreç de la universitat.

Es destacà en la lluita contra el bandolerisme, contribuí a la fundació de la Taula de Canvi de la Paeria i emprengué nombroses obres d’urbanització.

Hom degué a les seves gestions la instal·lació a Lleida de la Companyia de Jesús, amb el seu col·legi de gramàtica i d’humanitats.

Encara es conserva a la façana de la seva casa una làpida romana col·locada per ell.

Cazurro i Ruiz, Manuel

Deixa un comentari

(Madrid, 4 gener 1865 – Barcelona, 9 desembre 1935)

Naturalista i arqueòleg. Fou catedràtic d’història natural de l’institut de Girona des del 1891.

Escriví diverses obres de ciències naturals, Las formaciones volcánicas de la provincia de Gerona, i d’altres.

Com a prehistoriador publicà Las Cuevas de Seriñá y otras estaciones prehistóricas del NE de Cataluña (1908), El cuaternario y las estaciones de época paleolítica de Cataluña (1919) i el llibre Monumentos megalíticos de la provincia de Gerona (1912).

Col·laborà a les investigacions d’Empúries de la primera època i féu una col·lecció d’objectes grecs emporitants, la qual, en morir ell, passà al Museu de Prehistòria de València.

Castillo i Yurrita, Albert del

Deixa un comentari

(Oñati, País Basc, 3 juliol 1899 – Barcelona, 26 març 1976)

Arqueòleg i historiador. Llicenciat a Barcelona (1919) i doctorat a Bolonya (1923), fou catedràtic i secretari de la Universitat Autònoma de Barcelona, i, des del 1942, de la Universitat de Barcelona.

Fundador i director del Museu de Tossa (1935), conservador del Museu Arqueològic de Barcelona (1931-50) i director del Museu Romàntic de Vilanova i la Geltrú i del de Sitges (1951).

Els darrers anys de la seva vida inicià a la Península els estudis d’arqueologia medieval.

És autor de La cultura del vaso campaniforme (1928), La Costa Brava en la antigüedad (1939), Cronología del vaso campaniforme en la Península Ibèrica (1943), La Barcelona de Menéndez y Pelayo (1956), i d’altres obres en col·laboració.

Castells i Vidal, Paulí

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 maig 1877 – 17 agost 1956)

Enginyer industrial. Catedràtic d’anàlisi matemàtica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, en fou director del 1913 al 1932.

Inventà la balança algèbrica, aparell per determinar i inscriure mecànicament les equacions algèbriques i transcendents, i l’indicador de velocitat, nova disposició mecànica aplicable a màquines, transmissions i vehicles per determinar-ne la velocitat.

Publicà diversos treballs a l’Acadèmia de Ciències.

Castells i Comas, Josep

Deixa un comentari

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 6 desembre 1808 – Barcelona, 9 agost 1850)

Metge i cirurgià. Catedràtic d’anatomia del Col·legi de Cirurgia (1835), el 1838 ingressà en el cos militar de sanitat i el 1843 obtingué la càtedra d’anatomia de la Facultat de Medicina de Barcelona.

Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Col·laborà activament en els congressos científics de Florència (1842) i de Nàpols (1846), contribuí a la introducció de l’anestèsia amb èter (1847) i traduí al castellà el Diccionario de Medicina, Cirugía, Farmacia, Medicina legal, etc, de Nyster (1848).

Castelló i Roca, Joan

1 Resposta

(Guissona, Segarra, 1798 – Barcelona, 1843)

Metge. Fill de Pere Castelló i Ginestar.

Fou catedràtic d’història de la medicina al Colegio de San Carlos (1820), metge de cambra, i autor d’un Breve análisis de las aguas más conocidas de España (1826).

Castelló i Ginestar, Pere

3 Respostes

(Guissona, Segarra, 4 març 1770 – Madrid, 1 juliol 1850)

Metge. Estudià filosofia a Cervera i cirurgia a Barcelona. El 1796 ingressà al cos militar de sanitat, i el 1801 fou nomenat cirurgià de la família reial.

Durant la guerra del Francès es refugià a Mallorca, on romangué fins al 1814, any en què fou nomenat catedràtic d’obstetrícia del Colegio de San Carlos de Madrid; destituït el 1824 per les seves idees liberals, fou rehabilitat posteriorment. Rebé el títol de marquès de la Salut (1846).

Fou el principal autor del pla de reforma del 1827, que uní els ensenyaments de medicina i cirurgia. Entre els seus escrits cal fer esment de la Memoria sobre el arreglo de la ciencia de curar (1836), exposició de les seves idees pedagògiques.

Fou pare del també metge Joan Castelló i Roca.

Castanys i Solà, Francesc

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 17 novembre 1810 – Salamanca, Castella, 7 setembre 1859)

Jurista i polític. Fou catedràtic de jurisprudència a les universitats de Barcelona i de Salamanca.

Elegit diputat a Corts per Girona (1840), el 1843 la Junta Central de Barcelona el nomenà ministre interí de la Governació.

Es retirà de la política el 1845 i, deu anys més tard anà a Madrid en representació dels industrials catalans que s’oposaven a la reforma aranzelària que es projectava.

Fou redactor d'”El Constitucional”, de Madrid, i del “Boletín de Jurisprudencia y Legislación”. Escriví un Alegato en defensa de la institución de los hereus y pubillas en Cataluña.

Cases, Magí

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII)

Sacerdot i escriptor. Catedràtic de retòrica de la Universitat de Barcelona. Per influència seva fou creada una institució per a dones penedides (1677).

És autor de Desenganys, introducció a la vida devota (1673), en vers, que recorda les antigues noves rimades, i amb curiosos gravats, llibre que, modificat i amb el títol de Desenganys de l’apocalipsis, fou encara reimprés al segle XIX.

Jutge de les festes poètiques en honor de santa Eulàlia (1667), escriví en llatí uns Lectio poetica en hexàmetres.