(Tarragona, 1 desembre 1915 – Granada, Andalusia, 31 març 1998)
Metge. Especialitzat en dermatologia al costat de Xavier Vilanova.
Fou catedràtic a les universitats de Santiago de Compostela (1954) i Granada, en la qual féu una extensa tasca assistencial i científica, sobretot en el camp de la cirurgia cutània, el tractament dels tumors de la pell i la reparació estètica de les cicatrius.
Ha impulsat la branca quirúrgica de la dermatologia.
(Barcelona, 18 abril 1957 – )
Historiador. Germà de Carles. Es llicencià i doctorà en història a la Universitat Autònoma de Barcelona, i després fou catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Girona.
Ha centrat les seves recerques en la cultura política republicana, especialment de les últimes dècades del segle XIX i els inicis del XX.
Entre altres obres, ha publicat El republicanisme català a la fi del segle XX (1987), Pere Coromines, del republicanisme als cercles llibertaris (1988), Possibilistes i federals. Política i cultura republicana a Reus (1874-1899) (1992), La España de la Restauración (1997), La paz simulada. Una historia de la Guerra Fría (1941-1991) (1997) i La República del emigrante. La cultura política de los españoles en Argentina (1875-1910) (1998).
(València, 15 juliol 1875 – Barcelona, 20 gener 1963)
Jurista. Fill de Vicent Dualde i Furió.
Fou catedràtic de dret civil a la universitat de Sevilla (1904) i a la de Barcelona (1906-44), i alhora tingué una considerable actuació professional com a advocat.
Milità en el partit reformista de Melquíades Álvarez, fou diputat per Lleida (1923) i s’oposà a la política catalanista. Fou degà (1926-30) del Col·legi d’Advocats de Barcelona i ministre d’instrucció pública en el govern presidit per Lerroux (maig 1935).
Després del 1939 defensà els interessos de Joan March en el plet de la Barcelona Traction.
Publicà, entre altres obres, Una revolución en la lógica del derecho (1932) i La propiedad civilísima (1961).
(Barcelona, 4 novembre 1900 – Canet de Mar, Maresme, 15 juliol 1978)
Músic i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou nomenat catedràtic de piano el 1942 i sots-director el 1967.
Ha escrit sarsueles, música lleugera i música per a pel·lícules.
(Vilajuiga, Alt Empordà, 1845 – Barcelona, 14 agost 1904)
Catedràtic de llengua hebrea (1882) i de filosofia a la Universitat de Barcelona.
Publicà, a més de nombrosos opuscles de filosofia i ciència del llenguatge, Curso de geografía histórica (1873), Curso de metafísica (1881), Método de enseñanza de lengua hebrea (1881) i Diccionario de la lengua castellana (1890), amb correspondència catalana.
En col·laboració amb Rafael Bocanegra, va publicar Novísimo Diccionario Enciclopédico de la lengua castellana.
(Barcelona, 22 gener 1881 – Lleida, 7 maig 1962)
Arquitecte (1907), germà de Fèlix. Col·laborador del seu pare Lluís Domènech i Montaner a les obres de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.
Fou professor (des de l’any 1907) i catedràtic (1920-50) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Arquitecte director de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, fou coautor del Palau Nacional i de l’Estadi, a la muntanya de Montjuïc, dins un ampul·lós monumentalisme.
Fou el pare de Lluís Domènech i Torres.
(Barcelona, 13 maig 1820 – 16 setembre 1904)
Químic, metge i farmacèutic. Fou el primer que assajà la llum elèctrica a Barcelona (1866).
És autor de nombrosos escrits (Tratado elemental de química industrial, 1850), especialment de col·laboracions periodístiques. Dirigí la revista “La Abeja Médica Española”.
Fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic de química a la Universitat de Barcelona.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 21 desembre 1874 – Madrid, 20 desembre 1929)
Crític i historiador d’art. Fou catedràtic de teoria i història de l’art a l’Escola de Belles Arts de València (1898) i a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid (1903).
El 1913 fou nomenat director del Museu Nacional d’Arts Industrials i Decoratives. També fou membre de l’Acadèmia de San Fernando de Madrid. Li fou confiat el catàleg artístico-monumental de la província de Tarragona.
Col·laborà com a crític d’art en els períodics “Abc” i “El Liberal” i en les revistes “Forma” i “Vell i Nou”. Dirigí la “Biblioteca de Arte español” i la publicació “Las obras maestras de Arquitectura y de la decoración en España”, i és autor de Sorolla, su vida y su arte (1910) i El nacionalismo en arte (1928).
(Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1809 – Sarrià, Barcelona, 1885)
Humanista i sacerdot. Estudià a Cervera.
Ocupà càtedra a Sevilla i Barcelona. En jubilar-se prengué l’hàbit benedictí.
És autor de diversos opuscles erudits, referents sobretot a literatura llatina.
(Barcelona, 1732 – Palmerola, Ripollès, 6 juny 1809)
Baró de Montclar i primer marquès de Palmerola (1767). Estudià filosofia a les universitats de Cervera, Osca i Tolosa (Llenguadoc) i es doctorà en dret a la d’Osca, on fou catedràtic de filosofia suarista i rector del Colegio Imperial de Santiago.
Tornà a Barcelona, on fou regidor honorari de l’ajuntament i comandant d’un batalló de voluntaris durant la Guerra Gran.
Fou elegit president de la Junta de Defensa de Barcelona el 1795 i nomenat gentilhome de cambra per la seva actuació en defensa de la ciutat.
El seu epistolari és un conjunt documental interessant per a l’estudi de la societat barcelonina del seu temps.
En el marquesat el succeïren els seus fills:
Manuel Despujol i de Vilalba (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Succeí al seu pare en el marquesat de Palmerola. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1791).
Ramon Despujol i de Vilalba (Barcelona, 1772 – vers 1848) Succeí al seu germà en el marquesat de Palmerola. Fou defensor de Tortosa contra les forces napoleòniques del general Suchet (1811) i regidor perpetu de Barcelona. Fou el pare de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi.
Dades dels Països Catalans 