Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Estruch i Gibert, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 juliol 1943 – )

Sociòleg. Professor assistent a la Universitat Catòlica de Lovaina, el 1971 es doctorà a la Universitat de Barcelona i accedí a la càtedra de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha dut a terme nombrosos estudis sobre la sociologia de la religió, especialment sobre l’Església Catòlica en el món d’avui.

Associat a l’Institute for the Study of Economic Culture, ha publicat entre d’altres, Protestants d’Espanya (1969), La innovación religiosa. Ensayo teórico de la sociología de la religión (1972), La secularización en España (1972), amb Jesús Jiménez Blanco, i Plegar de viure. Un estudi sobre el suïcidi (1981), amb Salvador Cardús.

Ha traduït al català diversos clàssics del pensament sociològic.

Estorch i Siqués, Miquel

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, octubre 1809 – Madrid, 1870)

Advocat i escriptor. Féu els estudis universitaris a Cervera i Barcelona.

Guanyà una càtedra de matemàtiques a Port-au-Prince (Haití), la qual cosa li permeté de viatjar per Amèrica. De tornada a Europa, s’establí a Suïssa, on fou nomenat director d’una escola normal.

Autor d’obres teatrals (Un colegio por dentro) i de poemes, escriví també Lunigrafia o Noticias curiosas sobre las producciones, lenguas, leyes, usos y costumbres de los lunícolas.

Esteve i Subietlos, Joaquim

2 Respostes

(Barcelona, 1743 – 1805)

Eclesiàstic, escriptor i gramàtic. Fill de l’arquitecte Jaume Esteve i Sunyol, es doctorà a la universitat de Salamanca i fou catedràtic de gramàtica castellana i després de retòrica al seminari tridentí de Barcelona.

Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1786-90) i de la de Bones Lletres (1787), on llegí composicions poètiques i dissertacions històriques.

En 1803-05 edità, a partir dels materials que li havia lliurat el bisbe Fèlix Amat i en col·laboració amb Josep Bellvitges i Antoni Joglar, el Diccionario catalán-castellano-latino.

Estanyol i Colom, Josep

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1858 – Barcelona, 1911)

Jurista. Es llicencià en dret el 1879. Fou catedràtic de dret canònic a la universitat barcelonina. Sempre tingué fama, entre els seus deixebles, de molt exigent i sever.

Publicà diverses col·laboracions al “Diario de Barcelona” i a la premsa catòlica. És autor d’una remarcable Instituciones de derecho canónico.

Fou un dels delegats per Barcelona a l’Assemblea Catalanista de Manresa (1892).

Espona i de Nuix, Joaquim d’

2 Respostes

(Vic, Osona, 18 desembre 1851 – Girona, 10 maig 1925)

Catedràtic. Germà d’Antoni.

Professà una càtedra d’agricultura a Toledo i a Girona. Fou batlle d’aquesta ciutat de 1895 a 1897.

Publicà Elementos de Agricultura i altres escrits sobre la matèria.

Escriche i Mieg, Tomàs

Deixa un comentari

(Bordeus, França, 7 març 1844 – Barcelona, 25 gener 1935)

Inventor. Es llicencià en ciències a la universitat de Madrid.

Del 1869 al 1873 fou professor a l’institut lliure d’Onyate. Des del 1891 fou catedràtic de física i química a Barcelona.

Inventà nombrosos aparells científics, entre els quals cal esmentar-ne un per determinar el principi de la sortida dels líquids.

Fou director de l’estació meteorològica de Bilbao. Fou el promotor de la idea dels parcs geogràfics i membre de l’Asociación contra las Corridas de Toros.

Publicà nombrosos articles sobre temes literaris, pedagògics i socials, unes Nociones de Química Orgánica i un Compendio de Física y Química.

Escobar, Francesc

1 Resposta

(País Valencià, segle XVI – Barcelona, 1558)

Preceptista i hel·lenista. Es doctorà en arts a París (1536) i en medicina (abans del 1545) a Barcelona.

Catedràtic de retòrica i de grec de la Universitat de Barcelona des del 1545. Renovador dels mètodes d’ensenyament, introduí al pla d’estudis dues obres d’Erasme: els Colloquia, expurgats (1557), i la Sintaxi, amb comentaris seus i exemples traduïts al català (1557), obres que foren objecte de nombroses edicions fins al segle XVIII.

Edità, també amb finalitat pedagògica, el Gestorum romanorum epitome, de L. Florus, i els Progymnasmata, d’Aftoni d’Antioquia, traduïts del grec al llatí amb comentaris erudits, refosos més tard per un deixeble seu, l’humanista sevillà Juan de Mallara (1567).

Deixà inacabada una nova versió llatina de la Retòrica d’Aristòtil.

Duran i Obiols, Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 setembre 1792 – 20 juny 1858)

Metge. Estudià medicina a la Universitat de Cervera, i es doctorà en cirurgia a Barcelona, on fou deixeble de Pere Castelló.

Fou metge major de l’Hospital de la Santa Creu, catedràtic de clínica mèdica, secretari de la Junta Superior de Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Arribà a ésser metge de cambra de Ferran VII de Borbó.

Publicà nombrosos articles i discursos, entre els quals destaca la clau topogràfica com a model de tots els metges del Principat.

Alertà sobre els perjudicis dels gasos de les fàbriques per a la salut pública.

Duran i Grau, Eulàlia

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1934 – )

Historiadora. Filla d’Agustí Duran i Sanpere. Doctorada en història moderna per la Universitat de Barcelona (1979), d’on fou catedràtica de filologia catalana.

S’ha especialitzat en l’estudi de la societat i la cultura del segle XVI als Països Catalans, del Renaixement i de la literatura catalana moderna.

És autora de Les Germanies als Països Catalans (1982), Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les grandeses de Tarragona” (1984) i col·laboradora de la Història de Barcelona (1975) dirigida pel seu pare i de la Història dels Països Catalans (1981) dirigida per Albert Balcells i González.

Ha fet edicions crítiques, entre les quals la de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (1981); la de les Cròniques de les Germanies (1984), i la de la Passió de Cervera (1984), iniciada pel seu pare.

El 1987 ingressà a l’Acadèmia de la Bones Lletres de Barcelona.

Duran i Gili, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 març 1925 – New Haven, EUA, 17 abril 2020)

Escriptor. Es llicencià en lletres i dret a Mèxic i es doctorà en romàniques a Princeton. Fou catedràtica a Yale (EUA).

Ha estudiat la literatura castellana clàssica i moderna, i alguns aspectes de la catalana.

Obres seves són Ciutat i figures (Mèxic, 1952) i els llibres de poesia Puente (1946), El lugar del hombre (1965), La piedra en la mano (1970), Cámara oscura (1973) i El tres es siempre mágico (1981).