(Barcelona, 14 febrer 1833 – 20 gener 1889)
Escriptor i jurista. Ocupà de càtedra de dret polític comparat a la Universitat de Barcelona.
Fundà l’Acadèmia de Dret Administratiu i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, etc. Excel·lí com a comentarista de dret i en qüestions històriques.
Va escriure Influencia de San Isidoro en la filosofía de la Edad Media (1858) i Principios en que estriban las Constituciones (1859).
(Barcelona, 5 abril 1688 – Cervera, Segarra, 11 novembre 1777)
Jurista i erudit. Germà de Jaume, Daniel, Francesc, Pere Joan, Marià i Ignasi. Alumne del Col·legi de Cordelles. El 1727 inicià una amistat epistolar amb Gregori Maians.
Cursà dret a la Universitat de Cervera, on es doctorà en dret civil (1715) i es llicencià en cànons, i on es dedicà a la docència des del 1731 fins a la seva mort, i on esdevingué un excel·lent professional de l’ensenyança.
Regent de la càtedra de dret civil (1715-18), professor extraordinari d’Institucions (1718-22), regent de la primera càtedra de dret (1722-30) i de la de vespres (1730-31), catedràtic de prima fins a la jubilació (1751), fou també canceller interí el 1743. Clergue sense ordes sagrats i gran coneixedor dels clàssics grecs i llatins.
Fou l’animador d’un grup erudit a Cervera, conegut com la escola de Finestres, promogué una renovació humanista, filosòfica, crítica i jurídica. Formà una bona biblioteca de llibres de dret i de filologia clàssica. Finestres fou considerat per Maians com el príncep del dret romà.
Va escriure una copiosa producció d’estudis sobre dret català: Exercitationes academicae (1745), Praelectiones cervarienses (1750-52), In Hermogeniani Iuris Epitomarum libros sex commentarius (1757), Iuris catalauni elementa, De historia iuris catalanauci, Sylloge inscriptionum romanorum de Catalunya (1762), etc, tots ells editats a Cervera.
(Arbúcies, Selva, 1674 – Mèxic, 1747)
Missioner franciscà. Catedràtic de prima a l’Estudi General de Tarragona, guardià del convent de Sant Francesc de Barcelona (1735), qualificador del Sant Ofici i consultor de la Suprema.
Adscrit al col·legi de Querétano, fou comissari general de Mèxic (1743-47).
És autor d’Epítome de la vida de la venerable madre sor Ángela Maria Serafina, fundadora de las religiosas capuchinas en España (Barcelona, 1743).
(Palamós, Baix Empordà, 16 maig 1918 – Barcelona, 11 febrer 1996)
Jurista. Es llicencià en dret el 1940 a Barcelona, on treballà de notari des del 1950 fins a la seva jubilació. De 1958 a 1963 portà la càtedra d’organització econòmica internacional a la facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona.
Fou degà del Col·legi de Notaris des del 1973, president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, magistrat del tribunal de la Mitra, d’Andorra, i membre emèrit de l’IEC, a la secció de Filosofia i Ciències Socials.
És autor de Cómo se hace un testamento (1960) i Manual de derecho civil catalán (1961). Al Segon Congrés Jurídic Català aportà una notable ponència sobre l’estatut personal i patrimonial dels cònjuges.
(Olot, Garrotxa, 1 agost 1705 – Ferrara, Itàlia, 24 maig 1771)
Jesuïta, doctor en teologia. Amic i deixeble de Josep Finestres.
Regentà la càtedra de filosofia i, durant més de vint anys, la de teologia suarista a la universitat de Cervera.
Escriví nombroses obres didàctiques i religioses en castellà i llatí, i en català, una Notícia històrica de Sant Misteri de Cervera, editada el 1863.
(Olost, Osona, 1813 – Vic, Osona, 1843)
Jurista i publicista. El 1838 obtingué la càtedra de dret natural de la Universitat de Barcelona, any en què fundà el diari d’idees moderades “La Paz”.
L’any següent traduí, en col·laboració, Historia general de la civilización europea, de F. Guizot, i començà la publicació de la “Biblioteca de l’Advocat”, que edità nou volums. Fou editor d’una nova edició de les Partides (1840) i col·laborà a “La Civilización”.
Amic íntim de Jaume Llucià Balmes, amb qui mantingué una extensa correspondència, formà part de l’Escola Apologètica Catalana.
(Artés, Bages, 10 octubre 1885 – Barcelona, 7 octubre 1943)
Metge. Llicenciat el 1907 a Barcelona, s’hi doctorà el 1908.
Fou professor auxiliar d’histologia i de patologia mèdica el 1914 a Saragossa i, des del 1915, a Barcelona, a la càtedra de patologia mèdica de Martí Vallejo, de la qual s’encarregà a la mort d’aquest (1918). Des del 1926 tingué la càtedra en propietat i exercí el seu mestratge sobre diverses generacions de metges.
Donà una gran importància a l’exploració clínica, confirmada sempre, però, per l’anàlisi anatòmico-patològica. Treballà sobretot en malalties de l’aparell respiratori i del fetge.
Col·laborà en diverses revistes. Fou ponent del VII Congrés de Metges de Llengua Catalana, el 1932, a Palma de Mallorca.
(Barcelona, 1873 – Sitges, Garraf, 1924)
Metge. Fou deixeble dels doctors Bartomeu Robert i Jaume Ferran, amb els quals estudià clínica i bacteriologia, respectivament.
Fou professor de patologia i clínica mèdica a la Universitat de Barcelona del 1905 al 1920, any en què n’obtingué la càtedra. Fou nomenat degà de facultat el 1924.
Investigà sobre la tuberculosi i publicà Tratado de patología y clínica médica, en quatre volums, escrit en col·laboració amb Royo Vilanova.
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Catalunya, vers 1230 – després 1275)
Dominic. Conegut també per Ferrer el Català o Ferrer de Catalunya. Deixeble de Tomàs d’Aquino.
Estudià a París el 1259, i, en tornar a Barcelona, hi portà les obres primerenques del mestre, que estengué des de l’escola del convent de Santa Caterina. El succeí en la càtedra de teologia dels dominics de la Universitat de París, després que aquell l’hagué de deixar perseguit per les seves idees.
Escriví: Quodlibet: De pertinentibus ad creatorem et de pertinentibus ad creaturam, Quaestio disputata: Utrum primi motus vel cogitatio de re illicita sit peccarum, un altre quodlibet i alguns sermons.
Ferrer de Maians sembla que ha de ser considerat l’iniciador i el propugnador principal del tomisme primitiu a Catalunya.
Dades dels Països Catalans 