(Manresa, Bages, 1842 – Lleida, 11 novembre 1901)
Doctor en farmàcia. Catedràtic de la facultat de farmàcia de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1884).
S’especialitzà en anàlisis farmacològiques i bromatològiques.
(Alcoi, Alcoià, 1941 – Barcelona, 11 abril 2022)
Historiador. Estudià a la Universitat de València i amplià la seva formació a Anglaterra. Posteriorment esdevingué docent de la Universitat de Barcelona, i fou degà de la seva facultat de geografia i història.
Catedràtic d’aquesta universitat, director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals i codirector de la revista “El Contemporani”. Les seves investigacions s’han referit sobretot a l’estudi de l’economia contemporània, tant des de la dinàmica valenciana com també de l’espanyola i europea; i darrerament sobre la història política més recent.
És autor, entre moltes altres obres, d’Industrialització al País Valencià: Alcoi (1974), Lecturas de Historia Económica (ss. VIII-XX) (1976-77), Història econòmica mundial i d’Espanya (1993), El mundo actual. De la Segunda Guerra Mundial a nuestros días (1995), Empresaris de la postguerra (1999), i editor de Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (2000).
(Piera, Anoia, 3 març 1896 – Barcelona, 10 març 1958)
Veterinari. Va cursar estudis de veterinària i s’especialitzà en bacteriologia al Laboratori Municipal de Barcelona. Dirigí l’Instituto de Biología Animal de Madrid, on fou catedràtic de la Facultat de Veterinària (1930-33).
Les seves descobertes sobre nous vaccins per a les malalties contagioses del bestiar van obtenir un ressò notable. Tornà a Barcelona, on fou el primer president del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, i fundà i dirigí “La Veterinària Catalana” (1934-36).
Publicà treballs sobre immunologia i microbiologia en català i en castellà. També és autor, entre d’altres, dels llibres Divagaciones inmunológicas (1941) i La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas (1951), que és un dels seus treballs més interessants.
(Tortosa, Baix Ebre, 10 desembre 1860 – Sitges, Garraf, 20 maig 1931)
Cirurgià uròleg. Es llicencià en medicina a Barcelona (1883) i fou deixeble de Giné i Partagàs i d’Azcarreta.
Fou preparador anatòmic dels Museus Anatòmics de la Facultat de Medicina de Barcelona, i professà diversos cursos sobre anatomia del sistema nerviós.
S’especialitzà en urologia, a partir del 1908 dirigí la clínica urològica de l’Hospital Clínic de Barcelona que s’acabava de crear i el 1911 li conferiren una càtedra de l’esmentada especialitat.
Dirigí un sanatori quirúrgic, on practicà nombroses prestatectomies transvesicals, l’experiència de les quals publicà a Los éxitos de la prostatectomía transvesical (1911-25). Des del 1921 fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà Atlas radiográfico de los arcos arteriales de la mano (1902) i nombrosos treballs d’urologia.
(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 29 juliol 1877 – Cabra del Camp, Alt Camp, 6 juny 1925)
Tècnic agrònom. El 1905 creà al seu poble una Caixa Agrícola Rural de Prèstecs i Estalvis i el 1907 el Sindicat Agrícola; ambdues institucions foren la base del Celler Cooperatiu (1913).
El 1916, fundà la Federació Agrícola de la Conca, amb 25 sindicats i 15 cellers cooperatius. L’any 1919 fou catedràtic a l’Escola Superior d’Agricultura.
Impulsà l’Acció Social Agrària de l’indicat organisme, amb l’ensenyament agrícola per correspondència, i desplegà una gran activitat en l’organització de sindicats i cellers cooperatius, així com serveis de viticultura, d’enologia i d’arbres fruiters.
Intervingué en la creació de la Caixa de Crèdit Comunal, el Servei Forestal de Ramaderia i el Crèdit Agrícola.
Dirigí la pàgina agrícola del diari “La Publicitat”.
(Barcelona, 27 octubre 1783 – 2 abril 1847)
Eclesiàstic i catedràtic. Augustinià secularitzat (1822), d’idees liberals, bon predicador, d’àmplies curiositats intel·lectuals i molt actiu, participà en la majoria d’activitats i entitats culturals de l’època.
El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, per a la qual escriví treballs sobre les guerres dels Segadors i de Successió. Durant el Trienni Liberal dirigí la Casa de Caritat i fou editor del “Diario Oficial” i soci fundador de la Societat d’Amics del País, que presidí (1837, 1840 i 1843).
Predicà i escriví en defensa del règim constitucional i especialment de la seva política religiosa. El 1823 fou tancat pels absolutistes al convent del seu orde de Mataró; aviat obtingué, però, una canongia a la col·legiata de Santa Anna i acabà predicant l’elogi fúnebre de Ferran VII.
Intervingué molt activament en la restauració de la universitat de Barcelona, tant en l’intent del Trienni com en l’erecció definitiva. Hi ensenyà dret canònic i en fou el primer rector (1838-41).
És autor d’un Curs elemental d’oratòria i d’altres escrits.
(Tarragona, 1892 – Barcelona, segle XX)
Arquitecte. Fill de Pau Monguió i Segura. Obtingué el títol el 1919. Residí a Barcelona, on ha estat catedràtic de l’Escola d’Arquitectura.
Fou arquitecte municipal de Tortosa i d’Esplugues de Llobregat. Ha publicat articles sobre temes arquitectònics.
El seu germà fou el pintor Josep Monguió i Fonts (Tortosa, Baix Ebre, 1907 – Catalunya, segle XX) Ha obtingut diversos premis, conreant un estil més aviat academicista.
(Barcelona, 2 febrer 1862 – 1925)
Eclesiàstic. Germà de Josep i de Trinitat. Catedràtic d’oratòria sagrada del seminari conciliar de Barcelona, on formà diversos predicadors.
Publicà obres de tema religiós, obres de text, com ara Compendio de patrología y patrística… (1908), reeditat sovint i traduït a l’italià (1914), La predicación cristiana (1919), etc.
Un altre germà seu fou Ramon Monegal i Nogués (Barcelona, 1861 – 1920) Industrial. Creà una fàbrica de perfums que el seu fill Esteve Monegal i Prat, convertí en la fàbrica Myrurgia.
(Fals, Bages, 1848 – Barcelona, 1928)
Teòleg jesuïta. Germà de Lluís. S’exilià arran de la Revolució del 1868.
En tornar va ésser professor als centres jesuïtics de formació (Veruela, Tortosa) i catedràtic de teologia a Sarrià (Barcelona).
Escriví un Cursus Theologicus (1905-27).
(Barcelona, segle XVII – 1688)
Frare agustí. Era catedràtic de filosofia a la Universitat de Tarragona. Fou superior del convent barceloní.
És autor d’obres de caràcter religiós i moral, escrites en castellà. També conreà la poesia.
Dades dels Països Catalans 