Arxiu d'etiquetes: Catalunya (pol)

Consell d’Economia de la Generalitat de Catalunya

15 Respostes

(Catalunya, 11 agost 1936 – 1939)

Organisme creat per decret de la Generalitat. Tenia la doble funció de dirigir i ordenar l’economia catalana en col·laboració amb el Departament d’Economia i de formalitzar un programa comú de tots els grups i de totes les organitzacions polítiques i sindicals de què els seus membres eren representants.

Va tenir un paper molt important en la redacció i l’aplicació del decret de col·lectivitzacions, i en nasqueren els Consells Generals d’Indústria i les Federacions Econòmiques.

La CNT i el POUM eren partidaris d’una socialització més profunda: generalitzar la col·lectivització de l’economia i el control sindical d’aquesta. En canvi el PSUC i els altres partits eren partidaris de limitar i controlar estatalment les col·lectivitzacions per tal de defensar els interessos de la petita burgesia.

Com a conseqüència dels fets de maig de 1937, fou exclosa la representació del POUM i s’imposà aquesta segona tendència, fet que comportà la congelació de la política de col·lectivitzacions.

Consell de Relacions Internacionals de la Generalitat

Deixa un comentari

(Catalunya, 1938 – 1939)

Organisme. Constituït a fi de garantir que l’aplicació del decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya del 24 d’octubre de 1936 a les empreses amb capital estranger no lesionaria els interessos d’aquest.

Era integrat per representants de les indústries amb aportació estrangera, i havia de discutir amb els consells d’empresa els termes de la indemnització.

Consell de Forces Polítiques de Catalunya

8 Respostes

(Catalunya, desembre 1975 – 1977)

Organisme polític unitari d’oposició democràtica al franquisme creat com a fruit, en certa manera, de l’ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (creada el 1969). Format només per partits d’obediència catalana.

Pretengué d’assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic mitjançant un programa que exigia el restabliment de la Generalitat i de l’Estatut del 1932, l’amnistia, el reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes i mesures socials i econòmiques en favor de les classes populars.

Alhora defensava les reivindicacions del País Valencià i les Illes i també la formació d’un govern provisional i l’obertura d’un procés constituent d’àmbit estatal.

Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l’Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l’exili, sofrí tensions internes entre els grups socialistes i desaparegué, de fet, al començament del 1977.

Consell Criminal de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 1599 – 1716)

Denominació que rebé la tercera sala de l’audiència reial de Catalunya amb l’addició, als quatre doctors, de tres jutges de cort o ministres criminals i un oficial de capa i espasa o regent de la tresoreria, sota la presidència directa del lloctinent de Catalunya o, ell absent, del regent de la cancelleria.

Entenia en afers criminals i administratius, i, després, del 1640, en l’allotjament de tropes, en la disposició de llurs quarters i trànsits i en l’administració dels béns confiscats. En allunyar-se el lloctinent de Barcelona cessava la seva actuació i només subsistia en els magistrats que acompanyaven el lloctinent.

Fou abolit pel decret de Nova Planta.

Consell Consultiu de la Generalitat

4 Respostes

(Catalunya, 25 febrer 1981 – febrer 2009)

Òrgan d’assessorament de la Generalitat de Catalunya per dictaminar l’adequació a l’Estatut dels projectes de llei del Parlament i per interposar recursos d’inconstitucionalitat per part de la mateixa Generalitat, segons el text estatuari del 1979.

Creat pel llei del Parlament, estava format per set membres juristes (cinc d’elegits pel Parlament i dos pel govern), que n’elegien el president, que és la tercera autoritat institucional de Catalunya.

El 2009 fou substituït pel Consell de Garanties Estatutàries.

Conferència Episcopal Tarraconense

12 Respostes

(Catalunya, 1969 – )

(CET)  Organisme. Integrat pels bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense i de l’arquebisbat de Barcelona, que té la missió d’estudiar els problemes comuns a les vuit diòcesis catalanes i coordinar-ne les activitats pastorals. N’és president l’arquebisbe de Tarragona.

Els seus principals organismes vinculats són: Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, Centre d’Estudis Pastorals, secretariats interdiocesans, Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya, comissions de liturgia al català, i Comitè Interdiocesà de Caritas. Hi ha també comissions mixtes amb la Generalitat de Catalunya.

Entre els seus documents publicats destaquen: El pluralisme en la comunió eclesial (1972), Misteri pasqual i acció alliberadora (1974), Perspectiva cristiana de l’amor i de la sexualitat (1975), L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps (1980), Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Església i món rural (1992).

Enllaç: Conferència Episcopal Tarraconense

Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya

2 Respostes

(Catalunya, maig 1980 – 1987)

(CSTC)  Organització sindical. Creada per acord del Sindicat Obrer Català, d’origen catòlic; dels Col·lectius de Treballadors, d’origen independentista, i del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria.

Posteriorment, s’hi han integrat altres grups sindicals de caràcter local, i el 1987 es fusionà amb el Sindicat de Quadres de Catalunya per formar la Confederació Sindical de Catalunya (CSC).

Enllaç: Confederació Sindical de Catalunya

Confederació Regional del Treball de Catalunya

11 Respostes

(Catalunya, octubre 1910 – 1939)

(CRTC)  Organització obrera. Reuní els sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional, amb Salvador Seguí com a secretari general, organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73.860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d’afiliats.

En 1919-23 hagué d’afrontar una violenta onada d’atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre de 1920, n’afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol 1923), essent-ne secretari Roigé.

Sota la Dictadura de Primo de Rivera, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró, després a Sabadell i finalment a Badalona, que el 1930 passà a Barcelona.

Reorganitzada, aviat arribà a uns 380.000 adherits (octubre 1931). Durant la guerra civil el seu secretari fou J.J. Domènech; en el ple de Barcelona havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360.977 afiliats.

Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou “Solidaridad Obrera”.

Concert Econòmic, campanya del

Deixa un comentari

(Catalunya, 1898 – 1899)

Moviment econòmic i polític promogut per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l’estat espanyol similar al del País Basc.

S’hi mostraren favorables les quatre diputacions catalanes, 318 ajuntaments del Principat i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals.

L’oposició que hi féu el ministre de finances Villaverde ocasionà el Tancament de Caixes.

comuns catalans

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – 1716)

Estament popular que representava les ciutats i les viles davant els organismes de govern de la corona catalano-aragonesa.

Al Principat, els comuns foren presents a l’Assemblea general reunida el 1214 per prendre jurament a Jaume I el Conqueridor i, quan al regne de València, ja hi eren establerts el 1283.

En les grans institucions de la corona, constituïren el braç popular.