Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)

Catalunya, batalla de -1938/39-

1 Resposta

(Catalunya, 23 desembre 1938 – 13 febrer 1939)

Conjunt d’accions militars de la Guerra Civil, que comportà l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista.

La batalla s’inicià amb una ofensiva protagonitzada per l’exèrcit franquista, dirigit pel general Dávila, que disposava de 300.000 homes, 565 peces d’artilleria i 500 avions, enfront d’un exèrcit republicà delmat per la llarga batalla de l’Ebre.

En aquestes condicions, les dues escomeses inicials -en el sector de Tremp i, al sud, en el de Seròs– van significar la ruptura del front català i la penetració progressiva dels exèrcits franquistes, la qual no pogueren aturar les resistències aïllades i descoordinades.

Amb un exèrcit republicà en retirada, Tarragona era ocupada el dia 15 gener, Barcelona queia el dia 26 i Girona, el dia 4 febrer. L’ocupació de Catalunya va quedar completada el 10 febrer amb l’arribada de l’exèrcit franquista a la frontera francesa.

L’èxode en massa de població civil cap a França i els continuats bombardeigs que aquesta població va haver de sofrir per part de l’aviació franquista foren les notes més destacades d’aquesta batalla.

Castillejos, marquesat de Los

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIX -)

Títol, atorgat amb la grandesa d’Espanya el 1860 al general Joan Prim i Prats.

Fou convertit en ducat de Los Castillejos el 1870 per Amadeu I a favor del fill d’aquest, Joan Josep Prim i d’Agüero.

Passà als Salvadó-Prim i als Muntadas-Prim.

Castellvell, baronia de

13 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1821)

Jurisdicció feudal creada el segle XI i formada entorn de dos nuclis territorials: Castellvell (o Castellví) de Rosanes, al Baix Llobregat, i Castellvell (o Castellví) de la Marca, a l’Alt Penedès. Hom no coneix quin d’aquests dos donà primer nom al feu. Al segle XI són esmentats ja tots dos a les mans de Guillem (I) de Castellvell.

El 1044, el patrimoni s’estenia des dels límits dels comtats d’Osona i de Girona, passant per Montserrat i per Sant Llorenç del Munt, fins prop de Tarragona.

El 1228 la baronia passà a Guillem de Montcada, fill de Guillema de Castellvell, fins que el 1311 esdevingué dels comtes de Foix i el 1397 passà a la corona, després d’ésser confiscada al comte Mateu de Foix.

Joan II el Sense Fe la concedí el 1474 a Lluís de Requesens i Joan de Soler i als seus descendents, d’on passà als Zúñiga (1549), als Fajardo (1618), als Montcada-Aragó, als Álvarez de Toledo, als Cavero (1856).

El darrer senyor jurisdiccional de la baronia, Francisco de Borja Álvarez de Toledo y Osorio, morí el 1821.

Castellnou de Montsec, baronia de

7 Respostes

(Catalunya, segle XVI – )

Jurisdicció senyorial que a la fi del segle XVI pertanyia als Areny, senyors d’Altet i de Lluçà, i que passà als Erill, barons de l’Albi, als Cartellà, barons de Falgons, i als Ardena de Sabastida (cognomenats de Cervelló), els quals el 1681 la vengueren als Portolà.

Passà després als Rubalcava i als Vilallonga-Babau (cognomenats de Portolà).

Fou reconeguda com a títol del regne el 1801.

Castell de Centelles, comtat del

10 Respostes

(Catalunya, segle XVI – )

Títol, atorgat el 1599 a Joaquim de Centelles-Carrós i d’Oms, comte de Quirra i baró de Centelles.

El rei arxiduc Carles III hi annexà la grandesa d’Espanya per a Francesc de Blanes-Centelles i Desbac-Descatllar, però no fou convalidada pels Borbó.

El títol passà als Moncayo, als Pignatelli d’Aragona i als Llança.

castel·lans

6 Respostes

(Catalunya)

Poble ibèric del nord del país, esmentat per Ptolemeu, que cita com a localitats seves Bassi, Beseda, Egosa i Sebendunum.

De localització difícil, ha estat identificat amb els bergistans, o amb un grup d’aquests, i hom creu que ocupà la Garrotxa i que podria ésser un precedent del comtat de Besalú.

Casal, comtat de

4 Respostes

(Catalunya, segle XVII)

Títol atorgat el 1658 a Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova, per la seva participació en l’acció militar de Casale de Monferrato (Piemont).

Passà als Bellvís i als Escrivà de Romaní. Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana fou desè comte de Casal.

Cardona, vescomtat de

90 Respostes

(Catalunya, segle X – 1375)

Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.

Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.

El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.

El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.

Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.

El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.

Cardona, comtat de

77 Respostes

(Catalunya, segle XIV – )

Títol concedit l’any 1375 a Hug II de Cardona per Pere III de Catalunya; el vescomtat de Cardona era erigit així en comtat.

Durant el seu llarg govern (1334-1400), el patrimoni fou engrandit notablement amb la incorporació (1381) del vescomtat de Vilamur, de la rica i extensa baronia de Bellpuig (1386) i de la de Juneda.

L’adhesió del comte Joan Ramon Folc I de Cardona, fill i successor d’Hug II, a la nova dinastia després de la sentència de Casp (1412) fou recompensada amb la resolució a favor del seu hereu, Joan Ramon Folc II, del plet sobre l’herència del comtat de Prades (1425) com a marit de la pubilla d’aquell comtat, Joana de Prades, la qual li aportà també la baronia d’Entença.

Joan Ramon Folc II renuncià aquell comtat en el seu fill Joan Ramon Folc III, el qual fou sens dubte la figura més brillant de la casa de Cardona. En esclatar la guerra civil (1462) abraçà la causa reialista i fou la principal figura militar de Joan II el Sense Fe en aquella llarga lluita, de la qual fou també un dels grans beneficiaris.

El seu hereu Joan Ramon Folc IV de Cardona (1486-1513), a qui, com a nét de Jaume II d’Urgell el Dissortat, foren fetes propostes de reialesa pels catalans rebels a Joan II (1466), es mantingué fidel al rei, i fou recompensat amb la investidura del comtat de Pallars, erigit en marquesat (1491), i l’erecció del comtat a ducat de Cardona (1491).

En morir el seu successor Ferran de Cardona i Enríquez (1543), heretà el ducat la filla d’aquest, Joana (I) de Cardona i Manrique de Lara.

A la mort del duc Pedro Antonio de Aragó y Fernández de Córdoba (1670-90), sense fills, el copiós heretatge anà a parar al llinatge castellà dels ducs de Medinaceli a través de la filla del duc Lluís Ramon Folc d’Aragó i Fernández de Córdoba, Caterina Antònia de Cardona, casada amb Juan Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli.

Al segle XVII, el ducat pròpiament dit, que comprenia les terres de l’antic vescomtat, era compost de quatre grans batllies (Cardona, Solsona, Torà i Morunys).

Capítols de Corts

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII – 1714)

Disposicions legislatives de les Corts Catalanes, degudes a la iniciativa de tots tres braços, o d’un de sol amb el consentiment dels altres, acceptades pel rei amb la fòrmula “Plau al senyor rei”.

Juntament amb les Constitucions i actes de Cort, tingueren primacia en el sistema jurídic català sobre el sistema consuetudinari i sobre el dret comú durant l’edat mitjana i la moderna, fins a Felip V de Borbó.